Text i il·lustracions: Maria Cardona
Prenc el títol de l’article del periodista Nico Ribas “On és l’esquerra eivissenca?” per pensar en les esquerres eivissenques que habiten fora de les institucions, i ho vull fer tot aturant-me en aquest “on”, pronom relatiu que ens convida a pensar en llocs i espais concrets. És precisament aquesta qüestió, on som, i no tant què feim o qui som la que m’interessa, perquè ens remet a una problemàtica que no deixa d’emergir un cop i un altre en cada trobada informal o formal que tenim les persones eivissenques que militam en diferents moviments socials.
Voldria començar per rescatar les paraules de l’escriptora Virginia Woolf quan defensava la necessitat de disposar, per una banda, d’un espai independent (la famosa cambra pròpia), i per altra banda, les condicions materials propícies per dedicar-se a l’escriptura. Se m’acut que podríem fer un paral·lelisme amb la necessitat d’un espai propi per als moviments socials d’Eivissa. Un espai propi no pel que fa a la possessió legal, sinó pel que fa a la independència en la gestió, en forma d’ateneu, casal popular, casa del poble… Tant s’hi val el nom. Traslladar aquesta necessitat a Eivissa, on ni tan sols a l’històric GEN GOB se li ha permès mantenir la gestió d’un espai com el desaparegut Can Casals, pot resultar certament massa utòpic. Potser, idò, i per ser més afins al context que tenim, ens haurem d’emmirallar en la fórmula de la pensadora mexicana Dahlia de la Cerda, que al seu assaig Desde los zulos parla d’aquells feminismes que s’organitzen malgrat no tenir un espai físic propi. Nosaltres, les esquerres no institucionals a Eivissa, seríem aquestes feministes sin cuarto propio de qui parla de la Cerda.
Les esquerres no institucionals a Eivissa existim. Desorganitzades, invisibilitzades i precàries, però, contra tot pronòstic, existim: moviments transfeministes, en defensa de l’habitatge, moviments en suport al poble palestí, ecologistes, antifeixistes, en defensa de la llengua, en defensa d’una cultura crítica i orientada als residents. Hi ha una Eivissa crítica que potser no té un branding ni un altaveu tan poderós com el de la Cultura de Club, però que hi és tot l’any tot i no tenir el vent a favor. Existim i, efectivament, no disposam d’ aquesta cambra pròpia. A Eivissa tenim els lloguers més cars de tot Balears, i quatre de les cinc ciutats amb l’habitatge més car de tot l’estat, un panorama que ens deixa clar que només una minoria de l’illa té garantit el dret a l’habitatge.
Però el que demanam no és impossible. L’existència d’espais autogestionats és una realitat arreu del territori espanyol. De modalitats no en falten: des d’espais okupats que es treuen col·lectivament del mercat especulatiu i es posen a disposició del veïnat en els anomenats centres socials okupats i autogestionats (com el CSOA l’Horta de Benimaclet o l’històric Can Vies a Barcelona), als ateneus adquirits col·lectivament amb processos d’endeutament col·lectiu mitjançant cooperatives financeres ètiques (com La Villana de Vallekas o La Tafanera de Terrassa). També existeix el que algunes de nosaltres veim com una opció més factible i adaptada pragmàticament al nostre context: les subvencions públiques i/o la cessió d’equipament públic per a la gestió comunitària, és a dir, l’aliança publico-comunitària (com seria el cas de l’Ateneu Candela, també a Terrassa i l’Ateneu Popular de Nou Barris, a Barcelona)
Aquest tipus d’aliances, acompanyades d’un conveni de finançament amb les administracions públiques pertinents i, sobretot, d’un acord amb període ample que garantís l’estabilitat necessària per desenvolupar projectes a mitjà i llarg termini, permetria a molts projectes independents tenir un impacte social positiu a Eivissa.
I és que hi ha diverses raons que exciten la nostra imaginació a l’hora de pensar en espais propis, i si hi aspiram no ho feim només pensant a afavorir les militàncies de base o a promoure una cultura alternativa. L’aliança publico-comunitària ha permès, a molts territoris, l’impuls de les xarxes locals d’economia social i solidària, com mostra l’exemple de la sòlida i potent xarxa cooperativista del barri de Sants, a Barcelona.
El percentatge de projectes adscrits a l’economia social a Eivissa és baix. De fet, tot Balears està a la cua en comparació amb la resta de territoris: 167 cooperatives actives el novembre de 2025 enfront de les 3943 d’Andalusia o les 2427 de Catalunya, xifres oficials relacionades directament amb la crisi de l’habitatge i el model de monocultiu turístic. Afavorir, idò, aquelles economies que desplacen el capital per afavorir la sobirania local i que posen l’accent a cuidar Eivissa i les seues persones treballadores és un motiu més pel qual tenir una cambra pròpia és una demanda més que legítima de les persones que formam part de les esquerres no institucionals eivissenques.
Però encara hi ha més motius: un espai propi ens permetria gaudir d’un espai de trobada on tramar relacions i vincles no subordinats a lògiques de consum, on es puguin assajar maneres col·lectives de fer i d’estar al món posant al centre el suport mutu, la col·laboració, la solidaritat. Espais que puguin acollir pràctiques culturals experimentals, o amateur, o simplement no hegemòniques i que contribueixin a crear un paisatge cultural i creatiu més divers que es pensi més enllà de temporades turístiques, indicadors quantitatius i catxés fitxats per indústries d’oci foranes i alienes a la realitat de l’illa. Alguns exemples pràctics que podríem contemplar: des de tenir un espai on poder crear una bliblioteca de les coses oberta a tothom, fins a poder organitzar festes amb dinàmiques relacionals i un consum cultural popular i alternatiu a l’hegemònic. Un bon exemple d’això són les festes populars organitzades pel Club del Disco als barris d’Hortaleza i Vallecas, a Madrid.
La gestió d’espais comunitaris entre diferents col·lectius i entitats socials també implica una logística compartida que obliga a superar “la fantasia de la individualitat” i a pensar en col·lectiu: compartir usos dels espais comuns, repartir tasques reproductives i de cura de l’espai, acollir les persones nouvingudes, aprendre a resoldre conflictes col·lectivament, assajar modalitats de justícia reparadora o restaurativa més enllà del punitivisme en què estam instal·lats i un llarg etcètera.
Com veis, sobren els motius de per què un espai propi. Hi haurà qui digui que plantejar la necessitat d’un espai propi per allò social en el context eivissenc pot semblar un caprici o, en el pitjor dels casos, una excentricitat. La veritat, però, és que la possibilitat de disposar d’espais autogestionats és un assumpte on val la pena fer un exercici d’imaginació. I com que imaginar futurs possibles –i millors– és el pas indispensable per dissenyar qualsevol pràctica política efectiva, us convid a fer juntes aquest exercici d’imaginació política.
Com ja hem apuntat, gestionar comunitàriament un espai obliga a pensar-nos no només com un espai dins una bombolla ideològicament similar, sinó com a part d’un barri, d’un poble i un territori sencer amb la complexitat que això implica. Imaginem, per posar un exemple, com seria la dinàmica d’un ateneu popular que es trobàs a la Marina, el barri més gentrificat d’Eivissa, en plena temporada d’estiu? Com seria gestionar un casal, en canvi, a la Raval de Sant Josep? Seria possible un casal popular en aquesta illa tan turistificada? Algunes persones estam convençudes no només que això seria possible, sinó que ens ajudaria, en certa manera, a reapropiar-nos de la vida en comú, de l’espai públic i de tantes altres coses que ens han estat robades per posar-se a disposició d’una indústria turística i d’un ritme vital escindit entre temporada baixa i temporada alta.
Però continuem imaginant. Pensem, per exemple, en alguns dels baixos que passen mig any desoladorament tancats a Platja d’en Bossa: i si es convertissin en un espai comú on trobar-nos a pensar i organitzar activitats totes aquelles persones que tenim alguna mena d’inquietud social? Totes aquelles persones que, de facto, ja dedicam bona part de la nostra força de treball a crear imaginaris i formes d’oci, de cultura i de relacions alternatives i arrelades al nostre entorn, però que no tenim cap cambra pròpia?
Us convid a continuar aquest exercici i a no deixar d’imaginar, a cada lloc buit o abandonat, a cada equipament infrautilitzat que trobeu a Eivissa, com seria omplir de vida entre totes i per a totes aquests espais.
