Text: Irene Francolí
Facem un petit viatge en el temps a l’any 2006, un any com qualsevol altre. Aquell any David Bisbal cantava «Oye el boom boom boom de tu corazón» i Shakira publicava la cançó «Hips don’t lie», perquè els malucs no menteixen, però les declaracions d’hisenda de vegades sí. Per si no us sentíeu prou vells amb aquestes dades, pensau que l’any 2006 s’estrenava la pel·lícula «Cars», a punt de complir vint anys. També fou l’any del «Código Da Vinci», «V de Vendetta» o «X-Men Batalla Final en el futur passat del present plusquamperfet» (Déu sap a quina línia temporal són ara).
Jo el 2006 tenia tretze anys i estava a primer d’ESO. Tenia més asma que un buldog francès i portava un corrector a les dents d’aquests amb paladar de plàstic, que em feia salivar més que un buldog francès. I, així i tot, encara pareixia una persona, perquè fou just un any abans de descobrir Tokio Hotel i decidir vestir-me només de negre i amb accessoris cortesia de la revista Loka.
No sé què estaríeu fent vosaltres en aquell any com qualsevol altre, però potser algú recordarà que el 2006 va començar la construcció de certes carreteres. Un dels regalets que ens varen deixar Jaume Matas i Pere Palau.
Unes carreteres que encara estam pagant en molts sentits. Primer, en l’econòmic, perquè el pressupost inicial se’l varen passar pels collons tres o quatre vegades. Segon, en el sentit pràctic, perquè encara hem de donar gràcies a la sequera perquè així no s’inunden (també es varen passar pels collons els estudis hidrològics). Però sobretot, crec que va afectar a l’illa sencera a escala psicològica, perquè a més d’un eivissenc o eivissenca li surt un tic a l’ull quan algú menciona el sintagma nominal «máquinas quitanieves».
Segons quina edat tengueu, potser podeu recordar el que va suposar la construcció d’aquelles carreteres. Principalment, perquè la lluita d’aquella època per intentar evitar la seua construcció no s’ha tornat a repetir mai més. S’han fet coses, però cap al nivell al qual vàrem aconseguir arribar en la lluita contra la llavors anomenada «Autopista».
L’any 2006 va ser quan jo vaig començar a anar a manifestacions. La meua família sempre havia estat la clàssica de queixar-se molt de paraula, però després fer poc, així que els primers cops hi vaig anar amb la família d’una amiga. Un altre dia vaig demanar als meus pares que per favor m’hi portassin. I, per la meua sorpresa, ells s’hi varen quedar i tot. No els he vist manifestar-se per res més en la vida.
El 2006 vaig començar a llegir àvidament el diari per veure com avançaven les protestes. Vaig començar a sentir orgull quan es feia de dia i descobria que, durant la nit, havien rebentat un parell d’excavadores. Em sentia com qualsevol senyor quan guanya el seu equip de futbol, però sense celebrar-ho amb violència domèstica. Record quan la gent s’encadenava a garrovers, a cases pageses… Record que varen haver de portar antiavalots de la península, una autèntica fita que no hem tornat a repetir. El meu esperit punk estava pels aires i alhora em sentia fatal perquè només tenia tretze anys i no podia anar-me’n jo sola a Sant Rafel a cometre actes terroristes a ritme de «con el boom boom boom de mi corazón».
Tanmateix, dins de tota l’excitació de l’època, el que més record és un fet que només va tenir lloc per a mi (que jo sàpiga). Fou un d’aquests detalls de jove adolescent que si passa en qualsevol altre moment de la vida directament oblides perquè no és tan greu, però que la màgia de les hormones em va gravar a foc. Com no podia anar jo soleta a manifestar-me, vaig decidir fer l’única cosa que podia fer jo des de ca meua: vaig escriure durant setmanes al correu públic del «Caiga quien Caiga», presentat llavors per Manel Fuentes. En aquella època els de «Caiga quien Caiga» se n’anaven per pobles amb escàndols de corrupció i construccions megalòmanes a entrevistar polítics per deixar-los fatal en càmera. Desconec realment si aconseguien res fent el que feien o només era per escalfar audiències, però jo tenia tretze anys i volia creure, però sobretot volia que venguessin a Eivissa. Volia que venguessin a entrevistar polítics sobre la nostra sospitosa autopista. No sé quants mails vaig arribar a enviar des del meu correu de hotmail (el mateix que feia servir al messenger i que probablement al nom posava IBZ, com tots), però recordo que foren molts, mínim un diari.
Evidentment, allò no s’ho va llegir ningú. Ni tan sols vaig rebre un correu d’«ens sap molt greu que en el fons tampoc ens importi tant el vostre patiment». Ni un trist correu automatitzat de «hem registrat la vostra petició i procedirem a imprimir-la quan ens falti paper al bany». Una persona normal hauria entès que segurament rebien milers de correus i que el més habitual era ser ignorat. Però jo no era una persona normal, era una adolescent amb els estrògens pels núvols i que estava molt enfadada. Així que vaig deixar de veure el programa i vaig dedicar-li el meu odi etern a Manel Fuentes.
Llavors varen fer l’esdeveniment de SOS Eivissa: una plataforma de protesta com mai havíem vist aquí, amb concerts, lectures de manifestos, performance… I, el més important per a la meua història, vídeos amb testimonis de famosos que només ens volen per estiuejar i, evidentment, anaven a tenir una implicació mínima amb el que estava passant. Jo era allà amb les meues amigues veient els concerts, orgullosa del que estava passant, i us podeu imaginar quin famós havia enviat un vídeo dient «ànims, Eivissa»: el puto Manel Fuentes. És molt possible que molts lectors no entenguin quanta ira pot haver-hi al cos d’una noia adolescent, excepte els que han vist de prop la ira d’una noia adolescent. El meu cervell en aquell moment quasi no podia contenir el sentiment de «Te reviento, Manel. Te reviento». Ignores els meus correus i a sobre ens dius que «ànims»? Per què no enviaves aquí els teus reporters? Tot és culpa teua, Manel.
Ara em fa molta gràcia el succés, però en aquell moment jo pensava que la destrucció de la meua illa hauria pogut estar evitada per Manel Fuentes, un senyor que simplement presentava un programa de televisió. A més, era un programa d’entreteniment: jo ara conec persones que han participat en el nou programa que es va fer aquest any de «Caiga quien caiga», tots còmics. Jo, com a noia adolescent, estava atorgant a un grup de còmics la possibilitat de canviar el destí d’una illa. Ara jo soc còmica, i crec que aquella noia adolescent tenia raó. Em fessin cas o no, des d’aquell programa em varen ensenyar lluites veïnals molt èpiques i em varen fer creure que es podia. Tanmateix, també puc entendre que hi ha gent a qui l’esperança li pot fer mal.
Record posar-me a plorar quan vaig veure que a la portada del diari sortia que havien tombat Ca na Palleva. Perquè sabia que ja estava. Sabia que era un símbol i que havia caigut. Vaig sentir que havíem perdut. Que, a més, recordem que ca na Palleva la varen tombat perquè just la carretera pogués fer un sospitós revolt que esquivava Zumos Naturales, un magatzem propietat d’Aquell Qui No Hem d’Anomenar. Misteris de la vida.
I tot per unes autopistes… que no són autopistes. Primer autopista, després quan varen veure que no colava, autovia, però tampoc són autovies. Les autovies no poden tenir rotondes i, si posam més rotondes, Homer Simpson es quedaria atrapat a l’illa i no en podria sortir mai més. Que feim més voltes que un calcetí en una rentadora. Rotondes, incorporacions al mateix nivell, no té velocitat d’autovia més que un minúscul tram a 100 per just després reduir-lo a 80 per plantar-hi un radar… Però bé, això és un altre tema.
Què vull amb aquest viatge al passat? Idò compartir una teoria. Crec que Eivissa no s’ha recuperat d’aquella lluita tan brutal que férem. Recordem que vàrem aconseguir que venguessin antiavalots de la península! Vàrem tenir el nostre propi vaixell de Piolín, però lamentablement, en aquell moment (i ara tampoc), no li importàvem a ningú, ni hi havia pobles cridant a aquells antiavalots «a por ellos». La qüestió és que ho vàrem donar tot, i ens va fer molt mal a tots que no aconseguíssim frenar allò. Crec que va provocar que al cervell de molta gent es quedàs instal·lada la frase «total, per a què?». Si el cop que més ens hi esforçàrem no aconseguírem res, quin sentit té fer més coses? Pens que aquesta mentalitat està molt estesa i és molt perillosa, perquè així sí que perdrem sempre.
La realitat és que aquella lluita sí que va servir per a dos coses molt importants: la primera, mostrar que tenim una capacitat d’organització brutal (famosos involucrats, concerts, manifestacions multitudinàries, policies portats específicament per apallissar pagesos… això és històric); la segona, mostrar a la joventut com és d’important lluitar pel que t’importa. Si amb 13 anys no haguéssim mogut cel i terra com vàrem poder, potser jo no tendria la consciència política que tenc. Jo, ben jove, vaig veure els meus companys, familiars i veïns decidir junts l’illa que volien i ensenyar a la classe política que anar contra el poble pot sortir car, sobretot en excavadores. A mi també em va fer mal veure caure Ca Na Palleva, però així i tot, em va animar a continuar lluitant després. No estaré orgullosa de decisions adolescents com planxar-me el serrell, però sí d’haver après que quan algú vol trepitjar els teus drets, t’aixeques i t’hi enfrontes.
El panorama d’ara és fotut. No hi ha cases (disponibles) i els joves que se’n van no poden tornar; com no hi ha habitatge (disponible) falten treballadors pertot i alhora sobren guiris i cotxes; no tenim aigua, i la poca que tenim se’n va a fer de diana, a veure si un anglès encerta o no a la piscina; l’agricultura s’està deixant de costat quasi totalment; no tenim quasi indústria perquè només ens hem dedicat al beneït turisme; tenim poblats de barraques; tenim serpents. I així i tot, amb aquest panorama descoratjador, la gent no surt al carrer.
Tot això està passant i la majoria de la gent s’aixeca, se’n va a treballar (per als turistes, directament o indirectament) i només reacciona si falten cuixes de pollastre al Mercadona. Però què hem de fer? Un cop vàrem lluitar i vàrem perdre. La gent es dutxa amb aigua salada, espera setmanes per ser atès per un metge especialista perquè cap pot permetre’s mudar-se aquí i només s’enfada si es genera un embussament en alguna de les nostres 3000 rotondes. Però ja varen queixar-se una vegada i no va funcionar. Puc entendre el sentiment perfectament, però s’equivoquen.
Sí que va funcionar. És cert que no ho vàrem aturar i ningú va anar a la presó perquè, quan algú de prou amunt va decidir mirar-s’ho, sospitosament estaven els delictes prescrits. Tanmateix, sí que els va costar la presidència del Consell Insular l’any 2007 i ens va mostrar que podem posar el crit al cel fins a acabar als telediaris nacionals. I tot això organitzant-nos abans de Facebook! Imaginau el que podríem arribar a fer ara.
No ens podem quedar apagats en el record d’un intent. En paraules del filòsof Juan Ignacio Delgado Alemany: «fracasa otra vez, fracasa mejor». Cap lluita és en va. Cap reivindicació cau al silenci. Sempre hi ha algú escoltant, fins i tot si tan sols és una adolescent pre-emo (i no hi ha ningú amb més ganes de cridar que un adolescent). Que la meua generació visqués això i en pogués aprendre fou un èxit. Cada generació ha d’aprendre que els drets es conquereixen i es defensen constantment i que, davant una injustícia, sempre es troba companyia. Nosaltres hem de ser ara qui marquem exemple per als joves, perquè lluitin en un futur perquè no se’ls pixin a sobre, i això és una lluita diària.
Pot sonar esgotador (ho és), però Eivissa és la gallina dels ous d’or i ja la tenen quasi desplomada. Tots els eivissencs som aquesta gallina i hauríem d’estar tots llegint La rebel·lió dels animals, i recordar que encara ens queda bec per picar un parell de collons. Si el 2006, quan la gent vestia amb pantalons massa baixos per la seua salut, vàrem poder fer el que férem, vol dir que amb uns pantalons dignes podem arribar molt més lluny. No necessitam que ens vengui a salvar Manel Fuentes.
