006 | Del turisme com a sortida de la pobresa fins al barraquisme
Text: Nicolás Ribas
On és l'esquerra eivissenca enfront de la crisi d'habitatge a conseqüència de l'especulació immobiliària?
Eivissa ha experimentat un fenomen nou els darrers anys: la proliferació de poblats barraquistes, el símbol màxim de la degradació política i institucional dels quals Can Rova, un terreny situat ben a prop dels polígons industrials de Can Bufí i Blanca Dona, a l’entrada de Vila, n’és la màxima expressió. Allà hi visqueren centenars de persones abans del seu desallotjament. No parlam de fets aïllats: és un problema estructural que afecta les capes més vulnerables de les classes treballadores, especialment persones migrades que venen a l’illa per fer feina a la indústria turística.
La paradoxa és la següent: treballadors que generen enormes plusvàlues a la indústria del luxe no es poden permetre pagar el lloguer d’un habitatge —a vegades, tampoc d’una habitació— malgrat el valor que estan generant a empreses que facturen milers de milions d’euros cada any.
Anna Pacheco (Barcelona, 1991) és periodista i escriptora especialitzada en temes socials que analitza des d’una perspectiva travessada pel gènere i la classe. El seu darrer llibre Estuve aquí y me acordé de nosotros. Una historia sobre turismo, trabajo y clase (Anagrama, 2024) és una radiografia de la indústria del luxe catalana, on analitza les dinàmiques laborals en el sector turístic i com la turistificació ha alterat les ciutats des de la base.
Una de les contradiccions de classe que exposa Pacheco al seu assaig és la següent: les treballadores dels hotels d’alta gamma venen un producte de luxe als seus clients que elles mateixes no es poden permetre perquè la seua realitat social, laboral i econòmica els ho impedeix. És una situació semblant a la que vivim a Eivissa i Formentera, i que cada vegada és més comuna a altres pols turístics i platges globals: les treballadores, eivissenques o no, visquin tot l’any a l’illa o siguin temporeres, generen enormes beneficis a una indústria que després no els remunera proporcionalment. El drama social, inscrit dins les contradiccions de classe que genera el sistema capitalista, té com a conseqüència l’èxode de centenars de persones, eivissenques o no, que són expulsades de l’illa.
I quina és la solució que proposa la classe dirigent, sigui socioliberal (PSOE) o liberal conservadora (PP)? Realment, cap que pugui transformar el problema des de l’arrel. Eivissa, des dels beatniks i els hippies fins als governs de Zapatero, ha estat una illa que ha viscut majoritàriament del turisme. Des de llavors hem passat pel segon període postfranquista de Felipe González, que pretenia modernitzar Espanya amb Miguel Boyer i Carlos Solchaga com a ministres d’Economia; hem viscut el “miracle econòmic” de Rodrigo Rato —que acabà a la presó per delictes de corrupció i contra la Hisenda Pública—, ministre d’Economia i ‘pes pesant’ dels governs de José María Aznar.
La paradoxa és la següent: treballadors que generen enormes plusvàlues a la indústria del luxe no es poden permetre pagar el lloguer d’un habitatge
El que passà a Eivissa a partir del 2011, mentre Espanya encara patia les conseqüències de la crisi econòmica i de l’eurozona, amb Mariano Rajoy (PP) com a president del Govern, és el que l’economista austríac Joseph Schumpeter anomenà “destrucció creativa”, és a dir, un procés de mutació industrial que revoluciona l’estructura econòmica des de dins, amb la destrucció de l’antiga i la creació d’una de nova.
En el context que ens ocupa, a les Balears governava el PP de José Ramón Bauzá. Carlos Delgado, conseller de Turisme, va fer una modificació de la llei turística el 2012 que transformà les illes per sempre, especialment Eivissa i Formentera. La Llei Delgado, a grans trets, promou que les grans cadenes hoteleres puguin augmentar de categoria mitjançant la reforma dels seus negocis per oferir un servei de cinc estrelles o superior.
Després dels quatre anys de legislatura conservadora, n’arribaren vuit de diferents governs del PSOE de Francina Armengol amb aliances amb altres partits d’esquerres com Més per Mallorca, Més per Menorca o Unides Podem, que tot i introduir algunes millores a la llei, no en canviaren la base. La lògica capitalista seguí el seu curs: maximitzar ingressos i minimitzar despeses per mantenir o augmentar la taxa de benefici.
Després de molts esforços, durant la segona legislatura de Pedro Sánchez a la Moncloa s’aprova la llei d’habitatge. Una norma que permet a les comunitats autònomes, entre altres mesures, establir zones tensionades amb l’objectiu de posar topalls als preus del lloguer. Marga Prohens (PP), presidenta del Govern, no en vol ni sentir parlar. S’ha de mantenir la taxa de benefici dels grans rendistes amb l’excusa del “petit propietari” que, pel que sembla, també necessita treure rendibilitat econòmica sense límits, mentre es dessagna una àmplia majoria que ha estat desposseïda dels seus drets socials, econòmics i fins i tot constitucionals.
Si ampliam la mirada més enllà del període democràtic, podem recordar aquella idea que introduí el dictador Francisco Franco, que deia que volia per a Espanya “un país de propietaris, no de proletaris”. Les lleis de sòl del període franquista alimentaren un boom immobiliari que permeté a bona part de la societat espanyola adquirir un o diversos habitatges. Franco sabia molt bé el que feia: desplaçà l’eix ideològic cap a la dreta, lligà la identitat de bona part de la societat amb els interessos de la classe burgesa o acomodada, que passà a oblidar-se dels seus orígens humils o, fins i tot, a renunciar-hi.
És la idea que trasllada el periodista i escriptor Jorge Dioni (Benavente, 1974), autor de diversos llibres on analitza la gentrificació, la turistificació i la “privatització” de les ciutats lligades al model immobiliari-turístic. “Fins que no es revisi el Registre de la Propietat, no hi haurà això de l’abraçada entre espanyols”, ha afirmat en alguna ocasió, parafrasejant el seu besavi, que curiosament era un home conservador que defensava “l’ordre, la propietat i la família”.
La màxima expressió d’aquesta idea tan arrelada a la cultura popular espanyola, que es nega a qüestionar les grans desigualtats lligades a l’accés a la propietat, possiblement està simbolitzada no en una persona d’ideologia conservadora o fins i tot aristocràtica, sinó en la mateixa ministra d’Habitatge, Isabel Rodríguez (PSOE). La ministra estrenà el càrrec afirmant que volia protegir els “petits propietaris”, especialment les “persones majors” que havien dedicat “tot el seu esforç, tota la seua feina, tots els seus estalvis, a la compra d’un segon habitatge que complementa les seues rendes”. El missatge no era gaire diferent del que defensà el seu antecessor, José Luis Ábalos —ara investigat per un presumpte cas de corrupció relacionat amb el cobrament de ‘mossegades’ a canvi d’adjudicacions públiques— que deia que l’habitatge és “un dret però també un bé de mercat”.
I què és el que fa el PSOE eivissenc? Res d’ambiciós, realment. No té un discurs autònom ni independent del que puguin defensar els seus companys de partit a Palma o a Madrid, tot i que la singularitat eivissenca —i formenterera— requereixi mesures transformadores i ambicioses tant en matèria turística com d’habitatge perquè la ciutadania d’aquesta illa —sigui local, peninsular o migrant— pugui rebre el mateix que aporta a la societat amb la seua força de treball.
El que passà a Eivissa a partir del 2011 (...) és el que l’economista austríac Joseph Schumpeter anomenà “destrucció creativa”
