Text: Nicolás Ribas
En una primera columna publicada a R078 analitzàrem les que, sota la nostra mirada, són les causes principals de la despossessió en matèria d’accés a l’habitatge que pateixen àmplies capes de la ciutadania —especialment la població jove sense patrimoni familiar darrere— que resideix a les Pitiüses. Tot i que és cert que no es tracta d’un problema nou, en els darrers quinze anys —a conseqüència de la crisi econòmica de 2008— s’ha agreujat, i ha donat lloc a noves problemàtiques abans residuals, com els poblats barraquistes que han proliferat els darrers anys.
Si acceptam com a premissa que bona part de la crisi de l’habitatge s’explica per l’especulació urbanística-immobiliària, la turistificació de l’habitatge i el turisme de luxe —que atreu grans capitals estrangers que estan comprant habitatge a mansalva—, cal preguntar-se: quines propostes radicalment transformadores podrien treure l’habitatge d’aquesta lògica extractivista del mercat per posar-lo al servei de l’interès general?
Una de les mesures que solen proposar els sectors econòmics liberals i conservadors és la construcció de més habitatge. Com que la crisi és tan greu, des d’aquestes posicions s’admet que també cal apostar per habitatge públic, en règim de lloguer o venda, normalment mitjançant col·laboració publicoprivada. Aquesta premissa és fins i tot acceptada per una part de l’esquerra: cal construir més habitatge, especialment públic.
Tanmateix, aquesta fórmula fa dècades que es promou, i va tenir el seu moment culminant en els anys del boom immobiliari dels presidents José María Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero. En realitat, el sector de la construcció ja tenia un pes destacat en l’economia espanyola els darrers anys del mandat de Felipe González. El resultat no ha estat més i millor accés a l’habitatge, ni tampoc una baixada progressiva dels preus del lloguer o compravenda.
Javier Gil, investigador a la UNED, alerta que l’encariment de l’habitatge no s’explica principalment per l’augment de la població (en el cas eivissenc aquest increment és evident). Tot i que existeix una correlació entre ambdós factors, l’anàlisi a fons de les dades del Banc d’Espanya assenyala una gran quantitat de municipis on la població baixa mentre els preus de l’habitatge pugen. L’explicació es troba en elements més lligats a la inversió i la rendibilitat que no pas a la demografia. Entre aquests, apunta Gil, cal destacar la demanda no residencial, els pisos turístics, les segones residències, compres d’estrangers no residents o inversions especulatives. Tots aquests factors tensionen el mercat de l’habitatge i n’eleven els preus.
Com assenyala el periodista i escriptor Jorge Dioni a El malestar de las ciudades, quan l’habitatge es converteix en un actiu financer, deixa de ser un dret i passa a ser una mercaderia. Carla Izcara, investigadora en turisme a Alba Sud, afirma que atreure el turista amb més poder adquisitiu no farà més que agreujar els problemes que ja tenim. Una lògica que situa les Pitiüses com un dels pols globals de la turistificació, incrementada per la compra massiva de cases per part de grans capitals estrangers que han accelerat aquesta lògica extractivista.
En el cas d’Eivissa, els pisos turístics estan prohibits en edificis plurifamiliars o residencials. És a dir, només es permet el lloguer turístic en cases de camp amb llicència o en apartaments vacacionals. Tanmateix, el lloguer turístic il·legal campa al seu aire amb total impunitat, de manera que el Consell Insular ha de destinar més recursos —de tota mena— per fer que la infracció els resulti tan cara als propietaris que no compensi en absolut llogar habitatges residencials a turistes.
Pel que fa a la resta de factors que apunta Gil, tots estan relacionats entre si. De fet, Balears es troba al capdavant del mercat immobiliari espanyol en la compra d’habitatges per part d’estrangers: un 38% dels immobles venuts entre 2007 i 2025, segons dades publicades aquest mes pel Consell General del Notariat. Eivissa i Formentera sempre van per davant de Mallorca i Menorca pel que fa a les tensions generades en el mercat de l’habitatge.
Aquestes operacions, que normalment es tanquen sense hipoteca, deixen les classes populars i treballadores desposseïdes del dret a l’accés a un habitatge digne, ja que no poden competir amb aquest capitalisme de Monopoly. Una de les primeres mesures que hauria d’afrontar l’esquerra pitiüsa i balear és promoure un marc regulador que limiti la compra d’habitatge per part de la població no resident. És cert que aquestes mesures no es poden desenvolupar des dels ajuntaments, ni tampoc des del Consell, però cal recordar que l’esquerra va governar en coalició la Comunitat Autònoma les darreres dues legislatures (2015-2023), durant les quals la crisi de l’habitatge, lluny de millorar, no va fer més que empitjorar.
Quan es proposa crear un marc legislatiu que limiti la compra d’habitatge per part de població no resident (per evitar l’increment de les segones residències, així com la compra d’habitatge amb finalitats especulatives), ràpidament surten els defensors del lliure mercat a argumentar que això no és possible perquè va en contra del dret de la Unió Europea (UE).
No obstant això, ja existeixen exemples de països membres que han implementat mesures similars. Les illes Åland (Finlàndia) tenen un estatus jurídic específic en què l’accés a l’habitatge està limitat als habitants de l’illa o a aquells als qui s’atorga un permís especial per part de les autoritats; Dinamarca regula l’adquisició d’habitatges per estrangers fora de la UE o per no residents en certes zones (sobretot rurals i costaneres) mitjançant permisos especials; o Malta (una altra illa petita amb alta pressió turística), que ha implementat restriccions i permisos administratius perquè els no residents comprin habitatge, especialment en zones urbanes i turístiques.
Tot i que és evident que es tracta d’una tasca complexa —redactar primer i aprovar després una llei amb totes les garanties jurídiques que no pugui ser tombada pels tribunals—, cal preguntar-se què ha estat fent l’esquerra pitiüsa i balear durant els darrers deu o quinze anys. Amagar-se darrere la complexitat del tema no és una justificació per no haver intentat seguir l’exemple d’altres llocs (insistesc, n’hi ha molts altres en illes o regions turístiques dins la UE que donarien per una altra anàlisi) que sí que han regulat, ja que el dret europeu reconeix que es poden implementar restriccions si es justifiquen per una “raó imperiosa d’interès general” i compleixen amb el principi de proporcionalitat. En el cas que ens ocupa, l’escassetat de sòl per insularitat pot ser una justificació molt sòlida.
Per tant, abans de continuar construint, hi ha diverses mesures complementàries que es poden promoure: la restricció de la compra per part de no residents; establir zones tensionades amb topalls dels preus de lloguer en aplicació de la llei d’habitatge; augmentar els impostos a la compra d’habitatges a partir de la segona propietat; augmentar els impostos als habitatges buits perquè surtin al mercat de lloguer; i destinar més recursos contra el lloguer turístic il·legal.
