Text: Pablo Sierra del Sol
–El Cantant desembarcarà, veurà la càmera, sabrà qui sou i vindrà a parlar amb vosaltres. Així ho tenim pactat amb ell, no us preocupeu mica, tot anirà bé.
Aquestes paraules ressonen al cap de La Periodista. Són les indicacions amb accent barceloní que va rebre quan despenjà el telèfon a Palma. Fa només dos mesos, acceptant l’oferta per treballar com a corresponsal a les Illes Balears de la televisió pública catalana, intuïa que la feina anava a canviar-li la vida. Tot i que no tan ràpid, tal volta. Entrevistar El Cantant són paraules majors. I, a més, fent-ho en exclusiva. A correcuita, La Periodista ha partit cap a l’aeroport, ha recollit els bitllets, ha agafat un avió. Ara, sota el sol, espera des de fa hores als molls vells d’Eivissa per fer-li unes preguntes a El Cantant. Seran anodines. Tot i ser l’artista pel qual molts matarien per entrevistar i de qui es podrien extreure moltes respostes sucoses, els editors només esperen una cosa de La Periodista: que faci dir al seu entrevistat que dona el seu suport a la candidatura de Barcelona ‘92. Són ordres de dalt, ho han demanat des de la Generalitat. La seu dels Jocs Olímpics s’ha de decidir el pròxim 17 d’octubre a Lausana, Suïssa, i el país necessita un ganxo comercial. A qualsevol preu. Si cal anar enmig de l’estiu a una illa cada dia més popular entre els famosos més famosos del planeta, toca gratar-se la butxaca. És igual que quan la cinta comenci a enregistrar, aquest home, tan bronzejat, tan somrient, tan impuntual, tan poliglota, demani que les preguntes se li facin en castellà.
Parla i canta en cinc llengües diferents, però diu que no entén el català
El Cantant és un dels pocs artistes que han assolit els cent milions de discos venuts arreu del món. Un bon pessic després d’esdevenir el primer estranger que triomfa als Estats Units cantant en anglès. Per aconseguir-ho, s’ha presentat com un ésser exòtic sense deixar de ser un baró blanc de classe alta. Ha transmès joventut i maduresa. Ha inflat el seu tarannà de baladista mediterrani amb el groove de la música negra. Ha impostat una dicció i una sonoritat que li eren alienes. I, a la vegada, no ha canviat un pèl el seu estil de sempre. El camuflatge era fàcil d’amagar. És el que duu fent des del final dels seixanta, però ara amb una maquinària gegantina de publicitat i relacions públiques que fan arribar encara més lluny la millor versió d’ell mateix, la que sempre s’encarrega de mostrar en públic, transformant-s’hi en funció de l’ocasió. Més que un crooner és un gattopardo. Aquesta habilitat tan depurada li permet ser moltes coses alhora. Contradictòries. Fillol de Reagan i compare de Fidel. Cadell de l’ordre establert i propietari d’un currículum sentimental tan extens i tan públic que representa un perill per als antics valors morals. Apòstol del neoliberalisme, alegre divorciat, senyor i truà. Un símbol de l’Espanya que s’ha despertat demòcrata i moderna després de la Transició sense haver de renegar de la seua condició de “niño pijo del franquismo”. Així el va definir el seu pare, i pocs es varen moure tan bé entre els cercles de poder de la dictadura com aquest ginecòleg simpaticot i espavilat. Encunyant l’etiqueta, vol reclamar la seua part del mèrit. Foren els seus contactes les ferramentes que varen llaurar els inicis d’una carrera que ara es troba en el seu punt més àlgid.
Si el patriarca no hi hagués plantat la llavor de l’ambició, el primogènit no seria avui el turista més VIP d’Eivissa.
El Cantant aterra a la pista des Codolar després d’un viatge on rega amb copes de Borgonya el menú de truita de patata i pollastre frit a l’estil Kentucky que es fa servir al seu jet privat: diu que somia amb un avenir on qualsevol compatriota pugui ser l’amo del seu propi avió. Es mou per les estretes carreteres eivissenques escortat per una caravana de cinc cotxes d’alta gamma pintats d’un blanc immaculat: el mateix to de les camises de lli, els càrdigans de màniga curta, els pantalons fins al melic o els mocassins de cuir que vesteix durant les seues vacacions. Allotja el seu seguici dins vuit de les vint habitacions d’un coquet hotelet rural del ponent de l’illa que l’emissari que hi va enviar va reservar amb només vint-i-quatre hores d’antelació: és plena temporada alta, però al seu jefe no se li pot negar mai res. Fa entrar i sortir del bungalou que ell ocupa un reguitzell de dones a les quals treu dos dècades: riu quan antics col·laboradors i empleats aprofiten per assenyalar-lo en entrevistes o biografies no autoritzades com un dèspota que tracta d’omplir amb luxúria la seua inseguretat crònica. Neda a la piscina de la finca, recolza els braços damunt les rajoles de la vorera, mostra la dentadura d’ivori: els fotògrafs de les revistes amigues venen a retratar-lo en aquest retir de palmeres i porxos tropicals, tan diferent dels bancals de garrovers i les cases pageses que l’envolten.
El papier couché l’ha coronat com el rei de l’estiu.
El Cantant rep totes les atencions possibles per part de l’Amfitrió. Malgrat les seues exigències, l’hoste ha de ser la clau que obri tots els panys. La solució dels problemes que comença a arrossegar el coquet hotelet rural on ha decidit invertir els sous que va guanyar durant la seua vida com a militar. I és que hom pot tenir al seu abast una agenda amb els telèfons més cobejats del pop, del cinema, de l’art de la Commonwealth, que per alguna cosa l’Amfitrió és australià; però per moltes lliures esterlines i per molts de dòlars americans que es posin en circulació dins un negoci on la festa sempre resta encesa, en aqueixa illa que ja visita més d’un milió i mig de turistes cada any segueixen manant una ambosteta d’indígenes. Un sergent de la Guàrdia Civil, de fet, hi està ensumant últimament. És difícil d’evitar que s’escampi el rumor que a cada còctel que es mescla a les barres del jardí l’acompanya un regueró de pols blanca. Un dels inquilins de confiança vol, d’aquí poc, organitzar el seu quaranta aniversari allà mateix. Com és una icona mundial gràcies a la seua prodigiosa veu, i no farà brindar els convidats amb suc de pinya, l’última cosa que voldria l’Amfitrió és sortir a les portades dels tabloides sensacionalistes del Regne Unit emmanillat i de camí cap a la caserna de la Benemèrita. Per mor d’aquest merder, ara estan asseguts junts aquest emprenyo amb uniforme i l’Amfitrió, amb l’alcalde del poble i, és clar, amb El Cantant. Amabilíssim, l’espanyol s’encarrega de fer-los de traductor. Passa una estona i tots tan amics. El coquet hotelet rural no tornarà a tenir mai més problemes amb l’autoritat i l’Amfitrió batiarà amb el seu nom de pila la suite on s’allotja El Cantant. Potser el que més exciti a l’homenatjat sigui la gelosia dels col·legues anglosaxons amb qui comparteix amistat al paradís. El més gelós, la icona mundial de prodigiosa veu a qui ha ajudat a celebrar el seu aniversari.
Ara, ningú li tanca el pas, a El Cantant: no fa tant de temps, quan aturava senyores als aeroports britànics i estatunidencs per demanar-los si el coneixien, quasi sempre se’l miraven amb cara de pòquer.
El Cantant s’hi troba com a casa, a Eivissa. Fa més d’una dècada que la visita i els seus habitants no són tan diferents dels paisans que va conèixer durant els estius d’infància a Galícia, la terra del seu pare amb la qual se sent tan unit que li dedicà un dels seus primers èxits. L’illa també és minifundista, conservadora, contrabandista. Partidària del bàndol vencedor, però pragmàtica. Discreta quan ho ha de ser, llibertina quan hi ha negoci al darrere. Catòlica i amoral. I hi fa calor i molt de sol, i el sol és el millor amic d’El Cantant. Una suma d’atributs que tal volta expliquen per què hi juga de local, allà. A les mans que li faciliten tranquil·litat enmig de la voràgine, els està ben agraït. En uns dies podria actuar sota les llums de Tel-Aviv, d’Anvers, de Singapur, de Brisbane, de Vancouver, de Monterrey, de Cali. Ara, però, descansa, es neteja, aparca per un segon el seu afany de romandre al zenit. I no li fa quasi gens de mal l’esquena. Es troba tan bé que s’anima a deixar-se caure a la discoteca més gran i cèlebre per ballar sense ballar. Com demostren els seus videoclips, no pot fer-ho. Per mor d’una malaltia de joventut, els seus moviments de cames estan limitats. El ritme corporal, extraviat. Per tota coreografia, una mà damunt la panxa. Però hi ha molt a fer a l’epicentre d’aquesta versió mediterrània de Las Vegas. El Cantant avança entre les taules d’un restaurant a cel ras, immens. A banda i banda s’eleven escenaris amb ballarines, disbauxa. Tothom el mira, se sent mirat, li encanta. Tothom el vol tocar, se sent tocat, li encanta. Membres de cases reials, cineastes, actrius, futbolistes, models, diputats socialistes, conseguidores, socialités. És la crème de la crème mesclada amb el puixant empresariat autòcton. Senyors amb senyora i senyors sense senyores; ben empolistrats tot i que ningú els conegui; gents que pagarien un bocí de la seua fortuna nova de trinca per fer-se una fotografia devora el seu ídol. Però El Cantant no s’atura a xerrar amb ningú fins que no arriba a l’altura d’El Polític. Que també és banquer, i hoteler, l’encarnació de l’èxit a Eivissa, i, a sobre, un tipus molt generós. No dubta a deixar el seu barco a aquest visitant tan il·lustre perquè gaudeixi dels turqueses de Formentera. Davant centenars, milers d’ulls, el seu amic li ho recompensa, besant-li un crani orfe de cabells com si fos la pell d’una atractiva femella.
El Cantant torna a coincidir amb El Polític deu anys després. Ho fa damunt la gespa d’un estadi de futbol, l’esport que tots dos jugaven quan eren jóvens. Malgrat que els agrada alimentar el mite que podrien haver-s’hi dedicat de manera professional, no vesteixen de curt per fotre quatre pilotades contra les drogues. Ja passen la cinquantena, llueixen traje i corbata, són a les primeres files d’un multitudinari míting. La demostració de força que apuntala la victòria de la dreta a unes eleccions generals. Llavors, El Polític es converteix en ministre i El Cantant firma un contracte milionari de promoció turística amb una institució pública.
Si vols triomfar, les relacions ho són tot.
El Cantant es reclourà a les seues mansions del Carib quan arribi la pandèmia. El virus l’agafa quasi octogenari i ple de temors. És l’hora de la retirada. Els secundaris de la seua vida van morint-se. L’Amfitrió, per exemple, ha faltat al febrer del 19. No tot són desgràcies, però. També és l’hora dels llibres que, després de dècades de menyspreu intel·lectual, s’atraquen a la seua figura amb curiositat, l’identifiquen com un referent que connecta generacions i cultures allunyades. Un músic als antípodes ideològics d’El Cantant escriu un assaig sobre ell. Un columnista a les coordenades ideològiques d’El Cantant escriu una biografia sobre ell. Són dos anatomies que combinen en diferents proporcions la vida i l’obra. L’escuma social i política i econòmica amb les ones musicals que han surfejat un cos malmès, una veu petita. A la seua manera, les dos narracions reflecteixen les llums i les ombres d’una existència on costa esclovar la persona del personatge. El Cantant no hi participa, ni els llegeix, però fa saber als autors que, per terceres persones, sap que han fet una bona feina: els crida personalment per felicitar-los. Aquests moviments, tan d’una altra època, són la marca de la casa. Ser démodè és el que li ha regalat el privilegi de no passar de moda mai. Els crítics nacionals, sobretot els progressistes, però no només, han pogut ignorar-lo per sistema, però fa temps que deixà de ser un plaer culpable. A les bodes, el punxen; als sopars d’empresa, el punxen; a certs beach clubs d’Eivissa i Formentera on fa molt de temps que no passa les vacacions, tanquen la paradeta amb remix tecno dels seus èxits.
Pijos i no tan pijos dansen plegats: vendre tantíssim ha fet que la seua música acabi transcendint.
La Periodista també escriu un llibre, de memòries, on recorda aquella entrevista quasi promocional que va fer als seus inicis a la televisió pública catalana. A un magazín de la ràdio autonòmica de les Illes Balears confessa que mai no es va posar el regal que El Cantant li va fer quan el va conèixer: la camiseta del seu world tour. Una cosa és que li agradassin algunes cançons i se sabés quatre lletres de memòria (qui no, en aquell temps?), però no es pot reconèixer com una fan incondicional. Sis mesos després d’aquella entrevista radiofònica, La Periodista, El Músic, El Columnista, El Polític, tothom, llegirà a les pantalles dels seus telèfons mòbils una macedònia de titulars. Les primeres setmanes de gener només tendran un protagonista.
El Cantant.
Extreballadores de les seues mansions acusen El Cantant d’agressions sexuals. Què hi ha darrere d’El Cantant, el latin lover devorador de senyores. R., extreballadora d’El Cantant: “Em sentia empesa a fer-ho sense opció a dir que no”. Una extreballadora del servei domèstic de la ‘villa’ de l’artista l’acusa d’agressions sexuals en un entorn dominat pel “control” i el “terror”. Els arguments de l’entorn d’El Cantant: “Mai no ha tengut necessitat d’abusar”. La Fiscalia arxiva la causa contra El Cantant per falta de competència. Espanya sí que és competent per jutjar els fets pels quals se l’acusa.
