Text: Núria Ribas Costa
“Per al lobby turístic, centrar-se en el turisme d’elits en comptes del massiu, desestacionalitzar o parlar de turisme sostenible ja és decréixer – la pregunta és si això ens serveix”
En un moment en què la massificació turística a Eivissa és tan salvatge que queda al descobert la vertadera cara d’una indústria paràsita de l’illa, què poden aprendre les Pitiüses d’altres llocs que fan front als mateixos reptes?
El passat desembre, Emanuela Bove, de la Xarxa Sud d’Europa contra la Turistització (Barcelona i Nàpols); Arturo Silva, de la Universitat de Costa Rica i col·laborador d’Alba Sud (Costa Rica) i Juanjo Torres, de Canviem El Rumb i Amics de la Terra (Eivissa) intercanviaren idees i inquietuds respecte a la turistització que viuen els seus territoris. Una conversa que mostra el poder de fer xarxa i compartir perspectives i imaginaris de futur sobre un repte comú tan urgent com el turisme.
Núria Ribas Costa: Hem arribat a un punt de no retorn, en el qual ja resulta impossible parlar en termes únicament positius del turisme i obviar-ne les conseqüències negatives?
Emanuela Bove: Tant a Barcelona com a Nàpols, pens que sí. En les últimes dècades, sobretot amb el capitalisme de plataforma, els processos de turistització són molt més ràpids i agressius, i fan que s’incrementin la mercantilització dels territoris, les desigualtats socioeconòmiques i la crisi ecològica – conseqüències que són molt visibles ara mateix. Aquests processos, a més, en general gaudeixen del suport polític institucional, i sovint falten llocs de reflexió i debat horitzontals per qüestionar-los.
A Barcelona sent que la reflexió crítica i estructurada sobre el turisme comença molt abans que a Nàpols, i s’inicia observant el procés de ciutats com Venècia com a exemple del que no volem. El que m’ha sorprès és que a Barcelona el debat està molt més articulat i hi ha un consens social més ampli que a Venècia, on la turistització comença abans.
Pel que fa a Nàpols, no existeix encara una consciència política sobre el turisme. L’acceptació social és més profunda, tant perquè la turistització de la ciutat és un procés més recent –i, per tant, encara no s’ha format una massa crítica– com també perquè el lobby turístic ha dominat el discurs sobre la ciutat. Cal tenir en compte que Nàpols històricament ha estat discriminada arran de la Camorra, de manera que l’administració local és la primera entregada a vendre la ciutat i canviar-ne la percepció en l’imaginari col·lectiu local, nacional i internacional.
Juanjo Torres: A Balears hem estat i pioners en l’àmbit nacional pel que fa a la indústria turística. Pens que l’evolució ha estat lleugerament diferent del que expliques, Emanuela, perquè fins ara hi ha hagut una acceptació quasi unànime del fet que el turisme dona riquesa, i per tant no es qüestionava.
Ara, però, hem arribat a un punt en què, davant l’evolució global del capitalisme i l’acceleració del que s’ha anomenat extractivisme global, estam veient com el turisme n’és una manifestació, i no només en el territori, sinó també per a les persones i les seues condicions de vida. Després de més de 50 anys sent un dels territoris amb major pressió turística del món –l’índex de pressió turística a les Illes Balears és de 12,3 turistes per habitant i any; i a Eivissa, de 21, que és una barbaritat– pens que, en general, s’accepta que la massificació és evident. La creació de la xarxa SET (Sud d’Europa contra la Turistització) a escala europea, o Canviem El Rumb en l’àmbit local, per exemple, són simptomàtics d’aquest sentiment.
A Eivissa, és cert que aquest acord generalitzat sobre els problemes que comporta la massificació turística es dona sobretot entre persones residents, que fa cert temps que estan aquí; però també existeix un sector de població flotant que ve a l’illa a treballar i per a qui –tot i les molt sovint pèssimes condicions laborals– el turisme es percep com a vehicle per a obtenir un rèdit econòmic.
Ara fa unes setmanes, els diaris reproduïen unes paraules del president del Consell Insular d’Eivissa, Vicent Marí: “el turisme es gestiona, no es qüestiona.” A mi aquest titular, a banda de fer-me pensar en les relacions entre la classe política i el lobby turístic, em ve a dir que, com a residents, la nostra obligació és acceptar que el que conta són els interessos de la indústria turística, que continua fent un negoci milionari a costa d’una degradació ambiental i social brutal.
Resulta molt difícil mantenir una posició crítica envers el turisme quan el debat està tan polaritzat.
EB: És clar, és que, al cap i a la fi, també es tracta d’una lluita d’imaginaris. Per això pens que és important no parlar de massificació turística, sinó de turistització. La massificació no és la causa, sinó la conseqüència d’una indústria els objectius de la qual sempre han estat l’extractivisme i la colonització econòmica dels territoris que ocupa, però necessitam arguments econòmics i indicadors més potents per a convèncer d’això. El PIB és l’indicador de riquesa econòmica per excel·lència, però potser no és capaç de captar com, en un lloc turistitzat, les persones que hi viuen no són cada vegada més riques, sinó més pobres. Cal que busquem on és la hipocresia del discurs turístic i li donem la volta.
NRC: Parlem d’impactes territorials concrets. Què ha passat als llocs on viviu que mostrin aquesta destrucció, aquest extractivisme?
EB: Per a mi l’element clau és la mercantilització del sector immobiliari i la crisi d’habitatge que això ha provocat. Em sobta la velocitat amb què es dona aquest procés: avui dia, Nàpols té molts més pisos turístics que Barcelona, tot i que el turisme hagi arribat a la ciutat fa pràcticament només deu anys. Cada dia hi ha més desnonaments, cada dia és més difícil accedir a un habitatge i, des d’un punt de vista urbanístic, estam canviant la fesomia de la ciutat, suplantant barris residencials per espais d’activitat comercial. Això, a més, provoca la pèrdua de les xarxes comunitàries, la destrucció del teixit social de la ciutat.
NRC: Arturo, Costa Rica és un context més rural, on el territori és majoritàriament un híbrid entre rural i urbà – un paisatge molt semblant a l’eivissenc. On es veuen més els impactes destructius del turisme a Costa Rica?
Arturo Silva: A Costa Rica, el procés de turistització comença amb l’arribada del segle XXI, i es dona sobretot a la part nord-oest del país, a Guanacaste, prop de la frontera amb Nicaragua. En general, parlam d’una substitució del paisatge natural i social tradicional per un paisatge residencial per abastir la demanda internacional.
El conflicte més important té a veure amb la gestió de l’aigua: es projecten grans promocions immobiliàries a la costa amb l’objectiu d’allotjar persones d’alt poder adquisitiu, i l’aigua que es necessita per abastir aquestes zones va en detriment del consum de les comunitats locals, rurals i costaneres, vinculades a activitats econòmiques tradicionals com la pesca.
Tot i que l’aigua continua sent un dels eixos més importants de mobilització, n’han aparegut de nous, com l’habitatge, que va entrar amb força en l’agenda dels moviments socials i de base comunitària després de la pandèmia de la covid-19. En aquell moment, les plataformes com Airbnb agafaren embranzida, fins al punt que l’Instituto Nacional de la Vivienda de Costa Rica va incloure en el seu darrer informe, a inicis de 2025, una nova variable: l’habitatge buit, és a dir, aquest que només s’usa per a visites estacionals o per a lloguer turístic.
A banda de l’aigua i l’habitatge, també hi ha hagut mobilitzacions relacionades amb altres processos derivats de l’expansió urbana, com la desforestació i l’afectació a la fauna –sobretot la dels manglars–, i l’augment generalitzat del cost de vida.
Un element que em sembla important és l’aspiració a atreure un turisme d’alt valor, d’elits, de luxe – tot i que l’Institut Nacional del Turisme no ho ha dit explícitament així, sí que han estat explícits a l’hora de rebutjar la massificació entesa quantitativament; i potser per això a Costa Rica la lluita contra la turistització s’ha articulat sota la consigna de la gentrificació.
JT: Em sorprèn fins a quin punt tot el que estau comentant és una còpia, a diferent escala, del que està passant a Eivissa. El tema de l’aigua ha estat dels temes més complexos aquesta temporada, juntament amb la gestió dels residus; i sobre el trencament del teixit social i cultural, personalment sent que a Eivissa els autòctons sobram, molestam, feim nosa. La nostra cultura, llengua i tradicions es redueixen a un aparador per als dies de festa: una ballada pagesa, un flaó, unes orelletes, i llestos.
Quant a l’habitatge, els titulars se succeeixen, i confirmen que a Eivissa es prioritzen efectivament les elits i el luxe: “las viviendas para ricos se multiplican en Ibiza, mientras los residentes abandonan la isla por los precios” publicava El Diario ja el 2023.
NRC: Juanjo, creus que a Eivissa els riscos ambientals poden ser un eix transversal en la lluita contra la turistització?
JT: Tristament, crec que no. Fa molts anys que des d’Amics de la Terra treballam en matèria mediambiental, però resulta molt difícil arribar al públic amb la mateixa força que els discursos d’ultradreta, que moltes vegades redueixen o directament neguen el component de lluita mediambiental.
Crec que un dels errors que hem comès les organitzacions ambientals és que no hem sabut connectar amb l’aspecte social, és a dir, la gent fa front a molts tipus de problemes de caràcter social, i el discurs ambiental de vegades no s’alinea de manera tan clara amb les lluites socials de caràcter econòmic, feminista o migrant, per exemple. Això ha fet que de vegades l’ecologisme es percebi com a discurs “de gent privilegiada”, associat a grups socials que, com que tenen certes necessitats cobertes, tenen temps i espai per qüestionar el model mediambiental imperant.
Crec que hem d’aconseguir comunicar que totes aquestes lluites tenen un mateix origen, que el problema és comú, i així mostrar com el fet que haguem superat des de fa temps els límits ecològics de l’illa és un problema que afecta tothom.
NRC: Com s’ha organitzat la lluita contra la turistització als vostres territoris? Quins grups hi treballen?
AS: A Costa Rica el que ha passat de manera força espontània és que, fa cosa d’un any, varen aparèixer dues pàgines a xarxes socials denunciant un procés de gentrificació, i en qüestió d’hores tenien milers de seguidors i moltíssims comentaris de gent explicant que a ca seua passava el mateix.
L’organització és encara força informal, però el que s’ha intentat és crear ponts entre diferents comunitats amb problemàtiques similars; i també amb el poder legislatiu, amb una facció específica de l’esquerra que s’ha fet ressò d’aquests temes. A partir d’aquí hi ha hagut, com en totes les lluites socials, cicles de més o menys activisme, però el repte és mantenir aquest tema en l’ordre del dia quan hi ha moltes altres problemàtiques importants al país, com l’atur o la seguretat.
L’objectiu ara és posicionar aquest tema com a central de cara a les pròximes eleccions presidencials i legislatives, al febrer.
D’altra banda, moltes de les comunitats afectades per l’avenç del turisme viuen una contradicció: aquesta indústria és també generadora de feina, i per això sovint les frases comencen amb un “jo no estic en contra del desenvolupament, però…”
NRC: Juanjo, et ressona, aquesta contradicció, en el cas d’Eivissa?
JT: Sí. A Canviem El Rumb durant els darrers dos anys hem organitzat dos manifestacions que varen consumir molta energia, a les quals (com és habitual en una illa tan petita) els organitzadors fórem sempre “la mateixa gent”: ecologistes, feministes, qui està a favor de la lluita contra la precarietat de l’habitatge, etc.
Ara en la darrera manifestació ens varen donar suport (tímidament) els sindicats, quan en la primera manifestació s’havien posicionat una mica de costat, possiblement perquè tenien un dilema similar al que apuntava n’Arturo: “si el turisme genera feina, com hem de posicionar-nos-hi en contra?”
EB: Quant al tema del treball, ressaltaria un exemple: les kellys. Una de les victòries de l’organització de les kellys ha estat posar de manifest tota l’explotació laboral que pateixen, i que ha mostrat com sí, potser el turisme dona feina, però també imposa una precarietat laboral extrema que les treballadores paguen amb el cos i la salut.
De manera que sí, les contradiccions en el turisme pel que fa al sector laboral existeixen, però és important proposar mesures que creïn curtcircuits en aquestes relacions laborals precàries.
NRC: I pel que fa a aliances i organització social, Emanuela, quina radiografia fas de Nàpols i Barcelona?
EB: És important parlar de l’Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic de Barcelona. Enguany fa deu anys de la seua creació, el 2015, quan encara es parlava de turisme sostenible (una paraula que ràpidament es va abandonar per la manipulació i abús que s’ha fet del terme).
El que fa l’Assemblea és reunir persones que venien de diferents barris, la majoria d’elles vinculades a associacions de veïns o col·lectius locals que lluiten, de diverses maneres, contra la gentrificació i la turistització. En els inicis de l’Assemblea, el procés es va relacionar amb el dret a la ciutat i a l’habitatge digne, i ha anat a poc a poc incloent també l’àmbit mediambiental gràcies a altres col·lectius ecologistes com Zeroport.
El 2018 es fa un salt d’escala i s’amplia l’organització a escala internacional, amb la Xarxa SET (Sud d’Europa contra la Turistització), un organisme viu que fa front a totes les dificultats d’organitzar persones a escala internacional.
El que ha permès la Xarxa SET és ampliar l’horitzó de reflexió i incidència política de les organitzacions que ja tenien un discurs crític en matèria turística però només en l’àmbit local, donant-los eines concretes i la possibilitat d’intercanviar experiències més enllà de les seues fronteres. A més, la xarxa ha proporcionat als territoris on la turistització és un procés menys recent –i, per tant, amb menys massa crítica– un marc de referència i legitimitat.
NRC: Arturo, existeixen xarxes internacionals contra la turistització al Carib?
AS: L’organització a Costa Rica funciona bàsicament a escala nacional. Hi ha hagut alguns esforços des dels col·lectius per posar-se en contacte amb situacions similars que tenen lloc en països propers com El Salvador, per exemple, arran del projecte Surf City; o a Puerto Rico, però ha estat un diàleg on intercanviar experiències més que la creació d’una xarxa transnacional.
Per altra banda, volia fer un apunt sobre el tema de la sostenibilitat que apuntava n’Emanuela, perquè aquest terme a Costa Rica és marca de país: ara tot és sostenible. Però si tot és sostenible, res ho és, no?
A Costa Rica el que està passant és que els projectes residencials estan absorbint la sostenibilitat com a marca i els funciona com a eina de màrqueting, quan en realitat el territori s’està gentrificant precisament arran d’aquests projectes que es qualifiquen a si mateixos de “sostenibles”.
JT: És realment problemàtic quan la maquinària turística s’apropia de paraules com sostenible o smart, perquè és molt difícil desmuntar, amb els poquíssims recursos que tenim les organitzacions activistes, un discurs tan hàbil i que compta amb elsuport dels poders econòmics i polítics.
NRC: tornem a un altre terme complex que també heu comentat: el “turisme de qualitat”, que sovint s’ha contraposat, a Balears, al “de borratxera” o “de masses”. Hi ha debat en aquest sentit a Nàpols, Emanuela?
EB: Molt menys que a Barcelona, on fa més anys que es parla del turisme. És curiós perquè ara ja no parlam de luxe, sinó de turisme de qualitat – de qualitat de què? Tampoc queda gaire clar.
En aquest sentit és important parlar de la qüestió de classe. Quina classe està aguantant el turisme, a quina classe està expulsant el turisme, i a quina classe se li ofereix el turisme?
Un altre element important dins del discurs del turisme “de qualitat” és que aquesta conversa en general omet la quantitat de recursos que consumeix aquest tipus de turisme, i que sovint el fa igual de dolent (o pitjor!) que el turisme “de masses” a nivell d’impacte ambiental.
NRC: posats a desgranar paraules conflictives, comentem-ne una de les més espinoses: “decréixer”. Quines sensacions provoca aquest terme en els vostres territoris?
EB: A Itàlia, “decréixer” és una paraula que existeix en els cercles d’investigació, i que compta amb referents importants, però en l’àmbit turístic no diria que s’usi gaire.
AS: A Costa Rica no es parla de decreixement. No és una paraula que existeixi dins dels processos de resistència i organització activista. De fet, és un terme que, tot i que és important incloure’l en el debat, fa por. Costa Rica és un país molt aperturista –un dels projectes centrals del govern és l’atracció de la inversió estrangera directa, molt vinculada amb el desenvolupament econòmic del país– per tant, no es parla de decréixer, sinó de “regular” o de “justícia ambiental”.
JT: A Eivissa, en els àmbits minoritaris i activistes, sí que veim el decreixement com a necessari i lògic, però el discurs oficial desterra aquest terme completament i els mitjans de comunicació (o desinformació) general en desmunten qualsevol argument a favor.
Crec que ens queda molt de camí per recórrer, per arribar a un consens sobre això, i una certa evolució eco-social perquè no ens faci por el terme. I hauríem de definir, idealment a través d’un procés participatiu, equitatiu i amb tota la ciutadania, a què ens referim exactament quan parlam de decréixer, perquè, al cap i a la fi, es tracta de crear alternatives i respondre als reptes socials i ambientals del present.
EB: És clar, és que per al lobby turístic, centrar-se en el turisme d’elits en comptes del massiu, desestacionalitzar o parlar de turisme sostenible ja és decréixer – la pregunta és si això ens serveix, si aquesta manera de decréixer és la que nosaltres volem, perquè és clar que aquestes fórmules continuen tenint un impacte ambiental i social brutal, i no solucionen cap dels problemes que genera la turistització.
El decreixement ja està passant – amb la crisi enorme de recursos, els poders polítics i econòmics saben que estam obligats a decréixer. Ara, tenim dos possibilitats: o decreixem de manera democràtica en tots els àmbits, i ho acompanyam amb una transició eco-social real; o el que passarà serà un decreixement feixista liderat per la ultradreta, que deixarà molta gent enrere.
És per això que decréixer, pels moviments antituristització, vol dir repensar integralment l’actual model turístic per configurar una nova matriu política, social, econòmica i cultural que promogui uns hàbits de vida, consum i producció diferents.
NRC: Idò, per on començam? On trobau esperança?
EB: Per a mi el més important és compartir, obrir espais de reflexió i llocs de treball que ens ajudin a tenir una vida més digna. Pens que existeixen moltes idees que podem provar, la qüestió és quanta capacitat d’incidència podem tenir – i aquesta experiència d’aliança col·lectiva pot ser també una experiència humana de valor.
JT: Hi estic d’acord. A Eivissa, cada temporada turística van sortint noves problemàtiques. És important buscar-hi alternatives i propostes de manera ordenada i col·lectiva, i aquest tipus d’espais de reflexió crítica hi poden ajudar.
AS: Afegiria que també és important acompanyar els processos de transformació de la visió de les comunitats sense jutjar-les. De vegades, per als que treballam en el sector de la recerca és més fàcil de veure que un tipus concret d’inversió serà destructiva a la llarga, però a peu de carrer això pot no ser tan evident. No serveix de res tenir una posició d’expert “des de dalt”, perquè en definitiva es tracta de processos locals molt subjectius, i és més important entendre com funcionen aquestes dinàmiques microsocials. Cal entendre la gent des de la seua realitat, i articular el discurs des d’allí.
Emanuela Bove és arquitecta especialitzada en urbanisme participatiu, acció comunitària i dret a l’habitatge i a la ciutat. Va néixer a Nàpols i viu des de fa més de deu anys a Barcelona, on és membre de la Taula Veïnal d’Urbanisme de Barcelona (TVUB), de la Xarxa SET, i del consell de redacció de la revista Crítica Urbana; entre altres projectes. La seua trajectòria professional compagina la formació, la investigació-acció i la facilitació de processos.
Arturo Silva Lucas és sociòleg. Va néixer a Costa Rica, on viu i investiga temes vinculats a l’activitat turística, principalment centrant-se en els impactes socials i ambientals d’inversions residencials i de tipus resort en zones costaneres del seu país. És investigador de l’organització Alba Sud, i docent a la Universitat de Costa Rica a la seu regional de Guanacaste. Actualment, cursa un Màster en Turisme per la Universitat Nacional de Costa Rica.
Juanjo Torres és educador ambiental. Va néixer a Eivissa, on viu i treballa per a l’associació ecologista Amics de la Terra, fundada el 1989. Va estudiar Turisme i Ciències Ambientals, i treballà durant més d’una dècada en hostaleria a Eivissa. Actualment, és també membre del grup motor de Canviem El Rumb Eivissa, una plataforma on entitats diverses s’organitzen per liderar la lluita social contra la turistització a la Pitiüsa major.
