També a Eivissa tenim com a festa més assenyalada una jornada històrica: la conquesta catalana que el 1235 va suposar, en paraules de l’actual president del Consell d’Eivissa Vicent Marí “un gran canvi en la configuració social, política, cultural, religiosa i econòmica d’Eivissa”. 

En paraules de l’historiador Antoni Ferrer Abárzuza, en canvi, estaríem parlant d’una conquesta “que va comportar l’extinció de bona part de la població indígena andalusí i l’establiment d’una oligarquia insular que practicà tota mena d’activitats de lucre gràcies a l’ús de captius” (que foren primer andalusins i després persones segrestades i portades a Eivissa per mercaders i corsaris mitjançant xarxes d’esclavisme). La conquesta catalana d’Eivissa el 1235 encara és presentada com una gesta heroica, però va suposar el sotmetiment i expulsió de la població musulmana que habitava l’illa. El relat oficial parla de “reconquesta”, però els fets mostren un procés de substitució cultural i demogràfica.

Encara que cadascun d’aquests fets —la conquesta d’Abya Yala, la conquesta d’Eivissa— tenen el seu propi context, tots conviden a reflexionar sobre com es narren les conquestes i qui té el poder de decidir si se celebren, es ploren o es recorden amb esperit crític. 

Continuar celebrant el Vuit d’agost com la festa que alegrement ens va fer qui som o continuar forçant la celebració del 12 d’octubre, són, efectivament, mostres de la gran mentida sobre la qual s’erigeix Europa. Perquè efectivament, els dos fets ens parlen de maneres de fer que continuen actives.

Lluny de ser memòria llunyana, aquesta lògica colonial reapareix cada dia a la Franja de Gaza, on el poble palestí viu sota ocupació, setge i desplaçament forçat. El que alguns governs titllen de legítima defensa per part d’Israel, uns altres ho anomenen pel seu nom: genocidi. Les bombes que destrueixen habitatges, hospitals i escoles no sols arrasen vides, sinó també la possibilitat mateixa d’imaginar un futur.

Davant el genocidi del poble palestí, la inacció i/o complicitat dels governs europeus està col·locant tots els països (i tota la població) davant d’un mirall. D’alguna manera ens està forçant a posicionar-nos davant una qüestió amb segles d’antiguitat (el colonialisme, la colonialitat) i decidir si estam amb les estructures colonials o radicalment en contra. De moment, la població civil està responent amb més dignitat que no pas els nostres governants. 

Hi haurà qui pensi que allò que passa a Gaza ens queda molt lluny aquí a Eivissa, però el lema de resistència del 12O d’enguany de les companyes del bloque anticolonial de Barcelona ho il·lustra bé: al seu  “Al genocidi, ni oblit ni perdó”; hi afegeixen “Ni el 1492 ni ara”, tot traçant una línia directa entre el que va passar aleshores i el que esdevé ara mateix a Palestina i arreu. 

En una altra de les manifestacions pro-Palestina més recents també veim una pancarta que ho resumeix molt bé: Nosotros venimos porque vosotros vinisteis antes. Els fills dels territoris colonitzants ara venen buscant una justa reparació que Europa nega. L’Europa del passat és la que ara endureix lleis migratòries, i és la mateixa on avui encara se celebren genocidis desacomplexadament i on hi ha governs que es neguen a trencar lligams econòmics i polítics amb un estat genocida.

Davant d’això, què podem fer? Potser un primer pas per superar la impotència i assumir la responsabilitat de la nostra història col·lectiva és mirar cap endins i entendre que la lluita contra el colonialisme també s’ha de lliurar, necessàriament i de manera urgent, a Europa, on  es troben les arrels de l’imperialisme. Desafiar aquesta Europa. Impugnar-la. Oposar-nos a la celebració de genocidis, desmitificar els relats dels victoriosos, anar desmuntant un a un l’enreixat de l’Europa fortalesa.