Text i il·lustracions: Anna Peixet
El passat 18 d’abril vàrem fer un taller a la Biblioteca de ses Figueretes, organitzat per Consumo Cuidado i amb la col·laboració de Las Fantasías de Tánit, per parlar dels nostres cicles menstruals dins el context del Capitalocè. Vam revelar amb caffenol —un revelador casolà de cafè soluble, carbonat sòdic i vitamina C que no contamina l’aigua— i, sobretot, vàrem revelar amb menstruació. Pot semblar una excentricitat tècnica, però és una operació política: recupera un coneixement esborrat per partida doble, una vegada pel patriarcat i una altra pel capitalisme.
El mateix mecanisme que treu Anna Atkins o Constance Fox Talbot dels manuals de fotografia és el que converteix la sang menstrual en un problema d’higiene. A un costat, l’aparell cultural esborra les que sabien fer; a l’altre, l’aparell industrial pren el que les dones sabien del seu propi cos i el substitueix per un producte d’un sol ús amb logotip. Hi ha una data exacta: 1920, quan l’empresa vivisectora Kimberly-Clark llança Kotex, la primera compresa industrial —no una innovació mèdica, sinó logística capitalista, convertir l’excedent de cel·lucotó de la Primera Guerra Mundial en mercaderia. Abans, les dones feien servir draps de cotó rentables, fora del circuit del benefici; per fer-hi encaixar la regla calia fabricar primer la vergonya.
Stengers i Pignarre en dirien un embruixament: encanteris quotidians que ens fan creure naturals coses que són fabricades. La idea que la sang fa pudor n’és un. Després varen arribar els perfums, els desodorants íntims i el líquid blau dels anuncis —mai vermell, perquè no es pot assemblar a la sang. Com diu Mona Chollet, el llegat de la caça de bruixes és la desconfiança permanent de les dones cap al seu propi cos.
Revelar amb sang i caffenol, deixant que faci la seua olor, les seues taques, els seus marrons i ocres, és una manera de (des)fer aquest encanteri: aquesta sang no és bruta, no fa pudor, no necessita líquid blau. Passa que tornes a ser autora i coneixedora alhora.
Silvia Federici, a Caliban i la bruixa, explica que la caça de bruixes dels segles XVI i XVII no va ser superstició sinó transició al capitalisme: una violència que va destruir el coneixement femení sobre el cos i els cicles perquè hi pogués créixer la medicina d’estat i la indústria farmacèutica. El mateix llinatge travessa Anna Atkins, Alice Austen o Dora Maar —invisibilitzades, minimitzades o convertides en «musa»— fins a Claude Cahun, Kati Horna, Gerda Taro, Shirin Neshat i Judy Chicago, que varen portar el cos i la sang al centre de la imatge.
No és casual que el taller no es fes en una galeria, sinó en una biblioteca pública de barri. En una illa cada vegada més privatitzada, les biblioteques són un dels darrers comuns que ens queden —encara que tampoc un espai neutre: és la casa del cànon, on viuen els manuals que invisibilitzen Anna Atkins. Per això és estratègica: fer un taller de revelat amb sang menstrual a dins és entrar a la casa del cànon i transformar-la, encara que sigui per una tarda, en un lloc on les coses que no surten als manuals existeixen. Aquest saber també hi cap. Aquest cos també hi cap. Aquesta sang també hi cap.
Per desfer l’encanteri del tot fa falta més d’una tarda —un segle d’indústria i de manuals escrits per homes no es revela en un capvespre. Però des del barri hem fet un gest petit i precís: hem posat el cos al centre del procés tècnic i hem tornat a posar noms damunt una llista d’on fa temps els varen treure.
La massa mare ja està feta, ara toca anar fent pa.
