Text i fotografies: Ángela Torres Riera
Es diu que Eivissa té “la concentració més gran d’artistes (de creació) per metre quadrat”. Les paraules són de Dieter Sroka, editor de l’IbizArt Guide, una publicació anual, iniciada a l’any 2010, que recull l’obra d’artistes nacionals i internacionals que viuen o tenen una relació directa amb l’illa. La revista s’ha convertit en una referència cultural que visibilitza el talent local, organitza exposicions col·lectives i genera xarxes professionals, i que contribueix a consolidar el panorama artístic eivissenc més enllà de la seua reputació turística.
El paper de terra artística no és nou per a Eivissa, sinó que es remunta als anys seixanta quan gent de la pintura, la fotografía o del món de l’art ja es veia atreta per la seua llum. Les paraules de Sroka fan pensar: és Eivissa una terra per a l’art? L’illa ha vist créixer el nombre de galeries i esdeveniments artístics, que s’ha triplicat en la darrera dècada.
La fira CAN ART, que enguany ha celebrat la seua quarta edició, n’és un dels exemples més patents: entre el 25 i el 29 de juny el recinte firal de Vila es va omplir d’artistes i galeries de tot arreu, des de Nova York fins a Austràlia, passant per Berlín. Entre les obres d’artistes locals —un 30% de l’exposició— lluïren altres pintures i escultures d’origen italià, argentí o de la Península que s’han vist atrets per la màgia artística de la pitiüsa.
El creador de la fira, el madrileny Sergio Sancho, ja va transmetre després de la primera edició de l’esdeveniment, l’any 2022, la satisfacció per la repercussió obtinguda: “S’han superat les expectatives”. També va detallar que s’havien venut el 80% de les obres, que oscil·len entre els 1.500 y els 200.000 euros i van dirigides a un perfil de coleccionista concret: amb cert capital cultural i econòmic.
La fira va néixer el 2022 com un acte d’amor per l’art i per l’illa. Sancho va voler portar-hi alguna cosa més que sol i festa: un espai on artistes, galeristes i col·leccionistes poguessin trobar-se. De la mà del crític Saša Bogojev, la fira va apostar des de l’inici per una selecció vibrant d’art contemporani amb un llenguatge visual actual i atractiu.
La inexistència de l’art crític
L’esdeveniment pretén, a més, convertir-se en un referent cultural internacional, i semblaria com si estigués intentant, d’alguna manera, substituir la idea de l’Eivissa com a meca de les discoteques per la de l’Eivissa sinònim d’oasi de creació. Però l’art en majúscules, el que provoca preguntes, “no existeix a l’illa”, segons l’opinió del cineasta i galerista Josep Villalonga, propietari de Filmótica Studio, qui troba que l’art real ha de remoure l’interior del receptor i fer-lo pensar. “Les obres que es venen ara mateix són molt nostàlgiques, de pageses i d’una Eivissa que ja no existeix”, explica, i afegeix que no són crítiques amb la societat eivissenca d’avui dia.
La seua galeria és un dels espais privats actius dedicats a l’art que hi ha ara mateix a Vila, juntament amb altres de caràcter més alternatiu com In-Between o Ses Dotze Naus. Filmótica Studio va començar a exposar art contemporani als anys noranta quan a Vila ja hi havia una efervescència artística lligada a les galeries. Villalonga recorda, per exemple, la galeria Marta Torres (encara activa) o l’acadèmia Ladros, ja desapareguda.
Durant l’última dècada, Eivissa ha vist créixer de forma sostinguda la seua escena artística després d’uns anys en què s’havia reduït aquest interès cultural. Des de 2015, el nombre de galeries actives a l’illa ha passat d’unes vint a devers seixanta, en un procés que ha estat més constant que sorollós. Impulsades per l’interès internacional i per fires com CAN ART, noves galeries com Parra & Romero, Can Garita o Gathering han contribuït a consolidar un ecosistema cultural que ja no es limita a la temporada alta.
L’art contemporani ha trobat a l’illa un terreny fèrtil, amb un públic cada vegada més receptiu i una comunitat creativa que aposta per quedar-se tot l’any. No obstant això, les seues obres no tenen com a finalitat crear consciència en la població resident sobre el que esdevé a Eivissa.
Tot i això, l’artista local no queda en la marginació. Els llinatges eivissencs destaquen a la guia editada per Sroka —amb les obres de Fina Escandell Bonet o Pepi Torres Costa, entre d’altres—, que es reparteix arreu de la fira, on també s’atorga protagonisme a la creació balear a través de la participació de galeries com Gathering (Londres, Colònia i Eivissa) o les mallorquines Galeries Pelaires, LA BIBI + REUS o Tube Gallery. Per la seua banda, Villalonga ja està en contacte amb artistes de diverses disciplines (o bé residents o amb algun tipus de connexió amb Eivissa) per a donar-los cabuda a Filmótica Studio tan aviat com s’acabi l’estiu.
L’artista local i l’inici en el món de l’art
I si bé l’illa acumula, ara més que mai, trajectòria com a refugi per a donar curs a la creativitat, és un lloc difícil per professionalitzar-se en l’ofici de l’art. “Si parlam de poder desenvolupar-se com a artista des d’aquí, la situació és molt complicada. Hi ha una precarietat estructural que amb prou feines s’anomena. En les arts visuals, per exemple, és comú que les galeries institucionals no ofereixin honoraris a artistes per exposar”, explica Isa Sanz, artista i fundadora del Festival Territori, una trobada internacional d’art performatiu que enguany celebrarà la cinquena edició. “Professionalitzar-se hauria de ser, per descomptat, una decisió personal de l’artista”, continua Sanz, “però si el context no ofereix condicions mínimes, el que s’està perpetuant és un model injust.”
Per començar una carrera artística, o formar-se en la matèria, l’Escola d’Arts de Sant Jordi és pràcticament l’única opció a Eivissa. Fundada el febrer de 1935 com a Escola d’Arts i Oficis Artístics d’Eivissa, va néixer amb l’objectiu de formar mà d’obra qualificada en el sector artístic i artesanal, i només durant el darrer curs escolar va acollir gairebé 200 alumnes. Avui dia, l’Escola ofereix diferents itineraris d’ensenyament artístic, i funciona també com a espai per a exposicions.
La residència a Eivissa, o els lligams amb l’illa, no impliquen que la producció artística explori sempre els problemes de la pitiüsa, sobretot en un panorama comercial cada vegada més fort. L’aparició d’Eivissa en les obres artístiques que es difonen queda reduïda —principalment per necessitats comercials i també per una visió estètica— a una representació de les figures tradicionals de la cultura eivissenca.
El simbolisme queda reflectit, per exemple, en els quadres de cans eivissencs de l’argentí Marco Osinami de La Petite Galerie a Sant Llorenç. L’espècie també apareix a l’obra ‘Raíces’, de la josepina Antònia Ribas, on l’autèntica protagonista és una jove que llueix joies pageses i està envoltada de flors de baladre. Hi ha, també, per part de qui consumeix, una preferència per la “mirada nostàlgica” d’una Eivissa que ja no existeix, detalla Villalonga, tant en l’obra plàstica com en la fotografia.
On és la crítica social?
La col·lecció dels anys setanta del fotoperiodista alemany Water Rudolph sobre indrets de la pitiüsa nord va ser un dels èxits de CAN ART. Però on queda l’Eivissa d’ara? La de la massificació turística, la de les crisis de l’habitatge i la d’una crisi social vinculada al conflicte d’interessos entre visitants i residents? “El públic consumidor cerca peces estètiques, polides, ningú vol a la seua sala d’estar un quadre que faci sentir incomoditat”, reflexiona Villalonga. “Potser hi ha gèneres més adequats per desenvolupar una crítica social”, afegeix el també cineasta.
Tanmateix, una de les premisses de l’art és plantejar dilemes i fer reflexionar la societat. “L’art estableix un triangle de diàleg entre l’obra, l’artista i qui la rep, fa pensar, i qüestionar-se les coses”, considera Elena Ruiz, directora des de fa més de tres dècades del Museu d’Art Contemporani d’Eivissa (MACE), un dels museus d’art contemporani més antics d’Espanya.
Fundat oficialment l’any 1969, l’autèntic origen del MACE resideix en la Biennal d’Eivissa de 1964, un esdeveniment artístic pioner que es va organitzar a l’illa amb l’objectiu de promoure l’art contemporani i crear un punt de trobada per a artistes locals i internacionals. Les obres guanyadores es convertiren en els primers fons per al museu, que compta amb l’associació Amics del MACE, un grup de persones apassionades que donen suport al treball de la institució pública. La participació en la vida artística és un dels drets culturals fonamentals, així com l’accés a la cultura. També el dret a crear-la i a nodrir-se d’ella. És Eivissa un lloc on tot això és possible?
“Necessitam art que escolti i que dialogui. Eivissa és un encreuament de mons i això és una riquesa, però també una responsabilitat, perquè no ens engoleixi i ens faci desaparèixer la mera voluntat de fer negoci”, considera la creadora de Territori. “Qui vivim aquí sabem molt bé com és aquesta força que, cada temporada turística, es desperta com una gran bèstia que sembla arrasar amb tot”, afegeix.
El monstre de la temporalitat
Els tentacles de la marcada temporalitat de l’illa arriben fins als museus, que redueixen considerablement els seus horaris d’obertura a mesura que s’acosta l’hivern, inclòs el MACE. També es redueix la quantitat d’exposicions, mostres i activitats artístiques. Òscar Segrelles, galerista i nét del reconegut pintor valencià José Segrelles, pertany al món de l’art privat, dirigit al públic d’alt poder adquisitiu, que és el nínxol de mercat que més li interessa: “Tenc una galeria i he de pensar en la rendibilitat, encara que hi ha artistes que creen per la pura necessitat de crear. Cal combinar les dues necessitats, però en el cas del galerista, sempre té una visió més comercial”.
Osinami, cofundador de La Petite Galerie, observa que quan es tracta de fer propostes arriscades, hi ha barreres. Des de la seua experiència, trasllada com, pensant en la guerra a Gaza i en el contrast amb el luxe d’altres llocs o classes socials del món, varen idear una escultura que era una bossa de mà com a complement exclusiu però amb forma de barra de pa. “Volíem fer reflexionar sobre les desigualtats”, conta. L’exposició estava organitzada a Sa Punta des Molí (Sant Antoni), un espai gestionat per l’Ajuntament, que va renegar de l’obra.
Això condueix a pensar que mentre l’escena artística guanya presència a través de cites com CAN ART, on el perfil de destinatari és col·leccionista, “no s’hauria de perdre de vista l’altra Eivissa”: la que crea des de la base, sovint sense focus ni altaveus, pensant en els problemes reals del territori on es desplega l’activitat artística. “Hi ha una illa invisible que resisteix, que cuida, que crea des d’altres codis i que també es mereix ser al centre i ser reconeguda”, opina Isa Sanz. Sobretot —considera l’experta en art— en un context de crisi habitacional, de preus desorbitats i d’insularitat, una característica que “dificulta l’expansió de la classe artístiva”.
El repte d’Eivissa no és, doncs, només atraure col·leccionistes o obrir galeries, sinó garantir que l’art formi part del dia a dia de la societat. “Crec que fa falta una cultura que no pensi només en visibilitat, sinó en sostenir. L’art no hauria de ser una cosa anecdòtica o un entreteniment, és part del teixit vital d’una comunitat: i si se’n té cura com toca, desapareix”, valora Sanz.
