El dia que la vaig conèixer no em vaig adonar que li mancava el braç esquerre. Després em va contar que els seus fills l’hi havien venut a uns homes rics.

Jo sortia a passejar cada dia al voltant de les vuit del matí amb en Xiu, un pastor alemany de gairebé deu anys. Solia baixar a la carretera per, més tard, agafar un camí de terra que vorejava diferents mansions. Però aquell dia em va venir un aire salat i me’n vaig anar en direcció contrària. 

Vaig caminar durant uns minuts per un camí terrós sense veure el cel, tapat per un arc d’acícules i pinyes, fins que em vaig trobar amb dos pins arrencats de soca-rel per mor de les pluges del passat hivern. Era com si s’obrís una porta a les entranyes dels troncs, ara horitzontals, de la qual penjaven arrels com venes obertes. Alguns blocs de terra compactes estaven encara units al sòl enlairat, amb branques i pals desmembrats. Una llum blavosa es colava entre les copes, i mentre els pardals i alguna busquereta es desperesaven, vaig veure ca seua i la vaig veure a ella darrere dels pins oberts, mirant-me des del porxo. 

Era una taca negra encorbada entre uns murs grisos i esquerdats. Vaig aixecar el braç per saludar-la i només em van respondre el vent i les cigales. 

L’endemà vaig decidir tombar pel mateix camí. M’esperava al costat dels bessons arrencats del sòl. Era molt més vella del que havia vist en la distància. Duia un vestit de brusa i faldilla lleugers, un vel que li cobria el cap i un pegat a l’ull: tot en ella era negre, fins a les seues dents, preses en una boca diminuta.

En Xiu es va alegrar de veure-la, remenant la cua d’esquerra a dreta. Ella va aixecar una mà a la qual li faltaven el dit anular i el menovell, i el ca es va asseure, encisat. Així van començar les nostres passejades.

Seguia el meu ritme, sense avançar-se ni endarrerir-se, sense paraules. Em vaig adonar que no la sentia respirar. Vam caminar uns 10 minuts fins que vaig sentir la seua veu, ronca i decidida. 

Van començar d’una forma subtil fa dècades: Mamà, dona’m una mica d’aquesta bilis que acabes de vomitar. Què faràs amb aquestes ungles que t’has tallat? No aniràs pas a tirar aquesta crosta del genoll? Tots volien un trosset meu, saps per a què? 

No, no ho sé.

I tant que ho saps. 

Silenci durant uns minuts més. 

Allò va ser només el principi. Dos dits, el braç, un ull… Després ja es van atrevir a obrir-me. 

Aquesta va ser la primera vegada que em va mirar, amb la seua badia per pupil·la, envoltada de blau. Aquí em vaig adonar que no feia olor. 

No parlis amb ningú de mi. Amb ningú, eh? No li pots contar a ningú les parts del cos que em falten.

Després de l’advertiment vaig estar unes setmanes sense veure-la, malgrat apropar-me cada dia fins ca seua. Un dia, a la platja des Torrent, vaig trobar plegats a les pedres el seu vestit negre, el seu vel i el seu barret vell de palla. 

Vaig mirar cap a la vora, però només vaig veure un corb marí negre de bec assolellat que va emergir del seu busseig, va surar uns minuts a l’horitzó i va tornar a submergir-se. 

Vaig decidir amagar-me prop del restaurant buit, entre la savina i la tanca, a l’espera que sortís de l’aigua. Primer va emergir el corb marí, molt tibat. Després vaig veure que tenia les potetes sostingudes en les arrugues d’un monyó. 

A poc a poc va apuntar el cap, descobert per primera vegada del vel negre: era calba a dolls.

Va xocar el front amb l’ocell, que li va fer un petonet al cràter ocular. 
Es va posar dreta i no semblava que hi hagués ossos subjectant-la, sinó que tota ella era una massa de pell líquida que s’expandia i retreia a cada moviment. Caminava descalça per les pedres, i els seus dos dits grossos de calcària mantenien tot l’equilibri, vidus.

Quan va ser una mica més a prop vaig fixar-me en la seua pell. Tenia esquinçalls a l’espatlla, a la cuixa, al costellam. Les arrugues li penjaven en carn viva del coll, del colze, del bessó. Els seus pits eren només filaments, els mugrons es desfeien com la sorra. 

Quan va passar pel meu costat, ja vestida, em vaig ajupir més. Surt d’aquí!, va ordenar sense mirar-me.

Avergonyida, vaig balbotejar un ho sento i vam començar a pujar la rampa d’asfalt. Em faltava l’aire, a ella no.

Tot el que has vist, va dir mentre es col·locava el pegat a l’ull, tot m’ho van furtar els meus fills per vendre-ho… I per a què? Per a les seues mansions, i els seus cotxes, i els seus viatges… Però ja queda menys. Han assecat la vaca. 

Aquesta va ser la darrera volta que la vaig veure en persona. 

Vaig tornar a ca seua durant setmanes, no sabia el seu nom i no podia cridar-la, però l’esperava al costat dels pins oberts fins que en Xiu s’impacientava i udolava al no-res. 

Un dia vaig veure un home als voltants de la casa fent una passejada. Li vaig preguntar per ella, la senyora sense braç ni ull. Em va mirar molt estranyat i va dir que aquella casa duia anys buida

A partir de llavors, sento cada nit la seua presència. Em va prendre les ungles tallades dels peus, noto les seues carícies a l’esquena desitjant el meu fetge, i com compta amb els dits les meues pestanyes.

Anit em va dir en un somni que vol el meu braç esquerre. S’està construint una mansió.