Text: Pablo Sierra
Fotografia: Marcelo Sastre
No sabia qui eren els fotògrafs Robert Frank i Richard Avedon fins que un dissabte —Vuit d’Agost, Sant Ciríac, diada nostra— vaig obrir un exemplar en paper de l’ARA Balears i, a doble pàgina, vaig topar amb un reportatge del periodista eivissenc Antoni Ribas Tur que parlava sobre els seus dos llibres més famosos: The Americans i In the American West.
Frank —quinta del 24, fill de jueu, suís, observador de l’Holocaust, immigrant a Nova York, beatnik— va recórrer els Estats Units documentant en negatius la cara B del principal vencedor de la Segona Guerra Mundial. Els feliços anys cinquanta no varen ser tan feliços per a molts, moltíssims, estatunidencs. En un gegant que presumia del seu consum hi havia fam, hi havia pobresa, hi havia desolació.
Un quart de segle després, Avedon —quinta del 23, novaiorquès, dos anys a la Marina Mercant enmig de la guerra, retratista de rostres famosos per a les principals revistes de moda i tendències del món— va recórrer els Estats Units mostrant el rerefons de la febre neoliberal que es va encomanar a la resta del món segons avançaven els vuitanta. Els seus models foren mestresses de casa, oficinistes, operaris de plantes petrolieres, firaires, miners, prostitutes, grangers, rodamons. “Persones invisibles, els que fan la feina”, com deia una cita del reportatge de l’ARA Balears, a una societat que canviava la producció industrial per les telecomunicacions, l’esforç per l’èxit, el sou pels bons.
Tot allò que es creia sòlid es liquidà.
Trob que les fotografies que veureu a continuació, sense saber-ho, ressonen amb aquelles feines. Com Frank, Avedon i tants altres documentalistes que necessiten tornar i tornar i tornar als llocs dels fets, durant anys, aquestes imatges són el fruit d’una cobertura de llarg alè. La primera vegada que el fotoperiodista Marcelo Sastre i jo vàrem entrar junts a una villa miseria fou a Can Raspalls, maig del 2024. L’última, a Casa Lola, maig del 2026. Un temps en què Eivissa no ha deixat de multiplicar els seus indicadors de luxe i misèria. Alhora. Durant dos anys hem sentit moltes històries que, quasi sempre, van en la mateixa direcció: faig, però no em dona. Els companys Nico Ribas i Àngela Torres, que també ho han cobert amb en Marcelo, podrien testimoniar una realitat que queda fora dels enquadraments dels vídeos promocionals que es paguen amb fons públics per projectar-los a les fires turístiques.
Viure a Eivissa empobreix la immensa majoria dels eivissencs. Fins al punt de deixar les baules més febles de la cadena sense sostre malgrat tenir feina. O d’obligar un nombre indeterminat d’illencs —perquè, sobre això, encara no se’n tenen, de dades; només estimacions— a imaginar-se aquesta llar. Amb quatre fustes, dos xapes i un grapat de totxos.
Aquesta crònica visual són només tretze mirades a una situació que assenyalen —amb dades ben contrastades, a dojo— els estudis de la fundació Foessa, l’Informe Fènix o les dades del PIB per càpita que ofereix anualment l’Institut Nacional d’Estadística.
Un dia després d’aquell dissabte —Vuit d’Agost, Sant Ciríac, diada nostra— un alcalde del Partit Popular que ha de gestionar l’aparició constant d’assentaments al seu municipi —Sant Josep de sa Talaia— afirmà en una entrevista a Periódico de Ibiza y Formentera que algunes persones viuen a una xabola perquè volen. Un subterfugi per no mencionar el tràngol que suposa un desnonament o els entrebancs de tramitar l’empadronament. Orfa de codi postal, de cobertura sanitària, d’educació pública, d’abonament per a l’autobús, de compte corrent al banc, d’un domicili, la vida perd el seu nom.
La mare, el pare i el fill són desnonats d’una finca rústica on pagaven un lloguer —il·legal— a un home anomenat Antonio Cardona, un dels propietaris del terreny. És un desnonament massiu, afecta unes dos-centes persones, la majoria migrants sense permís de residència. Es requereix la presència de policies antiavalots, que colpegen els residents que es resisteixen a partir i tracten d’allunyar els periodistes del lloc dels fets. Tanmateix, les imatges marquen un abans i un després a l’hora de mostrar —a la resta d’Espanya, a la resta del planeta— la realitat xabolista d’Eivissa. The New York Times se’n farà ressò. Un vesí de la finca, en veure sortir el reguitzell de persones sense llar, amollarà un murmuri:
—Sou xusma.
La major part dels desnonats de Can Rova han aixecat un nou campament a les feixes de devora. No tenen tanca ni ús. Els propietaris —la família Ayguavives Suaña— són uns terratinents urbans de Barcelona amb una pota eivissenca —Tur era el segon llinatge del patriarca. Aquella tardor s’enceta un llarg procés judicial per tornar a desnonar-los.
M. mira l’horitzó des de la tercera planta d’una estructura abandonada des de fa quasi dos dècades. El projecte volia ser el primer hotel de luxe que funcionàs com a discoteca amb vista al solpost de la Badia de Portmany. Mai no s’acabà. M. hi viu des de fa cinc anys. O hi vivia. El 23 de juliol de 2026 el desnonaren. A ell, i a altres centenars de persones. M. té papers, és apàtrida perquè és saharauí, i, també, feina. És ajudant de cuina a la cuina d’un hotel. La cadena per la qual fa feina, diu, mai no li ha oferit un habitatge tot i que fa uns quants estius que ho demana.
Sorgeix un nou assentament a una parcel·la amb vistes a Dalt Vila. Els seus reidents viuen —sobretot— dins roulottes i caravanes. El Consell Insular ha declarat la guerra a aquests vehicles pesants. Els ajuntaments —sobretot el de la capital— col·loca gàlibs a les entrades dels descampats que rodegen el nucli urbà. I els buida. Can Misses esdevé la taula de salvació d’un drama social que reapareix després de cada desnonament. Els preus —del lloguer, de compra—, en comptes de refredar-se, no deixen d’escalfar-se. Un llit, 600 euros al mes. Una habitació, 1.000 euros al mes. Un metre quadrat, 4.500 euros el més barat. El salari mínim, 1.221 euros bruts mensuals.
L’Institut Balear de l’Habitatge —conegut popularment com a IBAVI— gestiona 174 propietats a una illa on viuen 161.485 persones. És a dir, una cada 928 residents censats. Les institucions —Govern central, Govern balear, alguns ajuntaments més que altres— duen una dècada anunciant ambiciosos plans —no sempre de lloguer social controlat directament per l’Administració— per elevar aquest parc d’habitatge públic fins, almenys, als 400 habitatges. Tanmateix, si creuam aquesta xifra —menys de tres habitatges per cada mil habitants, sempre que no cresqui la població— amb les d’altres estats membres de la Unió Europea —Àustria, Països Baixos, França— segueix sent ridícula. Allà, la proporció se situa habitualment entre 150 i 300 habitatges socials per cada mil habitants. És sagnant, per exemple, la comparació entre la nostra illa i el mercat immobiliari danès. Dinamarca és l’estat membre de la UE on viure costa més sous. Allà, els salaris de l’ampla classe mitjana es mouen entre 3.500 euros (un cambrer) i 8.000 euros bruts (un enginyer). L’habitatge, però, és igual de car o més barat que a Eivissa. 600 euros, una habitació. 1.200, un apartament. Per què? El 20 per cent dels habitatges són socials. Aquests lloguers sense ànim de lucre redueixen a la meitat els preus que dicta el mercat lliure.
F. fou el rostre de Can Rova. Surt a les fotos d’aquell desnonament, no digué que no quan els periodistes ens hi atracàrem, ens contà la seua història i la història dels seus. Hi vivia amb els fills i el marit, i amb un germà, una cunyada i el nadó que esperaven, el seu nebot. F., dona de la neteja, visqué a un apartament amb la seua parella fins que varen decidir endur-se els petits —tres criatures— del Paraguai. L’amo, un romanès que els rellogava, els va comunicar que allà no hi cabien tots. Degué ser al voltant del 2023: fins a l’agost del 2025, F. i els seus tengueren dos xaboles a uns assentaments on ella, d’alguna forma, esdevingué portaveu. Fins al segon desnonament. De llavors ençà, F. va decidir deixar de contestar al WhatsApp, no deixar-se atabalar per les preguntes que feim els periodistes, no exposar-se a una illa on, callant, tothom mira; per descansar. Una persona que la coneixia em va assegurar que, a la fi i malgrat comparèixer amb tres menors, havien aconseguit un habitatge de lloguer.
Jugarois. Balancins. Carretons. Bicicletes amb rodetes. Un quadern gargotejat. Un boix celebrant un gol entre rentadores i microones. Esquenes carregades amb motxilles cap a l’escola o l’institut. El cotxet de bateries de n’Elena, pintat de rosa. El primer “aniversario” d’en Fidencio Javier: espelmes bufades a una barraca de fusta. En qualsevol de les villas miseria eivissenques hi creixen infants.
En Luis és una de les poques persones que es va deixar fotografiar sense cap mena de vergonya. Qüestió d’edat. Aquest home té quasi setanta anys i diu que en fa un grapat que viu a Eivissa. És cuiner. En el moment de la foto, vivia a una caravana devora en Valentín, un compatriota seu que, malgrat ser només uns quinze anys més jove, li deia tío amb tendresa i respecte. En Luis va estimar-se més invertir els estalvis en una casa rodant en comptes de tornar a patir una altra temporada dormint en un “magatzem florit” que l’amo del restaurant on feia feina li llogava per “400 euros mensuals”.
—Mire, compa, lo único que espero es que no firmen el desalojo en diciembre. ¡Imagínate que nos echan justo antes de Navidad! — li va dir Luis a Valentín mentre xerràvem amb ells.
—No creo que los políticos sean tan tontos. Sería inhumano, se les armaría una crisis social increíble —li contestà el seu amic; d’ofici, electricista, paleta, fontaner.
El peixet que els donaren s’acabà l’agost següent.
Esclat d’alegria a les sis i mitja de la tarda. Una cridada del jutjat informa els habitants de la villa miseria que el desnonament queda suspès. Alguns han reunit sous, han pagat un advocat, l’advocat ha estudiat el seu cas i ha presentat un recurs, amb certificats de vulnerabilitat, perquè hi ha famílies amb menors a càrrec seu. Els vesins tornen a introduir els seus mobles i pertinences a les barraques. Policies —nacionals i locals—, guàrdies civils, regidors i funcionaris de l’Ajuntament de Santa Eulària, se’ls miren com fan. Una comitiva oficial —porres, drons, mapes— havia encerclat el campament a l’alba. La Justícia, idò, dona una pròrroga just quan la temporada turística està a punt d’arrencar. L’única que s’ha aconseguit a una illa on s’ha desnonat una desena d’assentaments des de la pandèmia.
Les faccions hieràtiques del canadenc Richie Hawtin miren cap al cel dins un cartell d’Amnesia que cobreix els murs d’una barraca. Si els eivissencs antics sabien que la posidònia seca era el millor aïllant per als sostres de ca seua, els nous eivissencs també arrepleguen a l’hivern el que els dona l’illa: les teles dels anuncis de les festes de les discoteques. I les arrosseguen fins a la terra —erma— on aconsegueixen viure. O on paguen per fer-ho. Com Casa Lola. Paradoxa: la vil·la construïda il·legalment que va explicar-li al món com funcionava el mercat que mou la roda de l’economia paral·lela d’Eivissa —discjòqueis, equips de so, músics, càterings, personal de seguretat, esdeveniments, festes— s’ha transformat en una villa miseria. Poblada per persones que afirmen treballar —en economia submergida— aixecant, reparant, fent net o tallant la gespa a aquestes luxoses vil·les que esquitxen de ciment i vidre la muntanya eivissenca.
Els desnonaments s’han convertit en una feina asèptica. Com ja saben com acabarà la pel·lícula, els desnonats salten de la villa miseria tan bon punt reben la notificació judicial. Toca procurar-se un altre terreny i, per aconseguir-ho, de vegades s’ha de passar pel filtre de qui s’aprofita de la seua situació. Pot ser que dugui llinatges eivissencs, pot ser que tengui passaport espanyol, pot ser també que hagi nascut a Llatinoamèrica —com bona part dels habitants d’aquests poblats— i vegi en els seus paisans una oportunitat per aprofitar-se’n. Tant se val: fer una mudança surt més a compte que oposar resistència a les forces de l’ordre. I, llavors, quan la villa misera és buida, es fa “la neteja”, com diuen els comunicats oficials de premsa. Es retiren —a mà o amb retroexcavadora— tendes de campanya, materials de construcció, vehicles abandonats, brossa, restes de vida. A l’illa dels vessaments fecals, dels pous assecats, de les amnisties urbanístiques, de les cales i platges privatitzades, de les festes en àrees protegides, de cabòries que s’eternitzen passant de generació en generació, el mantra politicoadministratiu davant els infrahabitatges és el següent: són un risc per a la salut pública. I van per feina. Llavors, unes desenes de persones es queden sense sostre.
El que no deixen de pujar són els preus del mercat immobiliari. Un metre quadrat sortia de mitjana a menys de 3.000 euros pels volts del 2013. Just després de l’esclafit de la bombolla que va provocar el consell de fer-se ric de la nit al dia del ministre socialista Carlos Solchaga i l’España va bien del president popular José María Aznar. Ara, el metre quadrat pot superar els 7.000. (Tots) els salaris no han crescut, ni de bon tros, de forma proporcional a l’illa. Molts d’eivissencs —nascuts i criats a l’illa, amb pares i güelos a l’illa o amb fills i nets a l’illa— decideixen plegar i provar sort a altres llocs. És un èxode lent, constant i silent, però també documentat per alguns periodistes. Tanmateix, les obres, esperonades per l’augment de preus, no aturen. Algunes, s’enceten i acaben gràcies a la força i el coneixement de mà d’obra sense contracte. Com les mans d’en Juan, un home que vivia a Cas Bunets i ens va deixar fotografiar-les-hi a l’hivern de 2025. Amb aquells dits i aquelles palmes endurides també havia aixecat la seua barraca. Com va fer a Torre Romeu en Manuel Vital Velo, l’extremeny que segrestà l’autobús número 47 de Barcelona. Mentre hi hagi feina —de la mena que sigui— la població no deixarà de créixer. Igual que succeïa als cinquanta, seixanta i setanta —les dècades del boom turístic—, qui arriba deixa enrere una terra on es viu pitjor. O això, passi el que passi, és el que voldrà creure.
És impossible entrar a una casa àrab o berber sense que ofereixin un te. I, després, un segon, i un tercer. Això ens ha passat a en Marcelo i a jo cada volta que ens han convidat a entrar a una tenda de campanya habitada per musulmans. Normalment, hòmens nascuts als campaments del desert algerià. Fills de l’exili que va provocar la Marxa Verda a la tardor del 75, quan el Marroc s’annexionà l’antiga colònia espanyola del Sàhara Occidental. Quan això passava i ens calaven el te sota el nas, havia arribat el moment d’escoltar. I de tractar d’entendre els eivissencs sense llar.
No sabia qui eren els fotògrafs Robert Frank i Richard Avedon fins que un dissabte —Vuit d’Agost, Sant Ciríac, diada nostra— vaig obrir un exemplar en paper de l’ARA Balears i, a doble pàgina, vaig topar amb un reportatge del periodista eivissenc Antoni Ribas Tur que parlava sobre els seus dos llibres més famosos: The Americans i In the American West.
Frank —quinta del 24, fill de jueu, suís, observador de l’Holocaust, immigrant a Nova York, beatnik— va recórrer els Estats Units documentant en negatius la cara B del principal vencedor de la Segona Guerra Mundial. Els feliços anys cinquanta no varen ser tan feliços per a molts, moltíssims, estatunidencs. En un gegant que presumia del seu consum hi havia fam, hi havia pobresa, hi havia desolació.
Un quart de segle després, Avedon —quinta del 23, novaiorquès, dos anys a la Marina Mercant enmig de la guerra, retratista de rostres famosos per a les principals revistes de moda i tendències del món— va recórrer els Estats Units mostrant el rerefons de la febre neoliberal que es va encomanar a la resta del món segons avançaven els vuitanta. Els seus models foren mestresses de casa, oficinistes, operaris de plantes petrolieres, firaires, miners, prostitutes, grangers, rodamons. “Persones invisibles, els que fan la feina”, com deia una cita del reportatge de l’ARA Balears, a una societat que canviava la producció industrial per les telecomunicacions, l’esforç per l’èxit, el sou pels bons.
Tot allò que es creia sòlid es liquidà.
Trob que les fotografies que veureu a continuació, sense saber-ho, ressonen amb aquelles feines. Com Frank, Avedon i tants altres documentalistes que necessiten tornar i tornar i tornar als llocs dels fets, durant anys, aquestes imatges són el fruit d’una cobertura de llarg alè. La primera vegada que el fotoperiodista Marcelo Sastre i jo vàrem entrar junts a una villa miseria fou a Can Raspalls, maig del 2024. L’última, a Casa Lola, maig del 2026. Un temps en què Eivissa no ha deixat de multiplicar els seus indicadors de luxe i misèria. Alhora. Durant dos anys hem sentit moltes històries que, quasi sempre, van en la mateixa direcció: faig, però no em dona. Els companys Nico Ribas i Àngela Torres, que també ho han cobert amb en Marcelo, podrien testimoniar una realitat que queda fora dels enquadraments dels vídeos promocionals que es paguen amb fons públics per projectar-los a les fires turístiques.
Viure a Eivissa empobreix la immensa majoria dels eivissencs. Fins al punt de deixar les baules més febles de la cadena sense sostre malgrat tenir feina. O d’obligar un nombre indeterminat d’illencs —perquè, sobre això, encara no se’n tenen, de dades; només estimacions— a imaginar-se aquesta llar. Amb quatre fustes, dos xapes i un grapat de totxos.
Aquesta crònica visual són només tretze mirades a una situació que assenyalen —amb dades ben contrastades, a dojo— els estudis de la fundació Foessa, l’Informe Fènix o les dades del PIB per càpita que ofereix anualment l’Institut Nacional d’Estadística.
Un dia després d’aquell dissabte —Vuit d’Agost, Sant Ciríac, diada nostra— un alcalde del Partit Popular que ha de gestionar l’aparició constant d’assentaments al seu municipi —Sant Josep de sa Talaia— afirmà en una entrevista a Periódico de Ibiza y Formentera que algunes persones viuen a una xabola perquè volen. Un subterfugi per no mencionar el tràngol que suposa un desnonament o els entrebancs de tramitar l’empadronament. Orfa de codi postal, de cobertura sanitària, d’educació pública, d’abonament per a l’autobús, de compte corrent al banc, d’un domicili, la vida perd el seu nom.