— Ah, però que hi viu gent, aquí?
— Que hi ha escoles? Aigua corrent? Supermercats? Que no tancau, a l’hivern?
Sí, clar: espolsam els darrers esquits de petroli i aigües fecals; cobrim les platges, els puigs, els camps i Ses Salines amb una lona gran, grandíssima, d’un verd així com de camuflatge, ofegam les abelles i l’escuma de la mar, tancam els llums i desapareixem.
— És que no s’hi deu poder viure, en una illa de vacances.
Illa de vacances. D’estiueig. De fantasia. De mentida?
L’illa dels fums dels iots atracats als ports (els oficials, i els il·legals, cales amagades plenes d’àncores sobre la Posidònia); l’illa dels boscos foradats de ciment i de vidre (que no ho veis, que aquí no hi construïm amb vidre, que el Sol l’escalfa massa, i cal encara més aire condicionat, més fum, més contaminació?); l’illa dels cotxassos aixecant pols pels camins de terra (si és que no plou, està tot sec, i voreu quina polseguerada llaurant aquesta terra ofegada).
— Ah, però que viviu aquí? Es pot viure, a Eivissa?
“Sí, carai, sí”, voldríem dir, revoltes, enceses, esgotades de justificar la nostra existència.
“Sí”, voldríem dir, però alguna cosa estreny.
Viure; o sobreviure, malviure i, si tornes, potser reviure?
— Tornar? N’estàs segura? I no t’ofegaràs, en aquesta roca? I no enyoraràs l’anonimat i l’extensió de la Península, del continent, del món?
“Sí, carai, sí” voldríem dir, però qui decideix la licitació del retorn? “Sí”, voldríem dir, amb contundència i sense dubte, però és que n’hi ha, de dubtes, de pors, d’esquerdes. Darrere tornar hi ha romandre. I què vol dir romandre en un lloc on, tot i el ciment i l’asfalt, queda molt per construir?
Fer compatibles amb la feixuga feina les hores de la gresca, de la rialla, i de l’amor.
— Idò, per què tornar?
Per amor, per lleialtat, per culpabilitat, perquè no hi ha alternativa.
Per respecte, per dolor, per ràbia.
Per desvetllar els fantasmes i els esperits que pul·lulen entre nosaltres.
Perquè volem saber quant d’obsoleta és l’illa que escrigué Villangómez i la que recordam de les nostres infàncies.
Perquè hi havia una Eivissa que era i ja no és (com que ja no és? Qui diu que no és? Qui ha decretat aquesta desaparició? I si s’ha transformat i no la veim perquè no escoltam prou?)
Perquè hi ha una Eivissa que és; i perquè n’hi ha moltes altres que podrien ser.
Sí, es pot viure a Eivissa, però hi ha molta feina per fer.
La primera passa per viure és respirar, i no es pot respirar en una illa exhausta.
Text: Jèssica Ferrer Escandell, Núria Ribas Costa, Sofi Vergara Levitt
Imatge de portada: EEIF | Disseny: Pau Kokura
Fem servir les galetes mínimes indispensables pel nostre projecte. Algunes són obligatòries, perquè si no no es veuria bé la pàgina. D'altres són opcionals, com les que ens ajuden a saber el nombre de visites (estadístiques) o recopilar dades bàsiques als formularis de contacte, de propostes o un possible butlletí en un futur. Som un projecte petit amb recursos limitats i no pretenem fer res dolent amb les teves dades personals.