014 | Els amos del descampat –tres cops d’ull a ses Variades–
Text: Pablo Sierra del Sol
Els amos del descampat
–tres cops d’ull a ses Variades–
[I]
La imaginació d’un garrit és un còctel molotov. És fàcil de trempar i basta utilitzar-la amb un poquet de mala bava perquè cremi València. Tot era possible –allà baix– o, almenys, ho pareixia. Una estona sobrava –allà baix– per transformar-nos en els personatges en 2D de la consola, en els dibuixos japonesos del Club Súper 3. Cada incursió –allà baix– era una aventura sense electricitat ni paquets de piles. Les hores –allà baix– passaven com si dins del cine de butaques vermelles on començàvem a passar les tardes de dissabte ens haguessin permès, mentre es projectava la pel·lícula, córrer –a peu o en bicicleta–, fabricar cabanes amb canyes, encendre petards dins llaunes de birra per celebrar Sant Joan, volar estels sota el sol d’hivern, fer un clot per donar-li sepultura catòlica a un eriçó, copiar-nos els deures de matemàtiques, fotre’ns d’un camell de circ amb una llibreta fins que els fulls a quadres quedassin atrapats a la llengua que li penjava a un costat de la boca a l’animal.
Aquells melindros els podíem haver fet, o imaginat, a qualsevol banda, en colla o, en solitari. Però en cap altre lloc del poble hi havia un lloc paregut, tan a tocar de casa i de l’escola, tan perfecte. Murets de blocs grisos, que es podien saltar de tan baixos com eren. Matolls a dojo i quatre arbres. Quan queia una tempesta, llacunes d’aigua i fang. Un carrer, a un cantó, on després de l’atropellament d’un amic ens vam saber fràgils. La mar, a l’altre cantó, amagada darrere unes roques, a estones calmada, a estones furiosa, el punt de fuga per on es ponia el sol. I, al bell mig de l’escenari, allò que realment ho feia especial: dos moles de ciment que, com si fossen dinosaures petrificats, representaven una escenografia militar. Una mola era un pont, en forma de v invertida i partit per la meitat; l’altra mola, un tanc, amb les cadenes i el canó. Quan t’hi enfilaves, et senties Indiana Jones rebentant nazis, uns dolents que ja coneixíem, sense haver obert encara un llibre d’Història, gràcies a la televisió. Eren fàcilment identificables. A més de tenir els ulls clars i els cabells rossos, no pronunciaven bé la erra.
Tothom, prenent el tot per la part, li dèiem El Tanque a aquella extensió encara verge, sense blocs de pisos ni cases unifamiliars. La reproducció inofensiva d’un vehicle que fa més d’un segle que mata era la fita que batiava un parc temàtic per a qualsevol nen a qui no li importàs rascar-se els genolls. En la línia temporal d’un adolescent que no ha començat a ser-ho, encara quedava molt de temps per quedar-nos embruixats davant un ordinador connectat a internet, per tornar a aquell paisatge diàfan amb botelles de plàstic i botelles de vidre per sortir-ne gats, per començar a perdre la innocència. No podíem trobar a faltar, idò, allò que no teníem i és que, a més a més, teníem molta sort. Érem els amos del descampat.
[II]
Benvinguts al despatx d’un mecànic clandestí. A la guantera del Citroën guarda les comandes i el maletero és un puzzle sense muntar, peces d’automoció amuntegades per aquí i per allà. Si no escrius el seu nom, t’explica les seues tresques. Sense estar-se de res.
No deu haver fet els vint-i-cinc. És un migrant africà amb passaport europeu que va néixer a Gàmbia i passa els hiverns a la perifèria de Lisboa amb els sous que es guanya durant els seus estius mediterranis. Fa ja un temps que creua les carreteres de la península cap a Dénia –en març– o des de Dénia –en octubre–, parla portuñol, es fa entendre molt bé amb aquesta mistura. Viu mirant-se la Mediterrània sense pagar lloguer i estalvia prou en aquests sis mesos per estar-se l’altre mig any sense haver de mester una feina estable. Ca seua és un altre cotxe, aparcat devora del que li fa de magatzem i dels vehicles que tengui en cua esperant una reparació. Allà, sota el sol que comença a amagar-se i damunt la terra que es refreda, aquestes mans negres treballen unes hores extra quan pleguen de la feina. Ningú no li posa pegues, li deixen fer al seu despatx, com si fos un metge que arrodoneix el salari públic passant consulta a la sanitat privada el dia lliure després d’una guàrdia.
El mecànic clandestí no deixa de ser, també, un especialista. Ben preuat. El col·lapse dels tallers com el que li paga la nòmina és un mirall del col·lapse de l’illa. El seu know how és necessari, dona servei. Quan, de tant en tant, un tot-terreny de la Guàrdia Civil patrulla la contrada, ell amaga les ferramentes, mira a l’horitzó, dibuixa un mig somriure, xiula si és precís. No resulta difícil dissimular una tarda de juliol de l’any dos-mil-mai quan ets un més entre les desenes de persones que han convertit un paisatge diàfan en una distopia propera.
N’hi ha, de caravanes, de furgonetes, de cotxes prou grans per abatre els seients i fer un llit de l’habitacle. N’hi ha, envoltant-los, d’hotels construïts i edificis en construcció a més de cinc mil euros el metre quadrat, de grues que s’aixequen just en els límits d’aquesta superfície verge, sense blocs de pisos ni cases unifamiliars, però plena d’habitants. Hi ha, entre ells, a més del mecànic, cuiners, cambrers, mariners, infermers, jardiners i netejadors, dits capaços d’arreglar qualsevol avaria i punys capaços d’arrencar una vida si algú capaç de pagar-ho ho hagués de mester, hippies: al lateral d’una camper amb matrícula holandesa i decorada amb escenes de surf es llegeix una paraula en majúscules: Empatía. Un reguitzell d’oficis i rols fonamentals perquè la roda de la temporada giri sense aturar-se mai. Peons i alfils de l’assumpte. Actors d’un Mad Max de butxaca. Ells són els amos del descampat.
“Variades, ses. Tram de la costa del poble de Sant Antoni de Portmany, situat entre el caló des Gànguil, al S, i el caló des Moro, al N; a començament del s. XXI està totalment construïda, amb un passeig que la recorre. Al migdia es troben la punta i el racó de ses Variades; a l’extrem de la punta hi ha els secs de ses Variades”
[III]
“Variades, ses. Tram de la costa del poble de Sant Antoni de Portmany, situat entre el caló des Gànguil, al S, i el caló des Moro, al N; a començament del s. XXI està totalment construïda, amb un passeig que la recorre. Al migdia es troben la punta i el racó de ses Variades; a l’extrem de la punta hi ha els secs de ses Variades”. Seixanta-quatre paraules li basten a l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera per descriure –ben per damunt, pura geografia física– un territori que, malgrat que no s’ha alterat excepte en els seus extrems, serviria per explicar els fets que han succeït a l’illa sencera d’ençà de la proliferació del turisme. Alguns són ben visibles –el ciment que de forma indirecta esmenta el text enciclopèdic–, d’altres estan sepultats. Pel silenci.
Aquestes històries, les que s’amaguen sota una col·lecció de pedres i males herbes, són les més sucoses. Quan Walter Benjamin hi passejà –als anys 32 i 33– va veure una marina. El típic tram de costa mancat de valor econòmic perquè li faltaven l’aigua i la protecció del vent. El filòsof, malgrat que a la seua segona visita es queixà de la quantitat de guiris que ja voltaven per sa raval de Portmany, no podia ni imaginar-se, però, l’engentada que s’hi congregaria per admirar el solpost a mesura que s’anàs acabant el seu segle. Al ritme d’una electrònica que, per repetició, sona més fort que les canonades de les maniobres militars que, entremig, en plena dictadura franquista, es durien a terme allà mateix també.
Llavors, als temps de la II República, quan l’estiueig d’aquest jueu alemany que fugia del nazisme, a ses Variades només hi havia alguns xalets, de planta baixa. Eren a una banda i a l’altra d’un far encara encès, i que va fer tornar cec la construcció d’uns edificis –altíssims: sis, set, vuit pisos– que s’alçarien dècades més tard, però ben abans que a Madrid ningú s’atrevís a redactar una Llei de Costes.
La protecció de la primera línia succeí l’any 88, amb només uns mesos de diferència de l’aprovació del Pla General d’Ordenació Urbana del municipi on es troba ses Variades. Un seguit de normes que pretenien –teòricament– endreçar el desgavell arquitectònic d’un ajuntament on, mentre es començaven a cuinar delictes urbanístics que esclatarien anys després, es decidia alhora que, tot i que ningú mai no les havia conreat, aqueixes parcel·les amb vistes privilegiades –badia, illots, ponent, un cap alacantí perfilat a l’horitzó– romanguessin rústiques. Un proteccionisme que les va salvar del totxo, i que n’alimentà el valor turístic. Com si algú esperàs que el porc fes el pes exacte abans d’agafar la cutxilla de matancer. Així, mentre les instal·lacions essencials –institut, col·legis, pavelló, piscina, pista d’atletisme, centre de salut– s’anaven construint molt als afores, aquell poble crescut continuava orfe d’un bocí. Els mateixos polítics –de vuit llinatges illencs– que convencien l’equip directiu –de vuit llinatges peninsulars– d’una escola de la necessitat de retallar un bocí al pati d’esbarjo d’aquest centre educatiu de nova planta i guanyar espai per posar-hi algun servei públic –que mai es va dur endavant–, enviaven a impremta plànols on aquell bocí orfe –que, si es mira a vista de pardal, té forma de ferradura– no existia. Damunt el paper, el color marró de la terra s’havia tenyit de verd. Era un parc. Un enorme jardí, com no n’hi havia –com no n’hi ha– a tota Eivissa. Ombrejat per arbres. Esquitxat de fonts. Travessat per unes dreceres per a vianants que connectaven els carrers que, traçats als dos extrems d’aquestes hectàrees ermes, duen els mateixos noms: Lepant i Velázquez. Van néixer, tots dos carrers, partits i una generació i mitja després no s’han unit.
El mapa del poble crescut es manté, idò, com un puzzle desdentat. Una ferida oberta on han estat feliços boixos sense internet. Un campament de pàries amb feina. Un anar i venir de cotxes: ses Variades és el forat negre a on va a morir bona part del trànsit –local i visitant– que roda per l’oest de l’illa, un dels pocs espais on es pot aparcar –gratis– a un nucli urbà amb molts més edificis que garatges. El motiu d’una demanda –guanyada– pels gestors privats d’un aparcament construït amb sous públics: es creien estafats per aquesta competència deslleial. Un cavall de batalla –prou gros– com per jugar-se-la davant la justícia per no emprenyar els vesins i perdre unes eleccions. La raó que ha dut alcaldes de diferents sigles a implorar als –principals– propietaris que mentenguin oberta l’esplanada perquè els pneumàtics hi puguin rodar.
Una nissaga d’hotelers, que en algun moment va fer-se amb la major part –el vuitanta per cent– d’aqueixes terres. Una nissaga d’emprenedors que durant una llarga època va cobejar la idea –d’omplir la costa de iots– i construir-hi un port deportiu. Una nissaga de polítics a qui la justícia va exonerar –per defecte de forma– del presumpte delicte de negociar amb funcionaris per convertir la cirereta en sòl urbanitzable. La família Matutes.
Ells són els veritables amos del descampat.
