LES EIVISSES QUE SÓN I LES QUE PODRIEN SER. Nº0 2025
— Ah, però que hi viu gent, aquí?
— Que hi ha escoles? Aigua corrent? Supermercats? Que no tancau, a l’hivern?
Sí, clar: espolsam els darrers esquits de petroli i aigües fecals; cobrim les platges, els puigs, els camps i Ses Salines amb una lona gran, grandíssima, d’un verd així com de camuflatge, ofegam les abelles i l’escuma de la mar, tancam els llums i desapareixem.
— És que no s’hi deu poder viure, en una illa de vacances.
Illa de vacances. D’estiueig. De fantasia. De mentida?
L’illa dels fums dels iots atracats als ports (els oficials, i els il·legals, cales amagades plenes d’àncores sobre la Posidònia); l’illa dels boscos foradats de ciment i de vidre (que no ho veis, que aquí no hi construïm amb vidre, que el Sol l’escalfa massa, i cal encara més aire condicionat, més fum, més contaminació?); l’illa dels cotxassos aixecant pols pels camins de terra (si és que no plou, està tot sec, i voreu quina polseguerada llaurant aquesta terra ofegada).
— Ah, però que viviu aquí? Es pot viure, a Eivissa?
“Sí, carai, sí”, voldríem dir, revoltes, enceses, esgotades de justificar la nostra existència.
“Sí”, voldríem dir, però alguna cosa estreny.
Viure; o sobreviure, malviure i, si tornes, potser reviure?
— Tornar? N’estàs segura? I no t’ofegaràs, en aquesta roca? I no enyoraràs l’anonimat i l’extensió de la Península, del continent, del món?
“Sí, carai, sí” voldríem dir, però qui decideix la licitació del retorn? “Sí”, voldríem dir, amb contundència i sense dubte, però és que n’hi ha, de dubtes, de pors, d’esquerdes. Darrere tornar hi ha romandre. I què vol dir romandre en un lloc on, tot i el ciment i l’asfalt, queda molt per construir?
Fer compatibles amb la feixuga feina les hores de la gresca, de la rialla, i de l’amor.
— Idò, per què tornar?
Per amor, per lleialtat, per culpabilitat, perquè no hi ha alternativa.
Per respecte, per dolor, per ràbia.
Per desvetllar els fantasmes i els esperits que pul·lulen entre nosaltres.
Perquè volem saber quant d’obsoleta és l’illa que escrigué Villangómez i la que recordam de les nostres infàncies.
Perquè hi havia una Eivissa que era i ja no és (com que ja no és? Qui diu que no és? Qui ha decretat aquesta desaparició? I si s’ha transformat i no la veim perquè no escoltam prou?)
Perquè hi ha una Eivissa que és; i perquè n’hi ha moltes altres que podrien ser.
Sí, es pot viure a Eivissa, però hi ha molta feina per fer.
La primera passa per viure és respirar, i no es pot respirar en una illa exhausta.
Text: Jèssica Ferrer Escandell, Núria Ribas Costa, Sofi Vergara Levitt
Imatge de portada: EEIF | Disseny: Pau Kokura
