Text:Vicent Agustí Ribas Costa
No és estrany trobar referències als boscos d’Eivissa quan es llegeixen textos que parlen de com vivia la generació dels nostres avis. Al llibre Hòmens de la Sal de n’Esperança Marí i Mayans, en Vicent Ribas Marí “de Can Gregori” (1932 – 2024), explica que son pare —entre altres feines— es cuidava dels boscos de la Salinera. Allà cap a finals del segle XIX i inicis del XX, era guàrdia jurat de Salinera Española, i s’encarregava de controlar “una colla de quatre o cinc hòmens que cuidaven els pins i els esporgaven”. I és que, segons ell —i molts altres testimonis— es feia molta llenya. En aquella època, el pare d’en Vicent Ribas Marí ja parlava del risc d’incendi. Així, es treia tota la llenya, que es destinava a consum propi dins de la salinera, s’intercanviava per béns comestibles, o s’embarcava —majoritàriament cap a Barcelona— per vendre-la.
A més d’aprofitar la fusta de millor qualitat per exportar, no podem menysprear l’efecte de totes les altres formes d’una primitiva indústria forestal que tenia lloc en aquesta època a l’illa, principalment la cuita de forns de calç, la cuita de forns de pega, i les sitges de carbó. Com a resultat, els boscos estaven ben “repelats”. A banda, per descomptat, de l’intens ús agrícola i ramader que els eivissencs d’aquella època feren sempre del seu territori.
El resultat de tota aquesta gestió intensiva del territori, en què s’involucra totalment la terra i la seua gent, és el que es coneix com a paisatge cultural, comú a tot el Mediterrani. Però a partir dels anys 1960 entra un factor disruptiu que posa fi a un model de vida que s’havia mantengut pràcticament inalterat durant segles: el turisme.
Amb l’arribada del turisme es produeix un èxode massiu del camp cap a un model basat en el sector terciari que —semblava que— posaria fi a dècades de misèria, especialment després d’una duríssima postguerra.
Es produeix un abandonament massiu no només de les activitats forestals tradicionals, sinó també de l’aprofitament agrícola de moltes terres, la qual cosa provoca un doble impacte en el territori: la capitalització dels boscos que quedaven (és a dir, un procés de densificació del bosc, amb l’increment de les quantitats de fusta i de biomassa), i la recolonització de terres de cultiu (altrament dit, el fet que el bosc s’estengués per damunt de terres que havien estat prèviament conreades)
Exemple de l’evolució que patiren els boscos de l'illa d’Eivissa, amb la comparació d’imatges aèries del 1956 i del 2024. Elaborat per Vicent Agustí Ribas Costa.
Segons dades de l’Inventari Forestal Nacional, els darrers quaranta anys la superfície forestal de les Illes Balears ha augmentat aproximadament un 20%, amb un increment del volum de fusta d’un 57%. A Eivissa concretament, s’estima que el 1956 hi havia 21.165 hectàrees de terreny forestal, mentre que ara n’hi ha 30.195 (un 30% més). Encara que això és positiu per a la recuperació d’hàbitats degradats i l’increment d’embornal de carboni que ha comportat, parlant clar “ens hem passat de rosca”: la recolonització i capitalització de terres —aquest procés durant el qual el bosc engoleix terres abans conreades i es fa més dens—, s’ha donat pràcticament sense cap control, gestió o ordenació, i representa elevats riscos per a la societat actual.
Aquest és un problema comú a tot el Mediterrani. A Eivissa, actualment hi ha aproximadament 17.379 hectàrees de bosc madur. La resta de superfície no urbana són terres de cultiu antigament conreades que s’han transformat en bosc en diferents moments de la història recent, i una gran superfície de terra agrícola en fase d’abandonament.
Si no es fa res, la tendència és que el bosc continuï engolint terres conreables; i aquests canvis en la fesomia del paisatge eivissenc han portat a un domini absolut (i desordenat) del bosc: no és estrany trobar a Eivissa zones de més de 500 hectàrees de pi, savina i altres espècies a tort i a dret. Són hectàrees de massa arbrada —molta de la qual, envellida— susceptible de riscos: mortalitat per sequera, entrada de plagues forestals o malalties. A més, són territoris on moltes vegades també hi manquen infraestructures de defensa forestal, com tallafocs, punts d’aigua i vials d’accés.
Durant els darrers anys, en aquesta banda del Mediterrani hem vist un fenomen que no deixa de cridar l’atenció: menys incendis, però que cremen més superfície. Ja ho deia el pare d’en Vicent de Can Gregori allà cap al primer quart del segle XX: “Què trobes que pot passar amb tanta llenya pel bosc? Pot provocar un incendi!”.
Som molt bons apagant incendis —el dispositiu d’extinció espanyol és dels millors del món—, però quan algun foc ocorre en les pitjors condicions (territori i vegetació sotmesos a un dèficit hídric espectacular per la sequera continuada, combustible fi acumulat i sec per la llunyania de les pluges de primavera, onada de calor, vents extrems…) el resultat ja no és un gran incendi forestal (definit com de més de 500 hectàrees) sinó que, de sobte, en menys d’un mes es cremen més de 350.000 hectàrees, tal com hem vist enguany a León, Ourense i Zamora.
A conseqüència del canvi climàtic, aquestes condicions sinòptiques es donen cada vegada més sovent, però, tot i això, no podem culpar només aquest fet i esperar que amb un potencial canvi de rumb del clima global això millori. Segons Eduardo Rojas, enginyer forestal professor de silvicultura a la Universitat Politècnica de València, “no seria responsable per part de la nostra societat”. Així, i en paraules d’Inés Landa, enginyera forestal del Servei de Gestió Forestal d’Eivissa, “la corresponsabilitat, o responsabilitat compartida, és la clau fonamental per poder abordar eficaçment la prevenció d’incendis forestals en el nostre territori, així com per fer front amb més èxit, i menys pèrdues, a l’extinció dels futurs incendis forestals”. En definitiva, el que hem de buscar és un paisatge i una societat preparada per a aquests fenòmens, i tornar al paisatge cultural que és, per definició, més resilient envers pertorbacions. En aquesta direcció, la Fundació Pau Costa (un referent en la gestió del territori per a la prevenció d’incendis en l’àmbit nacional i internacional) enfoca la seua visió cap al que anomenen “un equilibri sostenible entre el foc, la naturalesa i la societat en què el coneixement es connecta i comparteix per influir en les polítiques públiques”.
Tornem a Eivissa: el bosc eivissenc és un pinar autòcton de pi blanc, combinat amb un sotabosc d’espècies també autòctones com savines, ginebres, mates i romanins, entre d’altres. Aquesta combinació d’espècies, molt positiva per a la qualitat de l’hàbitat, en cas d’incendis és molt perillós: aquesta estructura de la vegetació de seguida fa pujar les flames a les copes dels arbres, multiplica per molt la intensitat del foc i el duu al que es coneix com a “fora de capacitat d’extinció” —és a dir, que per molts mitjans que hi hagi, no es pot apagar.
Antigament, quan es coïen els forns de calç, pega, o sitges per a carbó, el que es feia era precisament reduir la quantitat de biomassa del bosc, cosa que es traduïa en el fet que, en cas d’incendi, la combustió era de molta menor intensitat i, per tant, els focs eren més fàcils d’apagar. Amb el retrocés d’aquestes activitats i la falta d’ordenació del bosc, a Eivissa, avui, hi ha més volum de biomassa per unitat de superfície que mai, amb tot el perill de crema que comporta.
Tot això s’ha d’emmarcar en un context en què la societat actual ha virat cap a voler viure prop de la natura, la qual cosa representa un panorama molt perillós, ja que genera el que s’entén com a “zones d’interfase urbana-forestal”, en què el teixit urbanitzat s’entremescla amb la vegetació forestal. La interfase urbana-forestal representa el paradigma de nous incendis: en qüestió de segons el foc que amenaçava 200 hectàrees forestals passa a amenaçar 20 cases aïllades i una urbanització; i els mitjans d’extinció han de prioritzar la protecció de les persones.
En un lloc com Eivissa, on aquesta és la fesomia habitual del territori, els incendis forestals passen a ser emergències civils tan bon punt es declara un foc. Per prevenir-nos i preparar-nos per a aquests fenòmens, és per al que fa falta l’anàlisi i gestió del territori.
Amb una (bona) gestió del territori en general, i el bosc en concret, podem convertir un risc potencial en una solució envers altres amenaces com la del canvi climàtic: podem crear un paisatge més resilient a episodis de sequera o incendis forestals, mentre utilitzam un recurs energètic sostenible per contribuir a la descarbonització de l’economia de l’illa. Actualment, només s’aprofiten 12.000 metres cúbics de biomassa anualment, dels aproximadament 200.000 en què la nostra superfície forestal balear està creixent. Això representa un 6% del total que es podria aprofitar per fer un ús sostenible del recurs forestal. Si fóssim capaços d’aprofitar tota aquesta biomassa, els boscos podrien aportar aproximadament un 2,5% de la demanda energètica de totes les Illes Balears. D’aquesta manera, no només reduiríem el risc d’incendi del nostre territori (o millor dit, incrementaríem la resiliència del nostre territori), sinó que a més a més estaríem transformant un risc en un benefici ambiental, econòmic i social.
I és que la gestió forestal consisteix precisament a planificar i desenvolupar pràctiques per garantir l’ús sostenible i la conservació dels ecosistemes forestals, amb l’objectiu d’assolir fites ecològiques, econòmiques i socials. Això passa per elaborar i executar instruments de gestió forestal sostenible, definir superfícies clau per plantejar recuperacions de cultiu, mantenir viva la producció agrària local de les illes, analitzar el territori i elaborar plans de prevenció d’incendis regionals, fomentar la cultura del risc i la sensibilització de la població…
Segons el Servei de Gestió Forestal de la Direcció General de Medi Natural i Gestió Forestal, el 2024 es tramitaren a totes les Illes Balears 140 expedients de recuperacions de cultiu i 553 expedients d’aprofitament forestal, i s’ordenaren mitjançant instruments de gestió forestal sostenible més de 820 hectàrees. A més, la superfície d’actuacions de prevenció d’incendis i gestió agroforestal per part de l’Administració el 2024 va ser de 412 hectàrees. Són bones xifres, però es pot aspirar a més.
Tanmateix, gestionar el terreny forestal de les Illes Balears no és fàcil: la multiplicació del nombre i disminució de l’extensió de les propietats agrícoles, l’elevat cost de les tasques de conservació forestal, la desigualtat econòmica, la dispersió de la població, la falta d’incentius, la manca de percepció del risc, l’estacionalitat, etc., són només alguns dels reptes que limiten una gestió efectiva del territori. Però el territori ha de ser ben gestionat, perquè fa mil·lennis que és un paisatge cultural i perquè hi ha capacitat científica i tècnica d’ordenar el territori i fer-ho de forma sostenible ambientalment, social i econòmica. Perquè el territori en general, i els boscos en concret, són dinàmics, i encara que no es vegi aquest dinamisme a escala humana, no vol dir que s’hagi d’assumir que l’únic per al qual val un bosc és per fer polit a un fons de pantalla.
Paisatge cultural d’Eivissa. Foto: Vicent Agustí Ribas Costa.
