He obert la porta de la terrassa devora el safareig i he agranat les fulles de llorer de dalt les rajoles. He regat els testos de l’escala que se’n va cap al terrat i he deixat la mànega rajant dins la jardinera. Tot verd, com sempre.

He obert les finestres de la banda de dins. Ara hi anam menys, li ve bé respirar. He fet servir el bany. Vora el lavabo estava ple de potets de sèrum i capsetes de gasa i cotó de guarir. Com sempre.

Hi ha tantes coses, en aquesta casa, que estan com sempre.

El teu gotet dalt el marbre de la cuina, els ganivets sense esmolar, el diari damunt el mostrador. La vitrina plena de la vaixella de Duralex d’aquell color ocre translúcid, el got de bolígrafs, un potet amb monedes. El telèfon, les revistes, l’agenda de contactes.

Però el rellotge marca les nou i vint-i-cinc i és la una del migdia. Les botelles de vi, de cas Tiu Pep, plenes, però avinagrades segur. La nevera al seu lloc, però la porta del congelador oberta, quasi imperceptiblement oberta. El moble del rebost ple de llaunes de conserves, però la canyeta de la banda de dalt buida de sobrassades i botifarres. No hi ha bossa de fems. No hi ha bombona de gas.

Tot està quiet. Qualsevol diria que està en marxa, funcional. Que aquesta és una pausa, potser més llarga que de normal, però una pausa, al cap i a la fi. Una simple pausa.

Però una mirada aguda revela ràpid que no hi ets. Que ja no tornaràs.

Tot està quiet, però algunes coses es mouen. La safata dels ous, ara més plena, després una mica menys. Els sarments de les parres, secs, vives les arrels. El platet de menjar de la gata, cada dia un poc més buit. L’aigua del safareig, i els cabots que hi neden dins. Les fulles dels tarongers, emmarcant les taronges, que enlluernen. Navels, mandarines, clementines, imperials –que a tu t’agradaven i a jo no gaire– vestint “els millors arbres de Nadal”, que diria la mare.

La gata meula, les gallines coven, els estornells fan remor, les fulles de les teues plantetes canvien de color.

Te n’has anat, i tot ha quedat com ho havies deixat. Però la vida, la nostra, ha seguit, segueix. El temps passa! Implacable, impassible, imbatible, sempre fidel.

D’aquí a unes hores, com cada dia, arribarà el solpost, i serà el moment de donar segó a les altres gallines. El sol baixarà a poc a poc damunt els cimerols dels arbres secs, i elles s’arrambaran felices vora la porta del corral, i rebran eufòriques un muntet de delicioses restes orgàniques.

Un dia més caurà la tarda daurada de tardor damunt ca teua, damunt la casa de la meua infància, la casa de la nostra vida juntes, la casa on jo he crescut i tu t’has fet vella. Un dia més en aquest indret de somni i felicitat, ara ja sense tu.

M’han redolat unes llàgrimes galtes avall. Me les he eixugat a poc a poc, els terços m’han tornat una mirada vidriosa i brillant, m’han fet somriure.

Ara més que mai, ja no ets només dins els confinaments del teu cos i la teua persona. 

Ara ja ets en totes les coses que ens has ensenyat, i les que encara no. En les xarxes d’amor, de cures i de terra que has deixat. En les maneres de fer, en els llocs habitats. En els arbres, els fruits, els animals. En els símbols, les eines, les maneres de viure i de sobreviure.

Ara, ja per sempre, güela, ets sense límit.