Text:Vicent Canals
Aquell matí ens aixecàrem més aviat que mai. La primavera acabava d’arribar i els vents de llevant portaven flaires d’aventura.
Sortírem del port, com cada dissabte, amb els nostres petits velers, fregant el far del Muro i solcant les aigües del Corso, davant la platja des Duros. Buscàvem el far de Botafoc, es Daus, els cims de tramuntana o s’Aranyet, que per a naltros eren els punts cardinals del nostre petit món. A migjorn, Formentera, quasi un miratge, es dibuixava en tons suaus, difuminats per la rosada d’aquell matí fresc.
Encara puc sentir l’emoció d’aquelles primeres navegacions: el vent a la cara, els esquits d’aigua salada, el salobre a la pell. Llibertat i plenitud mentre posàvem rumb al far i somiàvem històries de pirates i corsaris que s’havien batut en aquelles aigües.
Els carrers de la Marina i de Dalt Vila tenien un perfil físic concret; la nostra petita ciutat acabava al final de s’Alamera. La mar, en canvi, ens obria una altra dimensió: un espai sense límits, sense tanques ni murs, per on navegava la nostra imaginació. Hi viatjàvem embarcats en vaixells d’altres temps i d’altres civilitzacions. Les descobríem als llibres de Tintín a la biblioteca —primer al passeig de s’Alamera i després a la Via Púnica— o a les tardes de cinema al Teatre Pereira, on podíem recórrer el vast Imperi romà o cavalcar per l’immens i àrid Oest. També a la sortida de l’escola, trescant entre les restes dels hipogeus de la necròpolis púnica del Puig des Molins.
Als nou anys encara no havíem sortit de l’illa, però el nostre petit món s’havia expandit gràcies a tot un univers imaginari que ens arribava de l’altre costat de l’Atlàntic amb les cartes dels nostres parents emigrats a l’Uruguai. Aquelles missives recorrien més de deu mil quilòmetres travessant duanes, fronteres, estacions de tren, ports i aeroports. Un petit trosset de paper dentat, un segell, es convertia en un agent especial amb salconduit i amb una missió única i vital: portar-nos els mots, les noves dels nostres cosins, que un dia marxaren de l’illa per provar fortuna a la recerca de noves oportunitats, quan a Eivissa tot escassejava. Aquells segells que esperàvem amb impaciència varen ser el nostre Google Earth d’infants.
També descobrírem a l’escola, de la mà dels missioners eivissencs, altres realitats més fosques, de terres llunyanes d’on ens arribaven imatges desoladores d’un món oblidat, de la solidaritat d’aquells que lluitaven per un món més just, més humà.
En arribar la nit, tal volta el moment més especial, el meu germà —que ja era enginyer des dels deu anys— feia girar el dial d’un aparell de ràdio que havia muntat pacientment soldant transistors, condensadors, resistències i altres components electrònics. I es produïa la màgia: viatjàvem a cavall de les ones cap a països d’idiomes desconeguts, músiques i sons que inundaven la nostra petita habitació.
Aquella petita illa, la nostra petita ciutat, on es mesclaven pagesos i pescadors amb senyors, capellans i monges, va començar a despertar amb l’arribada de viatgers internacionals: filòsofs, arquitectes, artistes i escriptors que fugien de la guerra del Vietnam. Els hippies, els peluts com els anomenàvem, es mesclaven pels barris de sa Penya i del port amb els portuaris i els vianants en el seu clàssic passeig pel moll, omplint de color i de noves músiques els carrers empedrats de Vila.
Aquell món que naltros havíem intuït, que havíem somiat, començava a agafar forma. I, sense adonar-nos-en, també començava a transformar-nos.
