Text: Ángela Torres Riera
“Si se mira bien, si se observan con atención los detalles del paisaje en el que hoy estamos inmersos, todavía se perciben las huellas de una historia […]”
Paola Caridi, La morera de Jerusalén, Errata Naturae, 2025. Trad. de Melina Márquez
Agafa l’ametlla i pensa que el pla, fa un temps, era sinònim de treball i no del que és ara: un sinònim de foto aesthetic per a Instagram. Un exercici tant físic com mental: les hores a la terra passaven una a una sense poder-se imaginar l’ombra. Quina mania, ara, de romanitzar-ho tot. Rememora la falta d’oportunitats: quan encara no arribaven tants de turistes, però ja es començava a guanyar el pa fent de cambrer, botons o recepcionista en una jornada de dotze hores durant sis o set mesos sense lliurar. Això, a les cases eivissenques, ho hem vist tots. De les onze varietats d’ametlla diferents que hi havia a l’illa, ja no en queda quasi cap. Antigament (estàvem tan atrassats!), no hi havia ni teles per recollir, es tiraven amb canyes i el cap de setmana venien els vesins i ajudaven a recollir-les i a triar-les al porxo. En Juanito, llavors, tenia només vuit anys i veia com els grans s’asseien en rotlo i cuinaven sobrassada frita. Així, totes les cases tenien tota classe de productes fets amb ametlla, els mateixos, com l’oli, que es venen a ara a la farmàcia supercars.
Els secalls es deixaven apartats fins a haver passat l’estiu, i ben arribat el fred, hom es col·locava davant la xemeneia i, després d’haver-los posat en remull dins aigua calenta, amb un ganivet els anava pelant. “A casa, quan jo era petit, vàrem fer una plantació amb arbres de la península, però els peus (dels ametllers) no estaven aclimatats i allò no va funcionar de cap manera”. Quan sí que va funcionar va ser quan s’encarregaren personalment del planter. El seu tiu tenia una finca de 15.000 hectàrees i amb allò li donava per viure “com un senyor”. “Bé, per viure bé: comprar menjar, fer funcionar el cotxe i pim-pam-pum”. Abans –d’això farà quaranta-cinc anys– no s’havia de menester tant com avui dia. I això que no hi havia trencadora, com a Palma, que separàs el gra de la pela, i per això es deslligava aquesta feina agrícola del concepte “x sous per x temps de feina”: es feia per tradició i punt.
Corona era una festa familiar: a les cases eren molts –sempre quedava alguna tia que no s’havia casat– i els vesins s’ajudaven tot el dia. “A la taula hi havia totes les xafarderies possibles; ‘jo conec aquest, jo conec aquell’ i així començaven a arrossegar gent i en un dia es tenia tot fet”. Va haver-hi un moment que plovia i així bevia l’ametller. Ara ja no plou i tampoc surt rendible instal·lar sistemes d’aigua: si persisteix és perquè s’ha convertit en una cosa romàntica. “Però no és el mateix, mantenir la flor perquè la vengui a veure gent de fora i a tu no et deixi res [és una ruïna]”. Ara el seu tiu ha abandonat el camp i viu de llogar algunes cases que tenia en propietat la seua dona. L’ametlla ve de Califòrnia.
“¿Lo ves? Todo destruido. Ésta es mi tierra. ¿La ves? […] Los árboles ya no están. Y tampoco los humanos”
[ídem]
Quan n’Anna anava a l’escola amb el seu pare, tenien la broma que a Eivissa no nevava, però si eres del Pla i arribaves tard, podies posar al mestre l’excusa que havia caigut una bona “neuada”, perquè els ametllers en flor, blancs, creaven aquest efecte òptic. “Tenc moltes memòries d’anar a collir ametlles amb els güelos i que em fessin fer feina i fer-me molta ràbia. De menjar-les després torrades, que m’encanten”. Aquest any s’han arrencat almenys 2.000 arbres morts, malalts o afectats per la sequera. Ja no es canten cançons durant el procés de la collita, quan s’ajuntaven uns quants i es feia dinar: una rutina lligada a la vida rural, entorn de la qual orbitaven totes les festivitats. Ja no. Però l’ametlla encara està arrelada, per exemple, en l’ancestral cultura culinària: l’estimada salsa de Nadal.
No es tracta d’una activitat agrícola exclusiva: el preu de l’ametlla era i continua sent molt barat, com el de la garrova. La feina de recollir-les és tanta (i tan dura) que la gent pagesa, des de fa anys, no s’hi dedica. Els eivissencs han preferit, des del boom turístic, dedicar-se al taxi o a qualsevol altra feina del sector terciari. Per això la gent de Corona i de Sant Mateu es va traslladar més a prop del nucli urbà de Sant Antoni, a Ses Païsses, des d’on podia arribar caminant o en bici als hotels on començaven a ocupar llocs de feina. Al Pla, els propietaris van deixar d’invertir-hi, va arribar el canvi climàtic i replantar els ametllers no tenia sentit. La sivella, i si no el temps, com fa també amb les persones, els ha esborrat del paisatge.
La realitat és que la majoria de gent no està contenta que es morin els arbres, però sí de no haver-s’hi dedicat. “A vegades pens que romantitzam una mica la tradició, tenc molt bons records familiars de costums com les matances. M’ho passava bé amb els meus cosins, però era dur escoltar el porc fent uns crits del dimoni. Ara em tocaria fer net els budells, i això no m’interessa gaire”, recalca n’Anna. Respecte a Santa Agnès, els bars d’arreu de l’esplanada feien sous amb la temporada dels ametllers perquè s’havien convertit en una espècie d’atracció turística i hi havia molta gent de fora que venia a veure’ls. Així, des d’altres sectors, les noves generacions han vist el progrés i han pogut accedir a les oportunitats que no tengueren els seus pares.
“Jo, que en tenc 35, vaig començar a treballar als 14 anys fregant plats perquè he escoltat mil vegades la frase: Has de treballar i punt”. Gràcies al canvi, els fills varen poder anar a la universitat i fer el que els agradava, una possibilitat que a penes cabia en l’imaginari dels grans. Honestament, és difícil pensar la manera que convisquin ambdues realitats: progressar i mantenir-se vinculat a allò que abans sí que donava menjar. “Cuidar els arbres és dur. A jo, que es morin, em du fent pena una dècada, ho veig com una espècie de metàfora: es mor, amb ells, un estil de vida”.
“En el instante en que la historia humana se ‘libera’ de los árboles, se deshace también una parte importante de la narración […] ”
[ídem]
Una d’aquelles tardes infinites vàrem agafar la bici, jo davant i ell conduint. Sentia la humitat a la cara. Arribàrem davall les branques d’un ametller: no un d’aquells que lluïa abans en conjunt a Corona al gener i que entre els 60 i els 90 varen començar a desaparèixer, sinó un altre una mica més lleig: tot sol, enmig d’una terra entre un camí secundari i una carretera principal atapeïda de trànsit. Vàrem estirar una tovallola, i mentre parlàvem començava a enfosquir. No record més que l’arbre, la terra llaurada i la sensació que s’havia paralitzat el temps. Ni rastre de l’Eivissa que existeix a tan sols cinc minuts, a Sant Antoni, on fa dècades que turistes anglesos ho han colonitzat tot i no queda cap petjada de l’antic món.
Anys després, allà mateix vaig passar-hi passejant amb sa mamà i vàrem veure el mateix arbre. Em va contar que sa pradina –santjordiera criada a Mallorca- agafava les ametlles, les xafava amb una pedra i se les menjava allà mateix, davall les branques. Ara ja no queden quasi fruits, i els pocs que hi ha llueixen florits, lletjos i negres; no serveixen. Així i tot, intent repetir el gest de la meua avantpassada, i resulta que no tenc la mateixa habilitat amb les mans, desconnectades de la terra, com les de quasi tota la meua generació. Això em fa viure un instant de dol. Sent la mort de qualcuna cosa important a l’interior, a l’arrel, ben al fons.
Una amiga meua ha llegit a la premsa local que els ametllers de Curona es moren, i sent que s’ha apoderat d’ella la nostàlgia. De totes maneres, no hi ha res a fer: ja és tard. Diu que se’n recorda de la llum de la lluna quan es reflectia al Pla i revelava les flors blanques. I des del punt més alt: la mar, i més enllà, cap a una altra direcció, tot Sant Antoni. Recorda la gent del poble reunida, parlant i menjant taronges. No fa tant i a la vegada fa molt. La pena li fa pensar en tots els que van treballar d’això; ella –vint-i-vuit anys– ha estudiat biotecnologia i ara viu en una ciutat gran de Suïssa.
No deixa de ser la seua terra, la mateixa que fonyava quan anaven a cal seu tiu Miquel, que vivia prop de Sa Penya Esbarrada –Ses Portes del Cel, en el neoterme–. La seua tia Mari, després de dinar, deia d’anar a fer “una mica sa digestió” i sortien en família a caminar, amb la panxa plena, cap a la posta de sol. “Tenc imatges (mentals) de ser allà i sentir l’ensomni, quan mirava les flors, que estava tot nevat. Tenir arbres… Mai havia pensat que ho hauria de valorar”.
“En realidad, todo lo que echa raíces se usa de un modo u otro para definir las identidades humanas con el objetivo concreto de establecer el ‘arraigo’: la unión profunda del ser humano con una tierra”
[ídem]
