Text: Catalina Serra Cardona
«Deu ser a cas vesí», dèiem quan a primera hora del matí sentíem grunyidissa de porc en aquesta època de l’any. Per a qui tenim records del segle XX, aquesta era una estampa habitual del camp eivissenc a l’hivern: arribava el fred, tan exòtic ara, i amb ell, les matances.
“És temps de matances” era la frase amb què es feia referència al sacrifici del porc, ara cada vegada més poc comú. En la cultura tradicional eivissenca, les matances es lliguen a un mode de vida que l’arribada del turisme i la transformació de la fesomia del paisatge han canviat profundament.
Pensar un porc era, anys endarrere, una necessitat per proveir-se de carn i greix quan la gent era vegetariana per mancança de recursos, no per voluntat. I és que les matances eren les festes de la proteïna –no endebades les vidrioles prenen la forma d’un porquet que exemplaritza l’esforç estalviador d’una família. Així, tenir porcs, i altres animals, era una inversió necessària que es materialitzava en recollir l’aliment per pensar-lo i en fer uns corrals que formaven part de totes les cases pageses. D’aquesta manera s’aprofitava tot el que es tenia a l’abast per tal de satisfer les necessitats de la família.
Igual que de la terra en aquesta Eivissa autàrquica, del porc se n’aprofita tot, diuen, però per això és necessària una mobilització de recursos que forçosament ha d’implicar moltes mans i especialització de tasques. En unes matances tradicionals ningú et deia què havies de fer perquè ja ho havies de saber. A grans trets, la gent més jove feia les feines més bàsiques i que requerien més força; i segons el teu gènere i edat ja tenies unes tasques assignades, dirigides per dos figures: es matancer i sa matancera.
Per a sorpresa de ningú, totes les tasques de responsabilitat i d’elaboració de productes requeien en el matancer i l’equip masculí. Els al·lots i adults feien la feina d’ajudar el matancer a lligar el porc, socarrar-lo i fer-lo ben net i l’especejament de la carn, així com pastar la sobrassada i la botifarra. Els hòmens més majors, d’altra banda, feien feines més especialitzades i que requerien més paciència i habilitat, com per exemple desfer el cap o tallar i salar els ossos i la xulla.
Pel que fa a les dones, els corresponien les feines més brutes i de cures diverses. Les més jóvens es cuidaven dels infants i ajudaven en la cuina, i les més majors la dirigien. Un altre equip femení feia la feina de fer ventres nets, en la qual la matancera –que normalment era una dona major, experimentada i de la casa o de molta confiança, atesa la responsabilitat que implica– feia les feines més delicades, com desentrevinar i furar, amb l’ajuda d’una altra dona, més una tercera que bàsicament donava aigua freda o calenta segons el moment.
En aquesta divisió habitual –encara que sempre s’ha sentit a dir de dones que feien tota la matança elles, cosa que només passava quan faltaven hòmens– estava molt present el tabú de la menstruació. Si una dona estava amb la regla, tenia prohibit per complet tocar res de la matança. Si sortia malament alguna cosa calia buscar culpables, i sempre es podia donar la culpa a alguna dona, recreant el mite d’Eva que ens expulsa del paradís domèstic que és un rebost ben encertat.
Parlam de divisió de feines, però també hi havia trobada entre iguals, de famílies properes, per parentiu o veïnatge, que estrenyien llaços afectius i de col·laboració anant cadascuna a ajudar a les matances de l’altra. En aquest context és on entra la diplomàcia de les matances: a qui valores i en qui confies es mostra en qui convides i qui no, tot i que massa sovent hi anàs gent només per compromís, no perquè aportàs una ajuda eficaç. Les matances eren també un punt de trobada per teixir xarxes solidàries i de col·laboració intergeneracional, un dia per encertir, però també per comentar algun naixement o alguna unió nova que es presenta en societat, com si fos una festa de prometatge però amb sang i olor de budells.
Les matances no tenen un nom subtil: fins que no mor el porc és violència pura. Normalment se celebrava que l’animal morís ràpidament i no se n’enaltia el patiment, però tampoc no es feia gaire per mitigar-lo. En aquesta espiral de violència no hi havia lloc per a la sensibilitat, només podies fugir i evitar ser-hi. Les matances són, per damunt de tot, especistes. Més enllà del debat de si consumir o no animals hi ha la perspectiva de quin model de consum volem: comprar-ho tot a tercers més o menys llunyans, o autoproveir-te i elaborar els teus productes segons les teues preferències i en la mesura de les teues possibilitats?
Moltes persones hem recordat les matances amb nostàlgia, com un dia per jugar quan érem infants o com una càrrega quan érem adolescents. Com una Eivissa que enyoràvem quan vivíem fora de l’illa i també com una cosa trista que ens recorda la gent major que falta. Què en queda en el moment actual?
Avui, per omplir el rebost no és necessari criar animals, i molt menys un que requereix tant de giro. Tenim altres necessitats que capten més la nostra atenció: feina, relacions, habitatge… Tot és més divers, i també inestable, complex.
Es comenta molt que s’acabaran les matances perquè ja no queden matanceres, quan la qüestió hauria de ser què hi ha d’interessant per a les dones en les matances: t’esperen els ventres, una feina bruta i desagraïda que s’ha de fer perquè ningú més vol fer-la, a més de setmanes treballar per als preparatius, tot un dia intens de feina i de preparar menjar per a tanta gent, moltíssimes coses per fer net, tasques que s’han de fer encara en dies posteriors… Tot mentre et cuides de les coses quotidianes, vas a fer feina i tens cura d’infants i persones dependents. No és només una doble càrrega laboral, sinó que es multiplica per molt més.
Qui fa matances, avui en dia? Famílies que n’han fet tota la vida, en el format tradicional, cada vegada més escasses però sempre presents. També n’apareixen en formats nous, promoguts per gent nostàlgica, que vol fer festa, que vol viure o reviure tradicions, o simplement que vol sobrassada i botifarra bona. Les matances també es reinventen i evolucionen en formats més reduïts: grups d’amics, o reunions de només tres o quatre persones, en comptes de tota la família, per exemple, però és clar que d’una forma no tan massiva ni present com fa unes quantes dècades.
Formats nous i necessitats noves: si abans necessitaves un corral per tenir-hi porcs i gallines, ara tens un apartament per viure-hi o llogar. I és que, com deia un amic, per a la nostra generació l’entrada a la vida com a adult funcional ve encapçalada per la frase «he arreglat es corrals», referint-se a fer un apartament als corrals, ara buits, que acompanyaven les cases al camp. De l’autoconsum a l’especulació, per una banda, i de l’altra, si no tenim on viure, com hem de tenir lloc per a un porc i per fer tota una matança?
