Text: Fanny Tur Riera
A l’antic raval de la Marina d’Eivissa hi havia un cantó entre l’església de Sant Telm i el mercat de fruites i verdures que es coneixia popularment com el de les tres mentides. Així ens podríem referir a l’argumentari que ha emprat l’extrema dreta d’aquestes estimades illes nostres per obligar la dreta tradicional, plegada des de fa tres anys a les seues arbitrarietats i exigències, a derogar una llei en la qual varen intervenir i que va escoltar i recollir les seues aportacions, com ja havia passat amb la Llei de Fosses, per sort intacta fins ara.
Quan a les Illes, al país i arreu de l’estat encara queden fosses per obrir i víctimes de la repressió franquista per trobar, els neofeixistes han decidit que ja n’hi ha prou de drets humans, justícia, reparació, memòria i coses d’aquestes de rojos, i han obligat les seues titelles a derogar una llei nascuda del consens. No va ser imposada, sinó aprovada per unanimitat en la majoria dels seus articles.
Com va néixer la Llei de Memòria i Reconeixement Democràtic de les Illes Balears? Cal remuntar-se a l’any 2016, quan es va aprovar, per unanimitat, la Llei de Fosses (Llei 10/2016), impulsada per tots els grups progressistes del Parlament, fruit de la feina i la demanda de les associacions memorialístiques que durant anys havien treballat per recuperar noms, fets i històries que s’havien callat massa temps. Aquest precedent, mentre es continuava la feina i es creava la Comissió de Fosses de les Illes Balears, ens que, entre altres coses, aprovava el calendari d’actuacions i les prioritats, va fer que la següent passa fos l’impuls de la llei objecte d’aquest article, també per part dels grups parlamentaris progressistes.
La Llei de Memòria Democràtica seria aprovada l’abril del 2018. Cal dir que just un any abans, l’abril del 2017, s’havia creat la Direcció General de Memòria Democràtica en el si de la Conselleria de Cultura, Participació i Esports, tot i que des del 2015 l’esmentada Conselleria havia assumit aquesta àrea i impulsat l’excavació de la fossa de Porreres (Mallorca) de la mà de Memòria de Mallorca.
Per què no els agrada als feixistes aquesta llei nascuda de la voluntat de conciliació i reconeixement a totes les víctimes d’una guerra i la posterior dictadura? Molt senzill: com queda lleig dir que és perquè el text desmunta el seu credo, és a dir, les mentides del franquisme, s’han inventat que només parlava d’un bàndol. Primera mentida.
Ho explicam: a l’exposició de motius de la Llei 2/2018 del 13 d’abril de memòria i reconeixement democràtic de les Illes Balears (BOIB número 48 del 19 d’abril) es parla de coses tan transversals com: «el restabliment de la democràcia, després de quaranta anys de dictadura» i del fet que «la democràcia és una conquesta de la ciutadania». L’article 4 té un reconeixement per a les víctimes dels bombardeigs durant la guerra civil, de tots. I ja sabem que, per desgràcia, n’hi va haver als dos bàndols. Es té un record també per a les «persones que sense cap tipus d’adscripció ideològica varen patir violència, repressió o mort», parla dels «nens robats». Si no es fa menció de cap bàndol, per què se senten interpel·lats?
Quin és el context polític que ha abocat a la derogació de la llei? Malauradament és molt senzill: la presència parlamentària a les Illes i arreu de l’estat d’un partit feixista —tenen 8 vots— que reivindica no només el franquisme sinó tots els seus lemes i símbols, que des dels començaments de la legislatura només treballa (per dir alguna cosa) per desfer tot el que s’havia construït a favor de la diversitat i la pluralitat: el patrimoni (també el lingüístic), la memòria, la reconciliació, la dignitat de les institucions i el reconeixement d’uns fets sobre els quals dècades després encara s’hi passava de puntetes per part de les institucions; no així de les societats memorialístiques i els historiadors. I el PP —té 25 diputats, però no té majoria absoluta—, ho ha acceptat tot per sobreviure aquesta legislatura, tot i que tenia altres vies, com quan els partits de l’oposició li han oferit els seus vots per no haver de claudicar davant els feixistes. Com ja va dir el ministre franquista totpoderós i pronazi Serrano Súñer, ells sabien el que feien. Aquests també ho saben. Però només saben fer mal.
Quins són els eixos bàsics d’aquesta llei per molestar tant? Que el text deixava clar que el poder està en la ciutadania, que fes esment als 40 anys de dictadura i al restabliment de la democràcia, que es reconeguessin i es parlàs d’uns fets i uns temps que no s’explicaven ni a les escoles, i que la llei faci menció en l’article 29 que aquest capítol de la nostra història s’ha d’incorporar als continguts de l’ensenyament. Perquè l’anomalia és que fins ara no s’explicava aquesta part del segle XX a les assignatures d’història.
Cal destacar també que la llei dedicava un apartat a la memòria de les dones, perquè ningú pot negar que elles varen patir una doble repressió i varen rebre un determinat i pervers tipus de represàlies que no s’aplicaren als homes: varen ser violades i humiliades públicament només per ser dones compromeses o simplement per ser familiars de demòcrates i republicans. Qui pot negar això?
La llei no parla de bàndols, sinó de víctimes en general, unificant-les a totes, sense excepció. Cal ser molt cínic per dir el contrari. De fet, per intentar justificar tanta ignomínia, una diputada popular va reconèixer que l’any 2019 havien donat suport a la norma, però que la situació havia canviat (i tant!). Essencialment, va dir dues coses: «nosaltres mostram dolor i respecte, però per a totes les víctimes…». Segona mentida: ves per on, només han protegit a la desesperada un monument que exalta el feixisme, sa Feixina, obelisc franquista erigit el 1948 per retre homenatge al creuer Baleares que va bombardejar la població civil que fugia de Màlaga a peu per la platja en direcció a Almeria, monument que segons informes tècnics solvents no té cap valor patrimonial. És la mateixa diputada que va dir que amb la llei a la mà es varen canviar noms de carrers que estaven dedicats a persones que «no varen tenir res a veure amb els fets». Tercera mentida. No se n’ha llevat cap que no pertocàs. De fet, encara en queden, com arreu del país. Per què ho diuen? Perquè tocar determinats símbols ha set com plantar-los un mirall davant la cara.
Explicam les passes fetes a partir de l’aprovació de la llei: en aplicació dels articles 24 i 29, la conselleria que vaig tenir l’honor de dirigir aquells anys va encarregar a través de la Direcció General de Memòria Democràtica una sèrie de censos: el de víctimes de la guerra civil —sense especificar bàndols— i la dictadura franquista —ui, pupa!—; el de presoners, i el dels símbols franquistes que encara quedaven en molts de municipis de les Balears. A aquelles alçades, 28 municipis encara en tenien, 25 dels quals eren a Mallorca. L’única illa que n’estava lliure era la de Formentera. Els vàrem encarregar a un grup d’historiadors i investigadors (Manel Suárez, Bartomeu Garí i Marçal Isern) el mateix 2018, acabada d’aprovar la llei. L’any següent vàrem portar els tres censos a Consell de Govern. Al de símbols li va tocar el 7 de juny de 2019. Tal vegada això els va posar nerviosos, perquè potser creien que s’havia aprovat una norma, però que res no canviaria. No pensaren que el paisatge urbà també ha d’alenar llibertat i noms i símbols colpistes no podien continuar presents en la via pública. Cal dir que n’han llevat molts, però encara en queden, com encara queden fosses per obrir, i això diu molt de la qualitat democràtica d’un país.
Immediatament també i en compliment de l’article 30, vàrem constituir i convocar la Comissió de Memòria Democràtica, justament un espai de trobada i presa de decisions la composició de la qual va tenir en compte les propostes del PP quant a la seua proporcionalitat. El temps ens ha demostrat que no va servir de res acceptar les seues esmenes. Mea culpa.
En realitat, què ha passat: que als feixistes els feia nosa una llei que posava negre sobre blanc la ignomínia que varen ser els 40 anys de dictadura i que el PP s’ha plegat a les seues exigències per poder aprovar els pressuposts generals.
A quin demòcrata el pot incomodar una llei que, a més de tot el que ja hem explicat, parla de crear museus i arxius de la memòria democràtica, d’espais i itineraris de memòria i reconeixement democràtics, de retirar símbols feixistes dels nostres carrers, de donar suport a les associacions de víctimes, dels drets dels seus familiars a saber on són els cossos dels seus majors, del dret a la veritat i a la reparació, de la nul·litat de judicis fets sense cap garantia, de declarar el Dia del record (el 29 d’octubre)?
Cinquanta-un anys després de la mort del dictador, el franquisme encara és ben viu perquè no el vàrem saber tallar de soca-rel. Cinquanta-un anys després encara ens queda molta feina perquè cada passa endavant que s’ha fet amb tant d’esforç es converteix en deu passes enrere quan qui governa és la caverna i els seus hereus.
A l’antic raval de la Marina d’Eivissa hi havia un cantó entre l’església de Sant Telm i el mercat de fruites i verdures que es coneixia popularment com el de les tres mentides. Així ens podríem referir a l’argumentari que ha emprat l’extrema dreta d’aquestes estimades illes nostres per obligar la dreta tradicional, plegada des de fa tres anys a les seues arbitrarietats i exigències, a derogar una llei en la qual varen intervenir i que va escoltar i recollir les seues aportacions, com ja havia passat amb la Llei de Fosses, per sort intacta fins ara.
Quan a les Illes, al país i arreu de l’estat encara queden fosses per obrir i víctimes de la repressió franquista per trobar, els neofeixistes han decidit que ja n’hi ha prou de drets humans, justícia, reparació, memòria i coses d’aquestes de rojos, i han obligat les seues titelles a derogar una llei nascuda del consens. No va ser imposada, sinó aprovada per unanimitat en la majoria dels seus articles.
Com va néixer la Llei de Memòria i Reconeixement Democràtic de les Illes Balears? Cal remuntar-se a l’any 2016, quan es va aprovar, per unanimitat, la Llei de Fosses (Llei 10/2016), impulsada per tots els grups progressistes del Parlament, fruit de la feina i la demanda de les associacions memorialístiques que durant anys havien treballat per recuperar noms, fets i històries que s’havien callat massa temps. Aquest precedent, mentre es continuava la feina i es creava la Comissió de Fosses de les Illes Balears, ens que, entre altres coses, aprovava el calendari d’actuacions i les prioritats, va fer que la següent passa fos l’impuls de la llei objecte d’aquest article, també per part dels grups parlamentaris progressistes.
La Llei de Memòria Democràtica seria aprovada l’abril del 2018. Cal dir que just un any abans, l’abril del 2017, s’havia creat la Direcció General de Memòria Democràtica en el si de la Conselleria de Cultura, Participació i Esports, tot i que des del 2015 l’esmentada Conselleria havia assumit aquesta àrea i impulsat l’excavació de la fossa de Porreres (Mallorca) de la mà de Memòria de Mallorca.
Per què no els agrada als feixistes aquesta llei nascuda de la voluntat de conciliació i reconeixement a totes les víctimes d’una guerra i la posterior dictadura? Molt senzill: com queda lleig dir que és perquè el text desmunta el seu credo, és a dir, les mentides del franquisme, s’han inventat que només parlava d’un bàndol. Primera mentida.
Ho explicam: a l’exposició de motius de la Llei 2/2018 del 13 d’abril de memòria i reconeixement democràtic de les Illes Balears (BOIB número 48 del 19 d’abril) es parla de coses tan transversals com: «el restabliment de la democràcia, després de quaranta anys de dictadura» i del fet que «la democràcia és una conquesta de la ciutadania». L’article 4 té un reconeixement per a les víctimes dels bombardeigs durant la guerra civil, de tots. I ja sabem que, per desgràcia, n’hi va haver als dos bàndols. Es té un record també per a les «persones que sense cap tipus d’adscripció ideològica varen patir violència, repressió o mort», parla dels «nens robats». Si no es fa menció de cap bàndol, per què se senten interpel·lats?
Quin és el context polític que ha abocat a la derogació de la llei? Malauradament és molt senzill: la presència parlamentària a les Illes i arreu de l’estat d’un partit feixista —tenen 8 vots— que reivindica no només el franquisme sinó tots els seus lemes i símbols, que des dels començaments de la legislatura només treballa (per dir alguna cosa) per desfer tot el que s’havia construït a favor de la diversitat i la pluralitat: el patrimoni (també el lingüístic), la memòria, la reconciliació, la dignitat de les institucions i el reconeixement d’uns fets sobre els quals dècades després encara s’hi passava de puntetes per part de les institucions; no així de les societats memorialístiques i els historiadors. I el PP —té 25 diputats, però no té majoria absoluta—, ho ha acceptat tot per sobreviure aquesta legislatura, tot i que tenia altres vies, com quan els partits de l’oposició li han oferit els seus vots per no haver de claudicar davant els feixistes. Com ja va dir el ministre franquista totpoderós i pronazi Serrano Súñer, ells sabien el que feien. Aquests també ho saben. Però només saben fer mal.
Quins són els eixos bàsics d’aquesta llei per molestar tant? Que el text deixava clar que el poder està en la ciutadania, que fes esment als 40 anys de dictadura i al restabliment de la democràcia, que es reconeguessin i es parlàs d’uns fets i uns temps que no s’explicaven ni a les escoles, i que la llei faci menció en l’article 29 que aquest capítol de la nostra història s’ha d’incorporar als continguts de l’ensenyament. Perquè l’anomalia és que fins ara no s’explicava aquesta part del segle XX a les assignatures d’història.
Cal destacar també que la llei dedicava un apartat a la memòria de les dones, perquè ningú pot negar que elles varen patir una doble repressió i varen rebre un determinat i pervers tipus de represàlies que no s’aplicaren als homes: varen ser violades i humiliades públicament només per ser dones compromeses o simplement per ser familiars de demòcrates i republicans. Qui pot negar això?
La llei no parla de bàndols, sinó de víctimes en general, unificant-les a totes, sense excepció. Cal ser molt cínic per dir el contrari. De fet, per intentar justificar tanta ignomínia, una diputada popular va reconèixer que l’any 2019 havien donat suport a la norma, però que la situació havia canviat (i tant!). Essencialment, va dir dues coses: «nosaltres mostram dolor i respecte, però per a totes les víctimes…». Segona mentida: ves per on, només han protegit a la desesperada un monument que exalta el feixisme, sa Feixina, obelisc franquista erigit el 1948 per retre homenatge al creuer Baleares que va bombardejar la població civil que fugia de Màlaga a peu per la platja en direcció a Almeria, monument que segons informes tècnics solvents no té cap valor patrimonial. És la mateixa diputada que va dir que amb la llei a la mà es varen canviar noms de carrers que estaven dedicats a persones que «no varen tenir res a veure amb els fets». Tercera mentida. No se n’ha llevat cap que no pertocàs. De fet, encara en queden, com arreu del país. Per què ho diuen? Perquè tocar determinats símbols ha set com plantar-los un mirall davant la cara.
Explicam les passes fetes a partir de l’aprovació de la llei: en aplicació dels articles 24 i 29, la conselleria que vaig tenir l’honor de dirigir aquells anys va encarregar a través de la Direcció General de Memòria Democràtica una sèrie de censos: el de víctimes de la guerra civil —sense especificar bàndols— i la dictadura franquista —ui, pupa!—; el de presoners, i el dels símbols franquistes que encara quedaven en molts de municipis de les Balears. A aquelles alçades, 28 municipis encara en tenien, 25 dels quals eren a Mallorca. L’única illa que n’estava lliure era la de Formentera. Els vàrem encarregar a un grup d’historiadors i investigadors (Manel Suárez, Bartomeu Garí i Marçal Isern) el mateix 2018, acabada d’aprovar la llei. L’any següent vàrem portar els tres censos a Consell de Govern. Al de símbols li va tocar el 7 de juny de 2019. Tal vegada això els va posar nerviosos, perquè potser creien que s’havia aprovat una norma, però que res no canviaria. No pensaren que el paisatge urbà també ha d’alenar llibertat i noms i símbols colpistes no podien continuar presents en la via pública. Cal dir que n’han llevat molts, però encara en queden, com encara queden fosses per obrir, i això diu molt de la qualitat democràtica d’un país.
Immediatament també i en compliment de l’article 30, vàrem constituir i convocar la Comissió de Memòria Democràtica, justament un espai de trobada i presa de decisions la composició de la qual va tenir en compte les propostes del PP quant a la seua proporcionalitat. El temps ens ha demostrat que no va servir de res acceptar les seues esmenes. Mea culpa.
En realitat, què ha passat: que als feixistes els feia nosa una llei que posava negre sobre blanc la ignomínia que varen ser els 40 anys de dictadura i que el PP s’ha plegat a les seues exigències per poder aprovar els pressuposts generals.
A quin demòcrata el pot incomodar una llei que, a més de tot el que ja hem explicat, parla de crear museus i arxius de la memòria democràtica, d’espais i itineraris de memòria i reconeixement democràtics, de retirar símbols feixistes dels nostres carrers, de donar suport a les associacions de víctimes, dels drets dels seus familiars a saber on són els cossos dels seus majors, del dret a la veritat i a la reparació, de la nul·litat de judicis fets sense cap garantia, de declarar el Dia del record (el 29 d’octubre)?
Cinquanta-un anys després de la mort del dictador, el franquisme encara és ben viu perquè no el vàrem saber tallar de soca-rel. Cinquanta-un anys després encara ens queda molta feina perquè cada passa endavant que s’ha fet amb tant d’esforç es converteix en deu passes enrere quan qui governa és la caverna i els seus hereus.
