(Versió accessible) 

Un dimarts d’octubre. Asseguda al mòdul B de l’aeroport de Palma, esperant un vol de connexió a Eivissa. Terminal per facilitar-nos la vida a l’hora de viatjar interilles, i a la vegada complicar l’evitar trobar-te i haver de saludar les teues vesines. Un caramel·let enverinat. Un espai que des de fa poc també té una nova sala VIP, no sigui cas que pensem que això dels seients incòmodes i els cartells de “no doneu menjar als ocells” s’ho mereix qualsevol.

Estic esgotada. Ha estat un dia llarg de feina i avions. Es combina aquesta carícia a l’orgull de pensar que una és important per viatjar per feina (mira-la, que duu maletí i portàtil!), i aquesta sensació de buit que notes quan la vocació fa temps que se n’ha anat. Estic fosa en una butaca a prop de la porta d’embarcament, un seient estratègic per pal·liar la nul·la il·lusió de coincidir amb gent coneguda. I, tot i això, en reconèixer la mare de na Nuria*, una al·lota amb qui vaig anar a l’escola, s’apodera de mi la dissonància del voler i fer, em puig les bragues d’adulta, i la salud.

—Hola! Ets la mare de na Nuria*, veritat? Jo som na Verónica*, que vàrem anar juntes a l’escola.

Na Nuria i jo vàrem anar a la mateixa escola de primària, fins a quart vàrem estar a la mateixa classe, l’A. Després ja anàrem a instituts diferents i ens vàrem perdre la pista. No vàrem ser amigues. Això no és una història sobre amistats de la infància perdudes i la nostàlgia de la retrobada adulta. Tot i que sempre em va convidar a la seua festa d’aniversari, amb gimcana i tot. No record l’última vegada que la vaig veure, ni a ella ni a la seua mare, però sí que sa mare sempre em fascinava perquè duia els cabells curts i em pareixia una moderna.

—Ai, clar! Sí! Estàs igual. La mateixa careta! —Això deu ser bo? Deuen estar funcionant totes les potingues facials que em pos, o som igual de lletja com era de petita?

—Hahaha, sí, tu creus? Bé, i què tal? Com està na Nuria*?

—Ai, na Nuria* ha estat mamà! Està supercontenta. I te’n recordes de na Mónica*? Idò ella també, fa una setmaneta. I na Gloria* ja en té dos. N’Andrea* ja fa temps que va tenir un bebè, també, amb una altra dona, tu! N’Alba* també és mamà. I na Yolanda* està embarassada.

—Ah, idò que bé, quant bebè.

I així és com en menys de 20 segons es confirma el que jo ja m’ensumava: que som una dona fracassada, això és una dona sense descendència. És així: dona, de trenta anys, soltera, sense criatures. Qualificació: NM, necessita millorar. En menys de 20 segons enumerà totes aquelles nenes que havien estat companyes meues de l’escola, i que ara havien passat a formar part d’una altra esfera: ara són mares.

La mare de na Nuria* no en té la culpa. De fet, agraesc que no em fes passar per l’adreçador preguntant-me pel meu estat civil o el nombre d’òvuls que he bescanviat. Crec que va veure el pànic en la meua mirada i ho va entendre tot.

Ara bé, em vaig quedar reflexionant en com pareix que l’únic destacable de les nostres vides a partir d’aquesta edat, allò a què s’aferren les nostres mares en aquestes trobades pel barri, és el nombre de bebès que hem parit; no el doctorat, no les albergínies del teu hort, no la colla d’amigues xul·líssimes de qui t’envoltes. Elles, que ho fan des de la tendresa i el nerviosisme de demostrar que varen ser bones mares i que ens ensenyaren tot el que se suposava que ens havien d’ensenyar.