Text: Amparo Rosales
Il·lustracions: Pablo Roso
Que et preguntin si ets eivissenca eivissenca, eivissenca de veritat.
Que dir “som eivissenca” t’incomodi tant que el màxim que puguis dir sigui “som d’Eivissa”.
Que diguin “murciano” a ton pare quan entre Múrcia i La Rioja hi ha més de 600 quilòmetres.
Que et diguin per darrere i a la cara eivissenca “de pacotilla”, eivissenca postissa, murciana, guiricenca.
Que les mateixes persones que et qüestionen el vincle amb Eivissa denominant-te així siguin les que viuen a Amsterdam i Barcelona.
Que entre els Marí, Ferrer, Guasch i Costa els teus llinatges sonin exòtics.
Que et diguin: si és que m’agrades món, però per a la mamà i el papà és important que segueixi l’estirp eivissenca.
Que quan et diguin “murciana” entre rialles sàpigues que es moren per dir “forastera aprofitada”.
Eivissenquitats
Que atès el panorama polític actual (i del passat) vegis que per ser alcalde de qualsevol dels pobles d’Eivissa necessites un mínim de llinatge dels bons (consultau piràmide anterior).
Que t’aterreixi parlar eivissenc amb els més majors (o en general) per si no t’entenen bé.
Que quan vagis a la Pastisseria Vadell els parlis en eivissenc, et contestin en castellà, i que quan demanis magdalenes eivissenques t’expliquin què són i què és la rebosteria típica d’Eivissa, com si tu no fossis d’aquí.
Que si se t’escapa que no sents l’eivissenc com una llengua pròpia s’enduguin les mans al cap, vagin a denunciar-te a l’Institut d’Estudis Eivissencs i t’expliquin l’assassinat lingüístic que promogué Franco, com si tu fossis part d’això.
Que no comprenguin que a ca teua el “bona nit” té accent gallec, els “t’estim” són en romanès i les abraçades et transporten a Badajoz.
Que si confesses que no ets fan del ball pagès et converteixis en una terrorista.
Que si dius que no t’agrada el flaó sigui perquè no tens “el gust eivissenc de veritat”. No perquè té gust de pasta de dents (humil opinió).
Que en recordar com la teua tia àvia gironina que visqué 60 anys a l’illa t’ensenyà a fer greixonera sentis que t’estàs apropiant d’alguna cosa que no et correspon.
Que faci anys que crees a la ment un programa de fidelització de punts eivissenc:
Que el record dels teus oncles es limiti a les conversacions per telèfon i els viatges per Nadal. Que et faci enveja sentir com les teues companyes berenaven a ca la güela, i que a tu t’agafi una mar per enmig.
Que pensin que ets filla de persones que es conegueren aquí de vacances entre xiringuitos i festes, quan la realitat sigui que varen ser joves que fugiren dels seus pobles amb el desig de sobreviure, i que es trobaren entre si mentre netejaven habitacions d’hotel i conduïen autobusos.
Que en tornar al poble de la península dels teus pares fantasiegis que tot tengui sentit i amb connectar amb el teu origen, i en arribar t’adonis que ets també una forastera allà, la que ve a l’estiu i parla diferent.
Que l’única raó que et faci sentir part d’aquesta terra una mica més sigui pels teus que vas enterrant aquí.
Que se’t faci tan inquietant el paregut fonètic entre ser murciana i sentir-se marciana.
Que quan li contis això a les teues amigues eivissenques de pedigrí i t’abracin et sentis una mica menys alienígena.
Que havent escrit això en castellà, perquè m’ho publiquin en una revista sobre les diferents veus i identitats eivissenques m’ho hagin traduït.
Però amb tot això, no us preocupeu, companyes murcianes de resistència. Aquí una filla de murciano i guiri ha aconseguit posicionar-se al cim de l’activisme narratiu literari eivissenc, i pens destruir-lo des de dins.
