Text i il·lustracions: Joan Gomila Pere
A Eivissa hi ha racons inaccessibles.
Tot i que la natura fa la seua feina —comparem qualsevol fotografia de fa un parell d’anys amb alguna que sigui actual des Paller d’en Camp, o pensem en els habituals despreniments a la zona des Cubells, entre d’altres— hi ha alteracions que es deuen únicament a l’activitat humana. Més concretament, als esforços perquè certs racons d’Eivissa només puguin gaudir-los un grapat de rics.
Camins tallats, modificats, o absorbits per urbanitzacions (provau d’arribar a la cova Xives, un dels primers espais amb ocupació humana a Eivissa, al puig des Guixar), tanques construïdes en contra de la legislació de costes, cases amb exclusius accessos únicament per al gaudi dels amos… Tot i que aquestes accions de privatització es donen tant a la costa com terra endins, en els darrers mesos m’he dedicat a investigar els primers: tancaments d’accessos costaners que provoquen que, de vegades, hàgim de fer malabarismes com nedar des d’una platja adjacent per arribar al nostre destí desitjat.
Aquesta anàlisi es divideix en dues parts: est i oest d’Eivissa. En tots dos parlarem de llocs que difícilment recuperarem —tot i que es troben en la mateixa illa que ses Salines o cala d’Hort, paratges que s’intentaren destrossar, però que el poble aconseguí, més o menys, salvar. Avui dia, però, ens trobam l’accés clausurat des Canaret o de cala Llentrisca quan els propietaris de la zona no volen que hi anem; es fan festes a cala Gracioneta i tampoc ens deixen passar (a la platja, vull dir; a la festa no, gràcies); marques estrangeres privatitzen la torre d’en Rovira, un BIC declarat, quan hi volen fer un esdeveniment com una botiga efímera; o jaciments com els del cap des Llibrell romanen totalment desprotegits per l’administració. Aquest recorregut per alguns d’aquests punts privatitzats és una crida d’atenció i una invitació a dir prou —perquè si no, com diu una companya de lluita, quan es deixarà de corrompre aquesta illa?
