Text i il·lustracions: Maria Cardona
Anys 90. Un edifici en ple barri de Figueretes. Toquen el timbre. Sa mamà obre la porta i la nostra vesina Charo es llença als seus braços plorant. ¡Que nos ha tocao la lotería, Mari! Jo també l’abraç. Estam fent molta cridaroia i la vesina de davant, n’Encarna, surt espantada. Després baixa na Juani. Acabam totes al replà de l’escala, plorant. Els dies següents ho celebrarem de manera més formal. En Toni, marit de na Charo, cuina paella per tothom. Obrim botelles de cava, reim i feim festa. Setmanes després sa mamà va per casa amb un somriure que no se li esborra de la cara. Enveja? Una mica, és ver. Però també la il·lusió de saber que si els ha tocat a ells ens pot tocar a qualsevol de naltros. També la confirmació d’una creença molt arrelada: si som honrats i treballadors, Déu ens recompensa amb aquesta mena de justícia divina que acaba arribant a sa gent com naltros.
Na Charo és de la Puebla de Cazalla, du tota la vida netejant habitacions a un hotel de Platja d’en Bossa. En Toni és de família pagesa, de Sant Mateu, i treballa fent la ruta del Discobus. Sant Antoni-Vila-Sant Antoni, amb parades estratègiques a Amnesia i Privilege. Els ha tocat una ensouada que els permet deixar les respectives feines, vendre el pis i tornar-se’n a Sant Mateu, perquè qui voldria quedar-se a Figueretes?
Han passat quaranta anys i Figueretes continua sent un barri estigmatitzat. Als dos carrers principals, estretets, hi conviuen, entre d’altres, carnisseries halal, bars de tota la vida, una mesquita, els magatzems dels manteros, el local de l’Associació de Vesins, un Asador Paraguayo, diversos apartaments turístics il·legals i tres night clubs. A la cua de la farmàcia del barri se senten converses en darija, castellà, eivissenc, guaraní, rifeny i wòlof, tot en pocs metres quadrats. A l’estiu, molt anglès i holandès, clar.
De Figueretes se’n diuen moltes coses, la majoria deformades i alarmistes, però trenta anys després naltros seguim, feliçment, aquí. Ara els nostres vesins són na Ikram, en Jamal i els seus quatre fills. Naltros no compram loteria ni jugam a cap joc d’atzar. Crec que ells tampoc. Per Nadal i per l’Eid, però, ens intercanviam safates de menjar i bons desitjos. Amor i sobretot salut, que és el més important per sa gent com naltros.
Encara els anys 90. Vaig a classe, sobretot, amb al·lotes que tenen pares de fora. Els llinatges full eivissenc són minoria. Moltes de les meues companyes, per estiu o per Nadal, tornen al pueblo. Naltros no hi anam. Es papà va migrar sent adolescent i de Rute (poble cordovès proper a Jaén) recorda principalment dues coses: passar molta gana i un mestre amb molta facilitat pel càstig corporal. Quan intent parlar amb la abuelita Rosario no en trec gaire informació: ¿Pero pa qué vamos a ir al pueblo si ya estamos todos aquí? És ver, la família sencera va migrar. I la majoria de vesins. I les famílies dels vesins. Genealogies senceres que varen venir a Eivissa o a diferents ciutats catalanes de l’extraradi metropolità de Barcelona. Tot i el desinterès familiar, jo desitj desesperadament tenir un pueblo on anar en dates assenyalades. No em basten Buscastell o Es Jondal, d’on són es güelos, com a lloc físic on erigir el meu culte als ancestres? No són prou exòtics?
Som en plena adolescència i jo vull molt fort un d’aquells pueblos-campanilleros-saleros-de-mi-Andalucía, i aquest desig conviu i és compatible amb una certesa: enlloc seré mai tan feliç com a casa des güelos.
Anys 2000 ben entrats. Dinar familiar, converses de sempre. Es repeteixen tòpics i mites externs que parlen d’Eivissa —és a dir, de naltros— i que ja hem assimilat com si fossin la veritat absoluta. Tot el que s’ha escrit durant dècades a les guies turístiques, als reportatges britànics esbiaixats i a pàgines web de touroperadors són Paraula de Déu, i això també respon a la pregunta de com som els eivissencs. Ja no és factible pensar-nos com a poble al marge del boom turístic perquè, com diu la periodista Ana Geranios al seu llibre Verano sin vacaciones, créixer en llocs profundament turistificats ens col·loca, a qui hi vivim, en la posició de servents durant tot l’any. Mentre una part de la població local reprodueix una versió actualitzada de Bienvenido Mr Marshall, l’altra començam a mobilitzar-nos contra la indústria turística. Moltes de naltros hem crescut sentint que el turisme que fonya Eivissa ens considera part del seu pack de viatge. I novament, com diu Geranios, sobretot i de manera poc sorprenent, les dones formam part d’allò que es compra en aquests llocs on el turisme mana. Ser una dona nascuda a Eivissa als anys vuitanta és acceptar que això ha modelat moltíssim qui som.
Ara, però, seguim amb el dinar familiar. Encara no hem servit es sofrit pagès i ja n’he tengut prou, de clixés. Amoll una perla: Idò jo no crec que siguem tan oberts. Es eivissencs de veritat són molt tancats. Em surt així, sense floritures. Queixes al meu voltant, veus que se superposen. Però si aquí varen venir es hippies, i es mursianos i cap problema. No, no, aquí sa gent és molt oberta, massa i tot, afegeixen.
Llavors record tots els dinars familiars on s’ha especulat sobre si jo som eivissenca de veritat o només una mica. Som l’única cosina que té un pare de fora i un llinatge no eivissenc, i això genera debats cíclics sobre la meua vertadera identitat, debats que es tenen davant meu com si jo no hi fos present. Com m’ha criat ma mare i ella és eivissenca de veritat, pareix que per això som més autèntica. Amb els anys he acabat parlant més eivissenc que castellà, així que en realitat no som tan tan mursiana. És cert, però, que m’encanta ballar sevillanas i cantar coplillas i, en canvi, mai he fet ball pagès. Tot esdevé un exercici esperpèntic de sumar i restar punts com si fos un concurs públic on estic optant a una beca decisiva per al meu futur.
El meu cosí polític, Ahmed, normalment no es fica gaire en els debats familiars, però aquesta volta no ho pot evitar: A ver, abiertos abiertos los ibicencos no sois.
Es sofrit arriba a taula. El tema es dilueix, però jo em qued pensant en com les úniques dues persones nascudes a Eivissa, però amb un o dos pares de fora, ens hem autoexclòs del terme eivissencs de veritat. Ens incomoda una etiqueta que sentim que ens deixa fora? La rebutjam en un acte desesperat de mostrar certa agència sobre la nostra identitat? Rebutjar abans que ens rebutgin?
La pensadora Rivera Cusicanqui alerta al seu llibre Ch’ixinakax Utxiwa del perill del multiculturalisme ornamental que crea escenaris per al desplegament gairebé teatral d’algunes identitats. Tot i que ens trobam en un context ben diferent, no puc evitar relacionar-ho amb aquests eivissencs de tota la vida que han desenvolupat un vincle problemàtic —d’autoodi— amb l’encaix del seu origen pagès a l’Eivissa contemporània. O pensar en aquelles dinàmiques que han facilitat la folklorització d’algunes tradicions, empaquetant-les per fer-les atractives a la mirada exotitzant de la indústria turística del nord d’Europa. O pensar en aquestes demostracions essencialistes i nostàlgiques d’una eivissenquitud que busca la puresa ancorada en un passat que ja no existeix, que segurament no va existir mai i que, encara pitjor, ja no pot dialogar de cap manera amb el present.
Mentre escric això pens també en ses boixes de Figueretes amb qui faig de voluntària. Joves amb famílies del Nord d’Àfrica que em miren amb incredulitat quan els dic que elles també són, si ho volen ser, eivissenques de veritat. Que és possible fer el Ramadà i ser eivissenca. Que és possible ser-ho i no renunciar al seu darija o rifeny matern. És possible, hauria de ser-ho. Els ho dic i som conscient que hi ha una part de mi que projecta les Eivisses que no són, però que m’agradaria que fossin. Sovint em sent culpable per crear-los expectatives massa optimistes, sé que els don una validació blanca problemàtica des de molts punts de vista. Però aquestes boixes, na Tasneem, na Salma, na Wafa i tantes altres, estan massa avesades a que es eivissencs de sempre els parlin castellà d’entrada, al fet que es parli d’elles aclarint que només han nascut aquí, com a confirmació que hi ha qui encara distingeix entre qui hi neix i qui hi pertany. Una distinció que té conseqüències materials: vigilància extrema sobre com vesteixen, la dificultat (encara més!) d’accedir a un habitatge digne, discursos sobre el seu desig, la seua agència com a dones, etc. Mirat així, hom empatitza fàcilment amb allò de No desitj una identitat a ningú.
Diu la filòsofa Carolina Meloni: Ningú pensa sola, ningú escriu sola, ningú investiga sola. Unes paraules que sempre tenc present quan ens trobam amb altres companyes per pensar com generar espais segurs que ens permetin indagar juntes aquestes qüestions que ens cremen a dins.
Quina part del nostre llinatge, familiar i col·lectiu, ens connecta a la realitat de l’illa? Quines maneres de construir l’eivissenquitud parteixen d’una mirada, com diria Cusicanqui, estancada i petrificada en el passat tot excloent-nos dels debats de la modernitat? Com impugnar-les? Com construir eivissenquituds que ens incloguin a totes? Quina part de tot allò que ens fa sentir orgullosament eivissenques volem reivindicar i cuidar? Com fer d’una llengua ferida una llengua de cohesió? Com desterrar la nostàlgia reaccionària o l’autoodi de la nostra mirada al passat? Com feim que ser eivissenc sigui sinònim de protegir i no explotar l’illa? I si pensam les identitats eivissenques com una creació constant que honora i aprèn de la seua història, dialoga amb el present i acull el futur que ja s’albira?
