Text: Luis Ruiz Val
La diòcesi d’Eivissa beatifica avui, disset d’octubre, vint religiosos represaliats durant la Guerra Civil a Eivissa i Formentera. Divuit varen morir al Castell la nit del 13 de setembre de 1936, una data que ha quedat a la memòria col·lectiva de les Pitiüses com la més tràgica de tota la història recent. Hi havia prop de dos-cents presoners Castell quan els milicians varen decidir disparar contra ells. Per posar els fets en el seu context, s’ha de recordar que aquell metrallament va ser la reacció a l’atac de l’aviació feixista italiana, aliada de Franco, que aquell diumenge, cap a les dues hores de la tarda, varen llançar quaranta-dues bombes sobre el port, el barri de la Marina i Dalt Vila. El nombre de víctimes varia entre quaranta i cinquanta-cinc, segons les fonts. Però el fet evidenciava que l’exèrcit franquista i els falangistes de Mallorca preparaven l’ocupació de les Pitiüses i que Eivissa es convertiria en un «cul-de-sac». Aquell mateix dia, alguns eivissencs i els milicians de la columna Cultura i Acció varen decidir abandonar Eivissa. Però havien de resoldre què fer amb els dos-cents presoners. Segons diversos autors, els membres del comitè antifeixista d’Eivissa es varen oposar al seu afusellament. Es veu que hi va haver una forta discussió que va acabar amb la imposició dels milicians, que varen col·locar metralladores a la porta de la presó i varen provocar la mort de noranta-tres persones. La resta es varen poder salvar. No obstant això, a la memòria que el franquisme va construir, aquell bombardeig de l’aviació italiana ha quedat amagat. Les seues víctimes, com que varen ser causades pel «foc amic» varen ser oblidades i ni tan sols es considerava la relació causal amb el metrallament del Castell. Només des del 2016 figuren al memorial del cementeri de ses Figueretes.
Durant la guerra i postguerra, moltes persones innocents, no només religioses, varen ser represaliades, encara que fins ara només les que lluitaven al bàndol feixista han tengut reconeixement. Franco va publicar més de vuit-centes normes que atorgaven pagues, condecoracions, títols o privilegis laborals als “Caídos por Dios y por España”; però no han tengut res els que lluitaven per la república, la democràcia, la constitució i la llibertat.
L’Església catòlica no va dubtar, enfront d’una República laica que reconeixia el matrimoni civil, el divorci i la separació Església-Estat, a oferir el seu suport als militars colpistes, defensors de la Pàtria, l’Ordre i la Religió. Al servei d’aquestes causes va dedicar tota la seua energia en púlpits, sermons i epistolars. Capellans i religiosos es varen convertir en militars, falangistes o requetès. Tampoc no varen faltar capellans als escamots d’execució. Bisbes i capellans saludaven amb el braç aixecat, beneïen les armes i exaltaven les masses contra la República. El colp d’estat contra la Constitució es va convertir, per la intervenció de l’Església catòlica, en una croada religiosa. La unió entre l’espasa i la creu, entre la religió i l’aixecament militar, era un tema recurrent en les pastorals d’estiu del 1936. També amb diners, hi va contribuir l’Església. A partir d’agost, quan la Junta Militar de Burgos va demanar contribucions econòmiques per a la causa colpista, a totes les diòcesis es varen obrir subscripcions en favor de “l’exèrcit salvador”.
Allà on va fracassar el colp d’estat, l’Església, aliada dels militars colpistes, va patir repressió com d’altres sectors oposats a la República. Però als territoris on va triomfar, la repressió sobre els membres d’ajuntaments republicans o militants de partits i sindicats d’esquerres va ser planificada i sistemàtica, i l’actitud més freqüent de l’Església va ser el silenci, quan no la col·laboració amb el terror feixista mitjançant la denúncia dels elements esquerrans. A Mallorca, durant la intervenció italiana pagada pel banquer Joan March Ordinas, als mesos d’agost i setembre, la repressió sobre els partits d’esquerres, sindicats obrers, mestres, maçons i periodistes va assolir 1.700 víctimes, segons els mateixos italians. Georges Bernanos, a Els grans cementeris sota la lluna retreia a l’Església que tantes morts no havien provocat la més petita censura. El bisbe de Mallorca, Josep Miralles, va enviar un capellà al cementeri de Manacor que, amb les sabates cobertes de sang, donava l’absolució entre descàrregues. El “Comte Rossi”, de trista memòria a Eivissa i Mallorca, portava com a assistent un capellà vestit amb pantalons de muntar, botes, pistola i una creu sobre el pit. Això sí, com relatava el jesuïta Jesús Marzo, a propòsit de la mort de l’alcalde de Palma, Emili Darder, “s’afusellava, però no amb violència, sinó amb totes les atencions possibles, les que l’Espanya de Franco té per als condemnats a l’última pena”.
El record de l’Església catòlica envers els seus “fills represaliats” és selectiu. No recorda els setze capellans afusellats a Guipúscoa per les seues simpaties nacionalistes, ni tampoc que quan la legió Còndor va bombardejar Durango, entre les 250 víctimes hi havia 14 monges i dos capellans, un dels quals es trobava celebrant missa. A Mallorca, el 1937, els feixistes varen afusellar el pare Jeroni Alomar, aficionat a la radiotelegrafia, acusat de “comunicació amb l’enemic” perquè tenia un germà republicà. El 7 de juny de 1937 va ser afusellat al cementeri de Palma sense que el bisbe Miralles fes res per salvar-lo. Tampoc l’Església l’ha recordat mai.
Entre 1939 i 1949, unes 50.000 persones varen ser afusellades per Franco, després d’haver-ne assassinat unes 100.000 durant la guerra. Mig milió més s’amuntegava en presons i camps de concentració, i aproximadament un altre milió varen sortir cap a l’exili. La Llei de Responsabilitats Polítiques i la Llei per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme donaven nous instruments per perseguir i ajusticiar. I mentrestant, l’Església continuava conduint Franco sota pal·li. Els capellans eren “informadors qualificats” i denunciaven persones que després eren afusellades. Eren els confessors dels condemnats a mort i de vegades els que disparaven el tir de gràcia. Els informes que els capellans enviaren als tribunals, lluny de qualsevol sentiment de reconciliació, participaven activament en la tasca de revenja. Amb ocasió de la Causa General, els capellans eren requerits per informar sobre les persones investigades, en molts de casos amb sentència de mort.
Després de la guerra, els 46 bisbes que havien beneït la croada es varen incorporar amb fervor entusiasta a la construcció del nou estat. Vuit varen ser “Procuradores del Reino” per nomenament directe del dictador. Quan el Caudillo va morir, el 1975, l’Església catòlica posseïa un poder impressionant. Controlava la quarta part de les escoles i departaments universitaris, tenia la seua pròpia agència de notícies, una extensa xarxa d’emissores de ràdio, controlava la quarta part de les publicacions i s’editaven vuit diaris catòlics.
Aquest nou procés de beatificació continua la línia bel·ligerant de l’Església catòlica, que no busca la reconciliació, sinó continuar homenatjant només una part de les víctimes. Els seus fidels ho valoraran. Però el que correspon a les institucions democràtiques i a la societat civil és homenatjar les persones que encara queden amagades, víctimes del terror feixista, per haver defensat la democràcia, la constitució i la llibertat.
RES DE NOU SOTA EL SOL
La diòcesi d’Eivissa beatifica avui vint religiosos represaliats durant la Guerra Civil a Eivissa i Formentera. Divuit varen morir al Castell la nit del 13 de setembre de 1936, una data que ha quedat a la memòria col·lectiva de les Pitiüses com la més tràgica de tota la història recent. Hi havia prop de dos-cents presoners Castell quan els milicians varen decidir disparar contra ells. Per posar els fets en el seu context, s’ha de recordar que aquell metrallament va ser la reacció a l’atac de l’aviació feixista italiana, aliada de Franco, que aquell diumenge, cap a les dues hores de la tarda, varen llançar quaranta-dues bombes sobre el port, el barri de la Marina i Dalt Vila. El nombre de víctimes varia entre quaranta i cinquanta-cinc, segons les fonts. Però el fet evidenciava que l’exèrcit franquista i els falangistes de Mallorca preparaven l’ocupació de les Pitiüses i que Eivissa es convertiria en un «cul-de-sac». Aquell mateix dia, alguns eivissencs i els milicians de la columna Cultura i Acció varen decidir abandonar Eivissa. Però havien de resoldre què fer amb els dos-cents presoners. Segons diversos autors, els membres del comitè antifeixista d’Eivissa es varen oposar al seu afusellament. Es veu que hi va haver una forta discussió que va acabar amb la imposició dels milicians, que varen col·locar metralladores a la porta de la presó i varen provocar la mort de noranta-tres persones. La resta es varen poder salvar. No obstant això, a la memòria que el franquisme va construir, aquell bombardeig de l’aviació italiana ha quedat amagat. Les seues víctimes, com que varen ser causades pel «foc amic» varen ser oblidades i ni tan sols es considerava la relació causal amb el metrallament del Castell. Només des del 2016 figuren al memorial del cementeri de ses Figueretes.
Durant la guerra i postguerra, moltes persones innocents, no només religioses, varen ser represaliades, encara que fins ara només les que lluitaven al bàndol feixista han tengut reconeixement. Franco va publicar més de vuit-centes normes que atorgaven pagues, condecoracions, títols o privilegis laborals als “Caídos por Dios y por España”; però no han tengut res els que lluitaven per la república, la democràcia, la constitució i la llibertat.
L’Església catòlica no va dubtar, enfront d’una República laica que reconeixia el matrimoni civil, el divorci i la separació Església-Estat, a oferir el seu suport als militars colpistes, defensors de la Pàtria, l’Ordre i la Religió. Al servei d’aquestes causes va dedicar tota la seua energia en púlpits, sermons i epistolars. Capellans i religiosos es varen convertir en militars, falangistes o requetès. Tampoc no varen faltar capellans als escamots d’execució. Bisbes i capellans saludaven amb el braç aixecat, beneïen les armes i exaltaven les masses contra la República. El colp d’estat contra la Constitució es va convertir, per la intervenció de l’Església catòlica, en una croada religiosa. La unió entre l’espasa i la creu, entre la religió i l’aixecament militar, era un tema recurrent en les pastorals d’estiu del 1936. També amb diners, hi va contribuir l’Església. A partir d’agost, quan la Junta Militar de Burgos va demanar contribucions econòmiques per a la causa colpista, a totes les diòcesis es varen obrir subscripcions en favor de “l’exèrcit salvador”.
Allà on va fracassar el colp d’estat, l’Església, aliada dels militars colpistes, va patir repressió com d’altres sectors oposats a la República. Però als territoris on va triomfar, la repressió sobre els membres d’ajuntaments republicans o militants de partits i sindicats d’esquerres va ser planificada i sistemàtica, i l’actitud més freqüent de l’Església va ser el silenci, quan no la col·laboració amb el terror feixista mitjançant la denúncia dels elements esquerrans. A Mallorca, durant la intervenció italiana pagada pel banquer Joan March Ordinas, als mesos d’agost i setembre, la repressió sobre els partits d’esquerres, sindicats obrers, mestres, maçons i periodistes va assolir 1.700 víctimes, segons els mateixos italians. Georges Bernanos, a Els grans cementeris sota la lluna retreia a l’Església que tantes morts no havien provocat la més petita censura. El bisbe de Mallorca, Josep Miralles, va enviar un capellà al cementeri de Manacor que, amb les sabates cobertes de sang, donava l’absolució entre descàrregues. El “Comte Rossi”, de trista memòria a Eivissa i Mallorca, portava com a assistent un capellà vestit amb pantalons de muntar, botes, pistola i una creu sobre el pit. Això sí, com relatava el jesuïta Jesús Marzo, a propòsit de la mort de l’alcalde de Palma, Emili Darder, “s’afusellava, però no amb violència, sinó amb totes les atencions possibles, les que l’Espanya de Franco té per als condemnats a l’última pena”.
El record de l’Església catòlica envers els seus “fills represaliats” és selectiu. No recorda els setze capellans afusellats a Guipúscoa per les seues simpaties nacionalistes, ni tampoc que quan la legió Còndor va bombardejar Durango, entre les 250 víctimes hi havia 14 monges i dos capellans, un dels quals es trobava celebrant missa. A Mallorca, el 1937, els feixistes varen afusellar el pare Jeroni Alomar, aficionat a la radiotelegrafia, acusat de “comunicació amb l’enemic” perquè tenia un germà republicà. El 7 de juny de 1937 va ser afusellat al cementeri de Palma sense que el bisbe Miralles fes res per salvar-lo. Tampoc l’Església l’ha recordat mai.
Entre 1939 i 1949, unes 50.000 persones varen ser afusellades per Franco, després d’haver-ne assassinat unes 100.000 durant la guerra. Mig milió més s’amuntegava en presons i camps de concentració, i aproximadament un altre milió varen sortir cap a l’exili. La Llei de Responsabilitats Polítiques i la Llei per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme donaven nous instruments per perseguir i ajusticiar. I mentrestant, l’Església continuava conduint Franco sota pal·li. Els capellans eren “informadors qualificats” i denunciaven persones que després eren afusellades. Eren els confessors dels condemnats a mort i de vegades els que disparaven el tir de gràcia. Els informes que els capellans enviaren als tribunals, lluny de qualsevol sentiment de reconciliació, participaven activament en la tasca de revenja. Amb ocasió de la Causa General, els capellans eren requerits per informar sobre les persones investigades, en molts de casos amb sentència de mort.
Després de la guerra, els 46 bisbes que havien beneït la croada es varen incorporar amb fervor entusiasta a la construcció del nou estat. Vuit varen ser “Procuradores del Reino” per nomenament directe del dictador. Quan el Caudillo va morir, el 1975, l’Església catòlica posseïa un poder impressionant. Controlava la quarta part de les escoles i departaments universitaris, tenia la seua pròpia agència de notícies, una extensa xarxa d’emissores de ràdio, controlava la quarta part de les publicacions i s’editaven vuit diaris catòlics.
Aquest nou procés de beatificació continua la línia bel·ligerant de l’Església catòlica, que no busca la reconciliació, sinó continuar homenatjant només una part de les víctimes. Els seus fidels ho valoraran. Però el que correspon a les institucions democràtiques i a la societat civil és homenatjar les persones que encara queden amagades, víctimes del terror feixista, per haver defensat la democràcia, la constitució i la llibertat.