026 | El pirata
Text: Nico Ribas
el pirata
Són les tres de la matinada d’una nit d’estiu en una plàcida cala del sud-oest de l’illa. La badia està tranquil·la. Desenes, potser centenars de barques i iots fondegen en aquesta platgeta anys enrere coneguda com a port Roig, pels colors vius dels penyals que l’arreceren. És una petita cala d’uns cent cinquanta metres de longitud, plena de casetes varador de pescadors, situada en un enclavament privilegiat del municipi de Sant Josep. La mar, totalment en calma, reflecteix la llum de la lluna plena. Enmig de la tranquil·litat, una enorme silueta posa fi al silenci de la nit. Se sent un colp sorollós en una de les embarcacions d’esbarjo. El seu propietari, espantat, surt a coberta. Ja sap quina és la raó de la pertorbació que li havia llevat la son: la seua barca ha xocat amb una altra.
Tot seguit, posa el motor en marxa per allunyar-se de les roques. En aquell moment, comença a observar bombolles a l’aigua. Hi ha una persona, d’un volum enorme, submergint-se sota la mar. De sobte, un home de gran envergadura s’hi dirigeix.
—T’ho vaig advertir, la pròxima vegada t’enfonsaré la barca. Fot el camp d’aquí.
El Pirata bé podria ser un personatge d’una sèrie de ficció. Una mena de Tony Soprano que de facto ha pres el control de la badia. A Eivissa, la realitat sempre acaba superant la ficció, de manera que aquesta ficció ja és un paisatge més de la quotidianitat dels eivissencs. A les persones illenques (eivissenques o no), els estan expropiant l’illa.
El Pirata, tot i tenir una empresa legal, es dedica a un negoci que no ho és tant: cobrar desenes de milers d’euros per fondejar els iots de luxe a la badia. Fondejar la barca a qualsevol cala d’Eivissa és gratuït, sempre que ho facis dins dels perímetres delimitats. El Pirata s’aprofita de la ignorància dels turistes per perpetrar un negoci molt rendible per a la seua butxaca, i a la vegada, demolidor per a l’ecosistema marí. El 40% de la posidònia de la badia està morta. En part perquè els iots hi fondegen amb àncora i cadena. Però també perquè en moltes ocasions és el mateix Pirata qui col·loca els morts [estructures de formigó] il·legalment sobre la posidònia, que l’arrenquen com una segadora.
«El Pirata bé podria ser un personatge d’una sèrie de ficció. Una mena de Tony Soprano que de facto ha pres el control de la badia. A Eivissa, la realitat sempre acaba superant la ficció, de manera que aquesta ficció ja és un paisatge més de la quotidianitat dels eivissencs.»
Aquest és, a grans trets, el modus operandi del Pirata. Si no li pagues, t’enfonsa la barca, et rebenta el “dingui” i t’amenaça. Ell es descriu a si mateix com “la persona que mana allà” i diu que és “conegut” tant per la gent de la zona com per les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat.
El Pirata, efectivament, és un conegut de les autoritats. No hi ha cap temporada d’estiu en què els agents del Seprona (Servei de Protecció de la Naturalesa) de la Guàrdia Civil no estiguin darrere seu. Estan esgotats. No tenen prou recursos ni mitjans: no es pot posar un efectiu a vigilar particularment les seues il·legalitats (ni d’altres pirates de tota mena) les vint-i-quatre hores del dia, set dies a la setmana, per controlar el que fa(n). L’han detingut en multitud d’ocasions, però la justícia és lenta i garantista. Ha estat condemnat diverses vegades per delictes lleus d’amenaces i coaccions, però no prou per ingressar a la presó. Té diverses ordres d’allunyament de la badia sol·licitades tant pel Seprona com per altres víctimes seues, que estan en vigor, i que El Pirata ha anat incomplint incansablement.
El Pirata no només es dedica a un negoci il·legal i molt nociu per al medi ambient. També fa la vida impossible a aquells que simplement volen gaudir de la tranquil·litat d’aquest racó privilegiat de Sant Josep.
El març de 2024, El Pirata va ser condemnat pel Jutjat Penal número 1 d’Eivissa per un delicte d’assetjament contra un banyista. Va haver de pagar, a més, una multa de sis euros al dia durant sis mesos. Així mateix, se li va prohibir apropar-se a menys de 100 metres del denunciant, ja fos al seu domicili, lloc de feina o qualsevol altre espai quefreqüentàs. Ordre d’allunyament que, per descomptat, posteriorment va incomplir.
—Maricó de merda, ves-te’n, no vull maricons aquí, no vull maricons a la meua platja.
L’any anterior ja havia estat condemnat per un delicte lleu d’amenaces per referir-se a una parella com a “maricons de merda”, a qui va dir que “els ficaria un pal pel cul”. I, per descomptat, els va avisar que “la seua barca es pot enfonsar”.
El Pirata, autoproclamat “amo de la badia”, utilitza l’homofòbia per reafirmar una masculinitat hegemònica que vincula el poder sobre el territori amb el menyspreu envers qui ell considera “dissident”. Li filòsofi i una de les persones fundadores de la teoria queer, Judith Butler, sosté en una de les seues obres fonamentals, El gènere en disputa, que el gènere no és una essència, sinó una performativitat. És a dir, una sèrie d’actes que repetits fabriquen l’aparença d’una identitat natural.
En anomenar la cala “la meua platja” i expulsar els qui no encaixen en la seua limitada forma de pensament, El Pirata no només defensa un negoci il·legal: està patrullant les fronteres d’una heteronormativitat violenta. Les amenaces homòfobes podrien ser, fent nostre el pensament de Butler, un intent de restauració de l’ordre heteropatriarcal.
«En anomenar la cala “la meua platja” i expulsar els qui no encaixen en la seua limitada forma de pensament, El Pirata no només defensa un negoci il·legal: està patrullant les fronteres d’una heteronormativitat violenta..»
A Eivissa hi ha, en paraules de l’escriptor i periodista Eduardo Galeano, “molta gent petita fent petites coses”, que és la base per a la transformació de qualsevol situació injusta o desigual que ens puguem imaginar. Un d’aquests moviments és el GEN-GOB, l’històric grup ecologista que ha estat en totes les lluites: des del moviment que va convertir ses Salines d’Eivissa i Formentera en parc natural, fins a les actuals que clamen contra la gentrificació turística i la crisi climàtica per canviar el model productiu i assegurar un futur digne per a tothom.
En aquesta cala, el GOB va fer un estudi que va identificar 112 morts. El 78% fondejava sobre posidònia, malgrat que existeix, des del 2018, un decret aprovat per l’anterior Govern progressista que protegeix aquesta valuosa planta. Aquest document, d’abril de 2022, va servir a l’Ajuntament de Sant Josep per fer una neteja a la zona, que va acabar extraient 91 morts identificats.
Un mes després, quatre membres de Maltesa del Mar, una plataforma sense ànim de lucre dedicada a la conservació del medi marí —un altre grup de quatre petites persones fent petites coses, de manera totalment desinteressada—, es varen submergir en apnea per comprovar i gravar l’estat del fons marí. Varen identificar una desena de morts més que no es varen poder retirar. Mentre bussejaven, varen ser increpats pel Pirata, qui els va interrogar sobre què feien allà i els va assegurar que no podien ser-hi, perquè era ell qui s’encarregava de “controlar la zona”.
—No us vull tornar a veure per aquí, tenc assegurança, així que et pas per damunt, et mat i no passa res.
—Eivissa és molt petita i ja ens trobarem, ja sé qui sou, vosaltres no sabeu qui soc jo, us en recordareu, estau jugant amb la meua feina, de la qual depèn la universitat del meu fill.
Varen haver de marxar per por de les amenaces. Però la feina que varen fer aquell dia va servir per donar visibilitat al problema als mitjans de comunicació locals. No només això: la problemàtica va saltar a escala nacional. Quatre membres d’una petita plataforma, sense mitjans ni diners, havien aconseguit situar el Pirata al focus mediàtic. Les autoritats, que sentien la pressió, havien d’actuar. La Guàrdia Civil l’ha detingut almenys en dues ocasions per incomplir l’ordre d’allunyament que té de la badia. La Policia Local ho ha fet també com a mínim una vegada per un delicte de desobediència greu contra les autoritats.
El gener de 2026, el Jutjat Penal número 2 d’Eivissa va condemnar a sis mesos de presó El Pirata per un delicte de coaccions. La magistrada també el va condemnar per haver trencat una mesura cautelar (ordre d’allunyament), per un delicte de danys, així com al pagament de diferents multes.
De moment, no entrarà a la presó perquè la condemna és inferior a dos anys. Un ingrés que sí que es produiria si torna a ser condemnat a presó en una de les causes que encara té pendents.
A Eivissa hi ha, en paraules de l’escriptor i periodista Eduardo Galeano, “molta gent petita fent petites coses”, que és la base per a la transformació de qualsevol situació injusta o desigual que ens puguem imaginar.
Però el que passa en aquesta cala obliga també a fer una altra pregunta: quin tipus d’illa s’està construint quan el domini sobre l’espai públic es privatitza de facto, quan el mar es converteix en negoci i quan determinades formes de violència pretenen marcar qui pot quedar-se i qui ha de marxar? El Pirata no és només un individu, sinó una expressió extrema de les conseqüències de la manca de control i regulació.
A Utopía no es una isla, Layla Martínez recupera la noció d’un espai polític on les relacions socials són determinades per formes de vida més igualitàries i habitables. Pensar en utopia aquí és, per tant, imaginar una relació diferent amb el territori: menys subordinada al benefici econòmic —fins i tot quan aquest opera al marge de la legalitat— i més orientada a la seua preservació com a bé comú. En aquesta altra Eivissa possible, el mar no es disputa, sinó que es cuida col·lectivament, el fondeig no depèn de la força o de l’oportunisme, sinó d’una regulació efectiva i respectada, i cap actor pot apropiar-se d’un espai com si fos propi. La vida a la cala deixaria d’estar travessada per la imposició o la por, i passaria a estar-hi per formes de convivència que assumeixen el medi com un bé compartit.
Galeano deia que la utopia és una “meta inabastable”, però que, situada a l’horitzó, ens serveix per avançar. “Camín dues passes, ella s’allunya dues passes i l’horitzó es desplaça deu passes més enllà”.
*Tot el que s’ha relatat en aquest text és estrictament ficció. Qualsevol semblança amb persones reals, conegudes o desconegudes, és purament casual i involuntària. En cap cas aquest relat pretén descriure fets que hagin passat, estiguin passant o puguin arribar a passar mai. El relat és producte exclusiu de la imaginació de l’autor i no té cap correspondència amb la realitat.
«Però el que passa en aquesta cala obliga també a fer una altra pregunta: quin tipus d’illa s’està construint quan el domini sobre l’espai públic es privatitza de facto, quan el mar es converteix en negoci i quan determinades formes de violència pretenen marcar qui pot quedar-se i qui ha de marxar?»
