Text i fotografies: Anna Costa Costa
La dona pagesa és una imatge recurrent, que s’ha utilitzat amb finalitats comercials, sobretot lligades al turisme, des dels seus començaments. Però, què vol dir realment ser una dona pagesa? Com ho hem viscut? I com ho vivim ara?
Aquest projecte neix de sa col·laboració amb l’artista Vicent Boned Ribas i d’un teixit de converses amb dones de diverses generacions que han crescut dins —i també contra— la roba tradicional eivissenca. A partir dels retrats d’un home vestit amb les peces de la seua mare —cosides i cedides per sa gran modista i coneixedora d’aquesta tradició, na Margarita Ribas Tur—, exploram la roba com a herència, cuirassa i espai de dissidència.
Les fotos contrasten amb els relats, que —amb emoció, ironia i resistència— volen fer memòria i transmetre històries que s’han passat oralment, com la nostra cultura. També plantegen preguntes: qui pot portar què? I què porta qui quan es posa allò que no li era permès?
És un intent de mirar sa tradició de cara, amb totes les seues contradiccions —la bellesa d’un vestit tradicional i la càrrega que ha representat per a moltes dones—, i de donar veu a aquelles que l’han viscuda de dins.
Hi ha gent a qui tot li ve com s’aigu, que se’n va allà on la du sa corrent. Idò també hi ha gent a qui tot li lliga, i gent que no.
Aquest matí m’he aixecat amb sa idea d’anar a cavar ses faves, però amb aqueixa aigu no hi ha qui cavi un solc sense quedar estacada dins es fang. A fotre! Aqueix hivern ha plogut seguit. S’aljub ja va vessar sa setmana passada. Així mateix, no mos queixarem de falta d’aigu, però tenc ànsi’ que quedarà tot negat i no tendrem ni faves, ni guixes per coure es cuinat!
Arredefotri! He ‘nat a fer herba pes animals i m’han quedat ses espardenyes estovades. Qui ho diu que es diumenges són per descansar? M’he aixecat de jeure que encara era de nit, per poder deixar-ho tot enllestit abans d’anar a missa —i encara hi hauré d’anar amb ses espardenyes remulles. Llavò a missa tothom mira i troba per dir.
Na Catalina de Can Noseon solia que sempre anava ben mudada —amb totes ses prendes, un anell a cada dit, es rosari, ses arracades i dotze botons a cada mànega des gipó. Era una al·lota molt ben feta i feia molt de goig amb so davantal curt i es llaços esquena avall. Vaja, no som s’única que ho diu, perquè no li faltaven pretendents.
Quan venia a missa li feien una filera. Llavò ja festejava, i ja es sap: quan una al·lota festeja, festegen tots. Un dia en Jaume va entrar dins s’esglési’ a encercar-la, davant sa mare. Pensau! En haver acabat sa missa hi hagué al·lero: diu que en Miquel i en Jaume es fotien pedrades pes camí des cementeri fins que en Miquel tragué es raor i s’acabà sa baralla. Se’n va parlar temps, d’allò.
En Jaume era un bon pretendent. En tornar de Buenos Aires, es va comprar sa finca amb sos sous que havia guanyat pelant canyes i picant pedra. Bé, era un home molt ben xavat —pensau, ella és hereva i de bona casa— però no li va acabar de fer es gust.
Na Catalina va anar a escola d’Arts i Oficis, i és molt bona cosidora. En Miquel, en canvi, havia anat a robar gallines. No és que fos dolent: hi ha molta misèri’ i sa gent agafa el que pot. Però quan na Catalina fugí amb ell per casar-s’hi, li feren tornar s’emprendada. No li quedà gaire més que es ferro d’una aixada rovellada.
Us dic: mesquina na Catalina! Li hauria valgut més quedar fadrina.
Jo mai m’he vestit de pagesa perquè no m’ha lligat; de totes maneres m’estim més vestir de curt —ses boixes de Can Nosequí també hi van. Ara ja només es vesteixen de pagesa per anar a ballar es dia des poble. Sa mamà encara s’hi vesteix, ella ja hi està avesada. Carai, carai, no sé com no agafa gola de vestir de curt; l’havia vist algun dia quan rentava es vestit, i així mateix és una enfeinada: eixut ja pesa com una garrafa de vi plena.
Treballar amb aquella arrossega de roba ha de ser cansat. A casa sempre hi ha hagut molta feina: es iais estan de mijorals a una finca molt grossa i sembren blat, ordi, faves, ciurons, llenties; cullen olives, garroves, ametlles, figues i fan matances dos voltes per any. S’ha d’aprofitar tot perquè només se’n queden una part petita —sa grossa se la queda l’amo.
S’altre dia, mentre estava as balcó, passava una dona que duia calçons i digueren: “Mira, allò és una fulana.” Està molt mal vist que una dona fumi o dugui calçons; et diuen puta i de tot! Em va fer pensar en so meu germà Joan. M’enyor molt des de casa, sobretot d’ell i de sa mamà.
Quan érem petits, en Joan i jo mos amagàvem i jugàvem a emmariolar-mos darrere un garrover. Ell sempre provava de vestir de pagesa —li agradava molt— i jo em posava es seus calçons. Un dia es iai mos va veure i li va caure molt garres avall: jo m’esglaiava de riure, perquè en Joan no sabia que sa botifarra serveix per aguantar es riflacos i quan va sortir fotent camallades li queia sa roba. Es iai l’encalçava per sa feixa amb un sarment de parra per esquinçar-l’hi per ses costelles i li va fotre unes singlades que li quedaren bullides.
Sa mamà és com sa botifarra: sense ella cauria tot. A la nit s’asseu davant des foc i es posa a cosir mantells, mocadors i tovallons a comissió pes souvenirs. Amb cinc anys jo ja vaig aprendre a brodar calat i punt canari; a casa cosíem totes. Estic contenta que m’ensenyàs: s’hi guanya molt poc, però amb sos sous que fèiem compràvem arròs, sucre i sabó per sa roba. De totes maneres, a casa som molts i no és prou.
L’any passat, com que ja tenia dotze anys, vaig acabar s’escola i m’enviaren a treballar de criada per una família mallorquina. Aquí em fan fer molta feina: he de cuidar ses seues filles, fer net, escurar i fer sa bugada. L’únic que no faig és es dinar —el fa l’ama— i anar a sa botiga: està molt lleig que una al·lota entri tota sola, està plena d’hòmens. Una al·lota ha d’estar a ca seua; l’ama també hi és sempre, fa brodat i llegeix llibres.
Na Rita de Can Nosequè va entrar un diumenge a sa botiga tota sola i li feren una cançó —Deu mon guard, quina vergonya!—. Amb en Joan sí que sortia de casa; em duia as poble amb sa bicicleta a comprar. Una vegada vaig provar es conyac mentre ells es jugaven ses messions al munti. Jo es munti no el sé jugar, però sa manilla i s’escambrí sí. Ai bon Déu, si m’hagués vist es iai! M’hauria fotut un jac de mànec.
Tenc ses mans inflades de treballar i em foten un mal…! Tot s’hivern fent formigó, i ara, a sa botiga dreta tot es dia. Pens que per l’any que ve ja tendrem sa casa acabada; només queda enrajolar i posar sa llum. Quan acabi sa temporada, tendrem més temps per acabar-la. S’han de guanyar sous!
Ara en Pep, en lloc de dur peix amb ses barques, du turistes. Fan viatges tot es dia, des de bon matí fins as solpost, i després se’n van de palanca. Anit passada arribà a sa matinada amb una gatera espantosa. Cada dia igual: ni sé on va, ni amb qui, ni res. S’ha tornat molt verro. S’aixeca de matí i ja se’n torna. Només pareix que fa carreres amb sa Guzzi: surt peu xapa pes camí i ja l’heu vist prou.
Us ho dic: un home no vol ser dona, és massa feina. Jo, quan festejava, no em deixaven sortir de casa si no sortíem tots, i a tal hora havia de ser de tornada.
Després de casar-mos, vàrem obrir sa botiga, i va molt bé. En acabar es jornal, vaig cap a casa amb sa bicicleta —encara em queda feina per fer! Si tot va bé, vull dir, si en Pep no es gasta tots es duros engatant-se, comprarem un cotxe. Diu ell que anirà molt bé per dur ses garrides a s’institut.
M’agrada molt que vengui tanta gent a comprar, a vegades feim sa parlada. N’Encarni, per exemple, m’ha contat que pes seu poble tenen moltes olives, més que per aquí. Per allà ses finques són molt grosses, i quan acaba sa temporada, se’n van a collir-les. Es veu que moltes coses són paregudes.
Es dia de Sant Joan anàrem a veure sa ballada a sa plaça de s’Esglési’. També em va dir que no li havia agradat gaire. A jo tampoc m’agrada: no he ballat mai. Ella balla flamenc i toca ses castanyoles —però no són com ses nostres! Això sí que és diferent. Per aquí no he sentit mai a dir que una dona faci sonar ses castanyoles.
Ara fa dos anys que ella i es seu home venen per aquí a fer sa temporada. Els deixen estar en un apartament amb més gent, i fan sous, perquè per allà no hi ha feina. L’any que ve també vendran sa cunyada i es germà.
Per mor de fer tants de pisos i hotels, ara ve molta gent a treballar. Es hotels estan plens, no donen abast per rentar ses habitacions. Ja està bé, així mateix hem passat traquèri’. Jo ja n’estava farta, de collir garroves!
Hem tengut sort que vàrem poder vendre es tros que teníem a uns estrangers i compràrem es solar aqueix prop des poble. Si no, no podríem anar a treballar cada dia.
Aviat arribarà s’hivern, i estarem més tranquils
Avui m’he aixecat pes matí, i el cel ja tornava a fer cara de pocs amics. Diuen que aquest estiu no ha estat estiu, que ha plogut massa. De fet, fa set anys que visc aquí i encara no he viscut un estiu que sigui estiu de veres. Sempre hi ha una nuvolada, una ruixada, un airet de grisor. Aquí sempre s’ha de pensar en sa possibilitat de pluja. Es menjar és dolent i no hi ha platja. Tot i això, hi estic bé.
Quan vaig acabar sa carrera, vaig trobar feina i no vaig dubtar a quedar-me. A Eivissa, del que vaig estudiar, no n’hi ha, i jo ja no em veig tornant a fer temporada. Tenc una bona feina, una bona casa i sous. Un somni. Només em faltaria sa platja i un arrosset amb gerret i pinya de col. Tot no es pot.
Sa güela sempre em diu el mateix: “Quan ets aquí t’enyores d’allà, i quan ets allà t’enyores d’aquí. I així, no estaràs mai contenta enlloc.”
Moltes vegades pens que m’agradaria tornar, però no veig què podria fer allà. Tenc por d’avorrir-me, de no encaixar. Pot ser que tot canviï a poc a poc, però sembla que tot estigui enfocat as turistes. I, sa veritat, tampoc sé on hauria d’anar a viure si tornàs. Per davall un pi? Dins una caravana?
Aquí sa gent va a la seua. Són molt individualistes. I jo em sent més lliure. Supòs que són avantatges de viure dins una gran ciutat. Ningú et demana de can on ets. Sovent ni dic que soc eivissenca. M’estalvii sa cara de sorpresa i es comentaris de postal. Estic orgullosa d’on venc, però em fan peresa ses reaccions.
Quan torn a casa, sempre pens que tot està igual. Més gent pertot i preus més cars, això sí. Ha arribat a un punt que, si trobes una roca vora la mar on puguis estar tranquil·la, et guardes es secret com et guardes es redol on saps que cada any hi ha pebrassos.
Des que visc aquí, només he anat a buscar-ne una vegada. Es bosc aquí fa una altra olor. Com si fos d’un altre món. I sa veritat és que no sé quins bolets es poden menjar i quins no. Es bosc, la mar i es menjar. Crec que són ses coses que més em falten.
De petita, quan m’enfadava amb mon pare, fugia as bosc. Sempre teníem es mateixos problemes. Em passava ses tardes dins es magatzem desfent bicicletes o pegant martellades, fins que ell arribava a casa i deia: “Així mateix, quines idees!” I teníem alguna discussió titulada: “Això no és per tu, ves a aprendre a brodar amb sa güela.” A casa, totes cosien i ho feien molt bé. Però jo mai no vaig tenir paciència per aprendre. Sa güela sempre m’ha dit que soc “una mica cabraboc”, i pens que té raó.
Quan vaig començar a anar a escola, em van apuntar a ball pagès. Mai no oblidaré es primer dia que hi vaig anar —també va ser es darrer. Ma mare em va posar es riflaco blanc i em va fer una trena. Jo estava encantada. Em feia molta il·lusió, sobretot sa idea de dur es riflaco: Em pareixia un vestit de princesa de sa televisió —un somni d’aquells que no saps si són teus o prestats.
Ara bé, allò de donar voltes caminant a poc a poc, mirant a terra, mentre un home feia cabrioles… no em va agradar mica. Pocs dies després, ja m’havia tallat es cabells curts.
Sa güela reia i deia: “Ara, per ballar pagès, t’hauràs de fer sa trensa amb un forc d’alls.”
Avui sent una ferida transgeneracional que cicatritza a poc a poc i que m’agradaria guarir. Soc sa primera que no ha après a cosir, però també sa primera que ha estudiat una carrera, que no s’ha casat ni ha tengut fills. Es meus problemes ja no giren entorn de sobreviure; ara em puc permetre es luxe de reflexionar sobre sa meua identitat i es meu futur.
Soc com es riflaco blanc: es primer que es posa sota es vestit. I per davall en duc gairebé una dotzena, cadascun amb sos seus colors i brodats, indispensables per donar forma as vestit.
Hi ha gent que tot li lliga. A jo, res. I ara ho entenc: era per poder vestir-me com volgués.
Aljub: De l’àrab andalusí اَلْجُبّ (al-júbb). Cisterna tradicionalment construïda en pedra i argamassa on es guarda l’aigua que es recull de la pluja. Avui en dia és més comú omplir-lo a camions.
Al·lero: Fer crida.
Al·lota: Tradicionalment, una nena es començava a vestir de pagesa quan ja era una al·lota, és a dir, ja menstruava i, per tant, podia festejar.
Anar de palanca: sortir de festa.
Anar peu xapa: Anar molt de pressa, fer via.
Botifarra: També cosset. Peça de roba interior de cotó blanc amb brodats, que cobreix el pit i consta d’un cilindre a la part inferior que serveix per aguantar els riflacos.
Cabraboc: Pejoratiu. Dona homenenca, homenot, homosexual, lesbiana.
Caure garres avall: molestar, desagradar.
Emmariolar-se: Fer veure que quelcom és diferent del que es mostra, posant-se una disfressa.
Forc d’alls: També rest d’alls. Conjunt d’alls format trenant-ne les fulles.
Gatera: estat o conseqüència d’engatar-se. Beure begudes alcohòliques en excés fins a anar gat.
Gipó: Camisa del vestit de pagesa amb mànigues de cotó i punys brodats; cordades amb fins a 12 botons d’or a cada màniga o cintes si no es tenen botons.
Jac de mànec: En sentit figurat, fer-li a algú una jaqueta d’hòsties amb un mànec; també, fotre una pallissa.
Jugar-se ses messions: Apostar jugant a cartes, a vegades un beuret o a vegades part de la finca.
Mesquín/ -a: De l’àrab مِسْكِين (miskîn). Referent a una persona o animal a qui acompanya la desgràcia o la desventura.
Mijorals: Variant eivissenca de majorals. Pagesos o criats encarregats de la gestió d’una finca pagesa.
Pebràs: Tipus de bolet molt apreciat a Eivissa. També rovelló, esclatasang o Lactarius sanguifluus.
Prenda: Una o més parts d’una emprendada o conjunt de joies que tradicionalment heretaven les dones eivissenques.
Raor: Ganivet de butxaca multifuncional. Destaca el seu ús per empeltar pruneres, collir pebrassos o pelar patates.
Riflaco: També refaco. Faldellí brodat que es du per davall el vestit de pagesa per donar volum o “anar estufada”. Se’n duen fins a dotze a la vegada, cadascun d’un color i brodat diferents, segons el tipus de vestit i l’economia familiar.
Tenir ànsi’: Preocupar-se, tenir por, atribolar-se.
Traquèri’: Misèria.
Vestir de curt: vestir amb roba moderna, és a dir, no vestir de pagesa.
Verro: Porc mascle sense castrar. A Eivissa es diu per referir-se a un home cruel que presumeix de ser valent.
Xavat: Del verb xavar. Ben preparat. En un home: que compleix les expectatives, que té el que s’ha de tenir per casar-se bé.
