Text:Jèssica Ferrer Escandell
Ens encanta Menorca. El paisatge natural de Menorca. La costa verge de Menorca. La quantitat de teatres de Menorca. El percentatge de parlants de català de Menorca. La consciència ecològica de Menorca. La ruta de cavalls de Menorca. El públic assistent als festivals de poesia de Menorca. El turquesa de l’aigua i el roig de les roques de la costa de Menorca. Els anuncis de cervesa mediterrània ambientats a Menorca. La crítica social responent a l’estetització dels anuncis de cervesa mediterrània ambientats a Menorca. Les tradicions vives de Menorca. Les revistes de Menorca. Els formatges de Menorca. La reserva de la Biosfera que és Menorca. La cultura crítica feta des de Menorca. L’amabilitat dels turistes que visiten Menorca. La intel·ligència de Menorca. Les camisetes color crema i blau cel que venen als souvenirs de Menorca. Els festivals d’arts i música de Menorca.
Menorca és l’illa que ha sortit bé. Ho sap tothom, especialment la gent de França, de Catalunya i de Mallorca. Nosaltres, també, és clar. Menorca és el model d’illa, de societat i de turisme (és tot una mateixa cosa?) cap on hauríem d’adreçar-nos. Mirau com a Menorca encara hi ha lloguers potables. Mirau com la xarxa d’autobusos i de rutes evita pàrquings massius a les cales. Mirau l’agenda cultural menorquina d’una setmana qualsevol. Mirau la llengua dels infants que juguen al pati d’una escola de Menorca.
Intent buscar arguments en una hipotètica diatriba contra Menorca, i no puc, és impossible: Menorca és perfecta. El secret conegut i fruït per les persones més fines, cultes, educades, respectuoses, tranquil·les, excursionistes, nobles, solidàries, amants de l’art i la natura. Éssers provinents dels indrets elevats del continent, que descobreixen el diamant modest i incorrupte de la Mediterrània. Que troben l’illa que no ha hagut de passar el tràngol d’allotjar masses de classe proletària germànica o anglosaxona per ser qui són avui. I que té un grau de turistificació que impacta prou en la població resident perquè hi reaccioni i se sàpiga manifestar. Una gent veritablement evolucionada.
Eivissa és l’antítesi de Menorca. L’extrem oposat, l’experiment radicalment enfrontat a aquest model d’illa-societat-turisme. Som l’illa que ningú vol ser, l’indret on cap persona crítica viuria ni posaria els peus, si pot triar. L’illa que ha sortit malament. L’illa que s’ho va carregar tot. I que després s’ho va vendre, i amb els milions que en va fer, es va dedicar a destruir encara més: la costa, la cultura, el paisatge, la llengua, el teixit social, l’aigua, l’accés a l’habitatge. “Eivissaficació” ja és un concepte. L’illa símbol d’allò en què no volen convertir-se illes com Menorca: el nostre nom apareix a les manifestacions contra la massificació com a model que no. L’illa choni (parau atenció al nom de qui escriu aquestes línies). Eivissa, l’illa que fa vergonya dir que hi vius, perquè tothom en té una idea preconcebuda. Desconfia de qui diu que li agrada Eivissa. En certs contextos (quan no?), reconèixer-se públicament d’aquí és sotmetre’s a una humiliació social indesitjada. Millor dir que som d’un genèric Illes Balears, o si no, de Barcelona, o de València, o espanyoles, o catalanes, o mediterrànies: assajar identitats més o menys amples segons les afeccions de qui parla i de qui escolta per defugir el nom del delicte. Ibiza.
Eivissa és l’illa que deixà l’institut als quinze anys, que als setze es posà a treballar en la construcció, que als disset presumia de telèfon caríssim autofinançat, i que amb la fortuna que va fer abans d’hora es dedicà a subornar els excompanys de classe amb cubates gratis a discoteques entre setmana, mentre ells patien per si suspendrien la selectivitat. És l’illa que no pensa i que fa sous, que als vint-i-dos té un BMW de segona mà i que es considera apolítica o vota el PP perquè són des nostros i ens deixaran construir una caseta al terreny familiar. L’illa que, si té bon cap, aprèn anglès i es treu un mòdul d’administració, troba feina aviat en una gestoria i interactua amb europeus en procés d’adquisició de béns (cases, terres), i que, si és viva, acabarà ella mateixa comercialitzant aquestes propietats.
Menorca, en canvi, és la filla bona al·lota que va a la universitat, que es treu una carrera humanística o d’investigació i, si l’enyorança és forta i no té ambició de muntar un negoci propi, es fa professora d’institut. Pot ser que hagi de passar uns anys a Eivissa per fer punts, però viu en una dissociació i una enyorança permanent que li confirmen que, efectivament, la seua illa és la millor del món mundial i, per extensió, de les Balears. Formentera és un miratge possiblement inexistent, i tothom sap que Mallorca només se l’estimen els mallorquins i els alemanys. Ho escriurà a la família per whatsapp. En català. Sense faltes. Els seus avis saben llegir (el català). No carrega la culpa d’un analfabetisme crònic a la seua sang, i tampoc el traspassarà als seus infants. Vota correctament, en general.
Des d’Eivissa, ens preguntam per què ens passa això, com és que hem sortit així, quins fats han designat la nostra desgràcia. Potser és l’arrel fenícia. Potser perquè les Pitiüses som l’arxipèlag més meridional. Les illes més properes a la costa africana: les menys europees, les més subdesenvolupades, les més desiguals, les més tercer món. És això el que propicia la proliferació de faveles on viu la població que serveix la gent més rica del planeta? I mirau la nostra arquitectura tradicional, mirau les nostres feixes, mirau la nostra afecció per mercadejar amb el que sigui, fins i tot amb nosaltres.
Potser és la falta d’una noblesa o una burgesia històrica i cultivada que ens ensenyàs a estimar la nostra terra. A Mallorca, a Menorca, mirau quins senyors, com en sabien, d’admirar el teatre i escriure poesia en català! Podien estimar la terra perquè era un paisatge polit per ser observat: el poeta, amo de les terres, escrivia mentre altres treballaven. A Eivissa no hi havia poetes. El poeta, potser també amo d’una terra, no sabia escriure i era pagès. La terra la treballava ell mateix. Era l’únic que tenia: “un tros de terra, una casa, allí a la vora, el pa de tots, dins el rebost, o a l’era”.
Nosaltres, per no aprendre, no aprenguérem ni a llegir. No hem tengut història, ni intel·lectuals, ni infraestructures culturals, ni Il·lustració. En canvi, esdevenguérem superbs en l’autosubsistència. Hem progressat tècnicament, però encara no ens ho creim del tot, i convivim entre extrems: en un radi de menys de 200 metres, una finca abandonada es ven per més d’un milió d’euros a un inversor holandès, mentre a cals vesins s’encén el forn antic cada tres setmanes per coure-hi el pa fet amb el blat que s’ha sembrat allà mateix.
Menorca és l’illa germana oposada: la de la discreció, l’elegància senzilla i l’ideal petitburgès català. Nosaltres jugam en la lliga dels grans productes internacionals: Miami, Bali, Dubai, Hawaii (és que la lletra «i» atreu la fama?), Tulum (ah, no només). Nosaltres, a més, amb el diferencial que tenim una història: als anys 30 i als 60 ja érem el lloc de moda de la contracultura europea i estatunidenca. De llavors ençà, arreu del món han sentit a parlar d’Eivissa, encara que no la sàpiguen ubicar en un mapa, ni tenguin clar que som una illa, ni que la mar que ens envolta és la Mediterrània occidental. Ens saben perquè, a diferència de Menorca, Eivissa és l’illa que visiten els futbolistes, els britànics postadolescents, la gent de Hollywood, les persones famoses per ser riques, les persones que intenten fer-se famoses per ser riques, algun mafiós de certa rellevància. L’illa que fa vergonya aliena, l’illa díscola, l’illa salvatge, l’illa bruta, l’illa viciosa: ens hem enganxat al pes dels bitllets, i ara no sabem com desintoxicar-nos, si aquí només hi arriben addictes com nosaltres. L’illa que ja no té remei.
Reconeguem-ho, doncs: mal que ens dolgui, Eivissa no podrà ser mai com Menorca. I més val acceptar-ho a temps i treballar amb el que tenim, superar la humiliació, entendre què ens ha fet arribar fins aquí, i quin és el nostre potencial per redreçar el nostre sentit d’illa. Necessitam creure que aquesta aniquilació ha servit per a alguna cosa.
Potser el territori ha estat el preu que hem hagut de pagar perquè milers de famílies obreres i pageses (eivissenques, peninsulars, internacionals) poguessin somiar en una ascensió de classe, sortir de la pobresa. Que si parlam poc català no és per l’autoodi resultant de quaranta anys de repressió, sinó perquè hem volgut ser hospitalaris amb qui arribava, ajudar aquesta gent a sentir-se com a casa en la nova vida que bastia aquí. Potser, fins i tot, perquè la gent que parlava català i castellà treballava junta: als hotels, als tallers, als bars, a l’aeroport; i volien fer-se la vida i la feina fàcil mútuament. Hospitalitat, obertura, companyonia. La docilitat, també, però reservada per a les pells més blanques. Viu i deixa viure, que cadascú s’ocupi de ca seua, jo el meu pa i moda ad lib: vesteix com t’agradi, però amb gust.
Els relats tradicionals sobre la destrucció de la cultura eivissenca tendeixen a criminalitzar la classe treballadora migrant, de manera més o menys indirecta, de molts dels nostres mals. Que abans que arribàs El Turisme i, com a conseqüència, la mà d’obra andalusa i murciana, les tradicions es mantenien impol·lutes, com ancestralment: tothom anava a missa i parlava català, els torrents duien aigua, es feien matances, s’aprofitava tot, el festeig era pagès i sagrat, les dones parien a casa, ningú anava a l’escola. Excepte els senyors de Vila. Els senyorets sempre ho han tengut més fàcil. Qui ha viscut (qui ha patit, qui ha treballat) l’Eivissa verge preindustrial no té l’hàbit d’idealitzar-la cegament.
Tampoc cal replicar els discursos civilitzatoris que presenten els turistes i la nova població com el miracle que va rescatar l’illa de l’Edat Mitjana. Que si no fos per ells, encara ens dedicaríem a plegar garroves. Com si encara no hi hagués qui ho fa, i amb molta alegria. Com si els avenços socials i tecnològics no estenguessin els seus tentacles a banda i banda del planeta. També, ja abraçat el capital, com si els pagesos fossin encara tan bambos per cavar la seua tomba col·lectiva en vendre’s la terra i l’ànima per un grapat de bitllets: això, com si fos una característica endèmica que no passaria enlloc altre del planeta, donades les condicions.
Teories a banda, el que és cert és que la història recent d’Eivissa va aconseguir el miracle (hi ha qui considerarà que la indecència) d’enviar a la universitat les filles d’una generació semianalfabeta. De donar-los serveis bàsics públics i accés a biblioteques i a revistes digitals. Aquestes filles que ara necessiten odiar Eivissa, potser per enganyar el fondo dolor de no poder-hi viure. Perquè aquesta força generadora d’oportunitats ha crescut tant que també avui és el motor que ens n’expulsa.
I Eivissa no és com una presó d’on necessàriament vols fugir. Ho és, ho ha estat i ho continuarà sent, però també ha sabut ser un lloc on experimentar altres vides possibles amb una llibertat relativa que, per descomptat, no han donat mai els pobles ni les ciutats. Perquè les cases no estan aferrades i ningú sap què fa el vesí. Perquè fa més d’un segle que arriba gent de fora i ens respectam i a vegades ens entenem i ens arribam a mesclar. Perquè hi ha tantes illes possibles on navegar que el territori pareix que es dilata. Perquè és possible haver nascut aquí i sentir-te anònima entre milers de cossos nedant, ballant, respirant. Perquè el 60% de la població d’Eivissa va escollir-la, i algun pòsit ha d’haver deixat l’energia de vida nova amb què posaren els peus a l’illa totes aquestes animetes.
Les que encara podem resistir-hi ens pensam, i creim que cal canviar el relat sobre Eivissa que ens hem contat, perquè és reduccionista (com tot relat únic) i perquè ens immobilitza. Que necessitam una mica d’autoestima col·lectiva perquè la lluita tengui sentit: si no, deixem que l’illa se’n vagi al carai, i comprem-nos una casa a Astúries o a Menorca. Necessitam inventar narratives de l’esperança perquè som i serem aquí, perquè no ens conformam a creure que som un desastre, que ho hem perdut tot, que això no té remei: fer-ho seria lliurar l’illa als especuladors, i això no, mai.
Tal vegada és indefensable, però volem pensar que la virtut més gran d’Eivissa és que hi ha tants problemes, tantes coses que van malament, que són indecents, gairebé inhumanes, que tenim tota la feina del món per fer-hi. I que viure aquí et fa sentir imprescindible, una experiència difícil en una ciutat o una illa perfecta on fa temps que hi ha gent que s’ocupa de les coses necessàries. Aquí no: faig falta, feim falta.
Per això, des de l’illa venuda i hortera, agraïm la feina feta des de Menorca com a far d’inspiració, com a repositori de bones idees, com a aglutinador de persones fabuloses i intel·ligents, però ens quedam aquí per ocupar-nos dels nostres assumptes. Gràcies per tot, Menorca, però per sort o per desgràcia, mai serem com vosaltres, i vosaltres, per sort o per desgràcia, tampoc sereu mai com Eivissa.
