Text i fotografies: Jèssica Ferrer Escandell
Hi ha una canterella que defineix i classifica les espècies en dos grups. Una tendència al binarisme, una ficció consolidada en els relats oficials que hem heretat. Encara que el món vegetal i animal estigui ple d’exemples que els contradiguin: allò híbrid, androgin, hermafrodita. També les persones. També a Eivissa. Individus fora de la norma, existències queer que han resistit als marges.
Vaig sentir una història d’una persona, que devia haver nascut a finals del segle XIX, que era queer. Era algú assignat home en néixer, que no s’havia casat, no hi tenia interès, li agradaven les coses de dones… Evidentment, no es podia expressar com a tal, i duia una vida solitària. Treballava de pastor. La diversitat ha existit sempre, i s’ha portat molt malament en la majoria de casos, però hi ha hagut gent que ha aconseguit viure i adaptar-se, més o menys, trobar el seu lloc a la societat, com per exemple aquesta persona, que va trobar un espai on no molestava, perquè tenia una vida solitària, estava amb el bestiar tot el dia, sonant la xeremia, amb la flaüta, amb les seues coses artístiques…
No existeix, a Eivissa, una genealogia de la dissidència de gènere on sostenir-se. Ella no l’ha trobat. La manca de referents l’ha obligat, involuntàriament, a esdevenir-ho per a aquellis que vendran després. I no és fàcil. Ha hagut d’inventar-se el camí per afirmar-se com allò que sempre havia sentit a dins, però que la pressió social li havia fet enterrar. En vida. Però sempre bategant. Una infantesa marcada per l’estranyesa, la diferència.
A l’escola jo era «is pagesi», em veien una persona efeminada i, a més, pagesa. Rebia hòsties de pertot, a l’escola, i qui em tractava bé era la gent major, que em veien com uni boni al·loti, perquè era una persona callada, no em movia gaire, i això és genial. Però quan expresses com vols ser, les teues idees i tal, ja no, ja ets una altra cosa.
Més endavant, va viure uns anys fora. Una ciutat, a la dècada dels noranta. Aparentment, un context més favorable que Eivissa on poder explorar amb el gènere.
Gaudia posant-me bruses de les meues amigues, o maquillant-me, però ho vaig tallar en sec, perquè m’autopercebia com a hetero, i veia que això era una barrera. Una expressió massa femenina no està ben vista en un home hetero. Vaig dir-me que no, que havia de viure així, i ja està. Però record que m’agradava, i que passava gust de veure’m. Després m’he tirat molts anys sense pràcticament mirar-me al mirall, descuidant la meua imatge… Són coses amb què pots viure? Sí. Sobreviure. I t’acabes perdent una part de la teua vida, i és una part que no tornarà mai.
Anys després, el retorn a l’illa: per arrelar, perquè podia, perquè qui és d’Eivissa té certes facilitats. Es pot viure bé, sí, sempre que l’individu es mantengui dins la norma. Eivissa, un territori on coexisteixen societats diferents, però que no es mesclen.
Dins l’etnicitat eivissenca tens molts de privilegis que la gent de fora no té. I al mateix temps, és una presó, perquè has de complir amb aquestes expectatives. Hi ha un estereotip de com han de ser un home i una dona eivissencs, molt marcat i molt clar, i jo mai hi he encaixat. Ho he intentat, però no. I sortir-ne és difícil, perquè no tens el suport de la gent que s’identificaria amb el que és aquesta societat eivissenca tradicional. Has de comptar amb la complicitat de persones que potser estan de pas, que difícilment poden fer arrels aquí, o intenten fer-n’hi, però es troben amb un rebuig. Perquè Eivissa és com l’oli i l’aigua. Hi ha diferents grups de gent que conviuen al mateix lloc, són dins el mateix got i no es mesclen. I el fet que es mesclin es veu malament.
No encaixar dins la norma, però viure’n massa prop. Un cos que es resistia a complir l’expectativa social, però que no hi trobava alternatives.
A mi la gent em llegia com una persona no normativa, i jo sempre havia tengut una percepció de mi molt femenina. Era una cosa que de portes endins m’agradava, i planyia no expressar-la. Al mateix temps, sabia que l’havia d’amagar. I he viscut amb aquest conflicte. Per exemple, treballava amb les mans sense guants a posta per endurir-me-les, i potser estava dos dies sense fer res, i tornaven a ser finetes. És com una forma de resiliència de dir: «El teu cos no és així, no vulgues ser una altra cosa».
Com percebia la meua corporalitat és el que al final m’ha fet subsistir. No m’he rendit a dir «som un home, i ja està», però no hi havia altra opció. Quina alternativa tenia? Era impensable. No coneixia en el meu entorn ningú que hagués canviat de gènere. He fet el pas quan he vist que podia ser lliure d’explorar sense haver de carregar amb aquest estigma, o haver de quedar fora de tota la societat.
La presència dins el discurs públic d’experiències dissidents de gènere li va fer veure que era possible, i que la manera com habitàs el seu gènere era profundament política.
Transicionam perquè ho podem fer. Perquè podem mantenir més o menys la nostra vida, tenim una feina, podem anar pel carrer… Jo patia molt pels meus infants, que els marginassin per mor de la meua identitat de gènere. Em vaig trobar amb dos opcions: viure-ho d’amagat, dins de casa, en un cercle reduït, o viure-ho públicament. I vaig pensar: «Què he d’ensenyar als meus infants? Que s’han d’avergonyir del que són? O que si no fas mal a ningú, i simplement ets d’aquesta manera, ho pots viure amb dignitat, o intentar-ho?».
Quan ha tengut l’ocasió d’explicar-se, ha anat bé. Però Eivissa és petita, i no sempre té ganes de contar-ho tot. De destacar. De resumir superficialment un procés tan llarg, tan íntim, tan profund.
Això és començar de nou… Per exemple, tenir confiança amb la gent que treballa amb tu, i provar de comentar-ho amb gent més propera, veure que la resposta és positiva, anar tatant el nas, i finalment arribar i dir: «Bé, fins ara m’heu dit de tal manera, a partir d’ara som tal»; i que la resposta sigui positiva, és superempoderador, perquè et porta fora de la marginalitat en un ambient que és molt oficial i formal, com és l’ambient de la feina.
Les persones que no saben qui som em tracten en femení sense cap problema. En canvi, aquí em coneix molta gent, i això sí que és cansat, perquè significa constantment haver d’explicar coses que no entendran, i no és dolorós, però t’invalida. El que més em pesa és la gent que sap d’aquest procés, i fa veure com si res. I et fa ràbia, perquè ho has arriscat tot, t’has exposat i no ho valoren. És la gent que et du a la marginalitat. Perquè fan de la teua existència una experiència marginal, que no hauria d’existir. I no, tu ets aquí, i no perquè hi has caigut, t’ha costat molt arribar on ets.
Per contrast, la família escollida i la família construïda. Primer, va fer una peregrinació per les cases de les persones més properes per explicar-los el canvi. Després, una festa per celebrar-ho. El ritu que marca un nou començament.
Ens han ensenyat que quan neix una persona, se la batia, en estar a punt de morir, se li fa l’extremunció, quan mor, se li fa un funeral, i quan s’ajunta amb algú, es casa. Què fas quan descobreixes el teu gènere, i que és diferent del que t’havien assignat? Idò jo vaig fer una festa. Pens que vaig poder transmetre que el fet de transitar de gènere no és una cosa que hagi de ser dramàtica: «no us heu de preocupar, estic bé, està tot bé, i simplement veurem les coses d’una altra manera, ara».
Perquè és una alegria. L’alegria de permetre’s explorar. L’alegria de descobrir-se presumida, de mirar-se al mirall i fer-se fotos, el gust per les joies: les arracades, els anells.
Quan vaig comentar-ho amb la meua parella, i ho vaig començar a acceptar, vaig sentir necessitat de tenir joies. Les joies són una cosa femenina, i no me les havia mirat mai perquè no podia, i ha estat un descobriment. L’anell, per exemple, és el típic de pagesa, perquè m’agraden les joies de pagesa. Sempre m’han encantat, i no ho sabia.
Explora les diferents identitats que s’estan construint, els noms creats pel col·lectiu que serveixen com a paraigües, com a àncora, com a espais utòpics per a l’experimentació.
Trob que les etiquetes són importants. Quan es genera una etiqueta és que hi ha un col·lectiu darrere. No ets tu, només. Potser hi ha poca gent que s’hi identifica, però no lleva la seguretat de la gent que sí. I està bé explorar amb les etiquetes, pensar que la que tu pensaves que tenies assignada es pot qüestionar en qualsevol moment, pot fluir, pot canviar, i no tens per què justificar per què canvia. T’ajuden a no sentir-te tota sola en aquest procés. A mi em serveix que siguin d’ús intern, per explorar o per conèixer, per investigar.
Jo, d’entrada, vaig dir: «Què tenc clar? Que no som un home». A partir d’aquí, què hi ha? Hi ha gent que s’identifica com a no binària. A mi, definir-me com a no-quelcom no m’agrada, perquè defineixes la teua existència sobre la base de l’existència d’altres, no la teua pròpia, i jo pens que tenc una identitat pròpia que és compartida amb altra gent. A mi les que m’agraden molt són bigènere i andrògina, més que agènere, perquè em consider una persona masculina i femenina al mateix temps. Hi ha coses que m’agraden de la masculinitat, i que, anys després, pens que em continuen agradant.
Amb la masculinitat tens molts de privilegis, i com vaig sentir dir una volta, «qui és sabata no vol ser espardenya». Però les espardenyes poden ser polides, i poden quedar molt bé, i a mi m’agrada anar amb espardenyes. Per ser una persona masculina, havia d’esborrar el femení que tenia jo, i per mi l’alliberament ha estat poder fer sortir aquesta feminitat que jo em percep i que vull expressar.
Pens que transitar entre gèneres té més a veure amb aprendre idiomes que amb la biologia. Què tenim de biològic? El llenguatge, que és universal, pertany a tots els éssers humans. Tenim la capacitat del llenguatge, d’entendre’ns, codificar coses, d’anomenar conceptes del nostre entorn i abstractes. Això és una capacitat universal: que tenim un cos. Després, tenim diferents idiomes amb què expressar-nos: els gèneres. Gèneres que poden ser diversos. Que a les civilitzacions occidentals modernes s’hagin basat en dos gèneres únics i molt estereotipats, com a la nostra societat, no vol dir que les persones no tenguem la necessitat, perquè és una necessitat, d’expressar-nos d’una altra manera.
Pot ser que part de la societat eivissenca no estigui disposada a entendre obertament, sense judicis, sense opinions, totes les identitats de gènere possibles. Per sort, a les escoles d’Eivissa es gesta una altra manera de conviure amb les dissidències.
Vaig anar a la directiva del centre escolar on van els meus infants a principi de curs, per explicar-los tot això, i ja ho sabien. La resposta de l’escola va ser molt bona, com no podia ser d’una altra manera, si ho penses bé. Jo ho vaig voler comunicar. Entre els companys de classe dels meus infants, jo som «aquesta» des de fa molt de temps. I els ho expliquen als pares i mares. Ho tenen claríssim. Ho accepten, i s’estimen els meus infants igual.
No podrà recuperar tots els anys de bloquejar la seua feminitat, ni l’experiència d’haver hagut d’inventar-se sola el camí cap al reconeixement social de la seua identitat. Sí que podrà, però, esdevenir un referent per a totis lis altres que arribin, que creixin, perquè ningú més hagi de passar aquest trànsit, a Eivissa, en soledat.
